Apassionat, emprenedor, arrauxat, valent, creatiu, jovial. Aquests i molts altres adjectius podrien definir Joan Mallol (1922-1989), un home que va somiar ser pastisser i no va aturar-se fins a aconseguir-ho. Al llarg del camí va endolcir la vida de centenars de persones elaborant, des del petit obrador i amb el suport vital de la seva dona Assumpció Tibau, creacions de sucre delicades i de dimensions extraordinàries emulant monuments d’arreu del món però també dolços mítics com els Rocs de la Catedral o les trufes gelades. Diumenge passat, dins la Fira del Pa, se’l va homenatjar amb una conferència a l’Ecomuseu-Farinera a càrrec d’aquells que més l’estimaren i que encara hi són per fer-lo present: la seva filla Pilar, el seu gendre Miquel, i els tres nets: Anna Maria, arribada d’Estrasburg amb la seva filla Estel, en Josep Maria i l’Albert, de qui era padrí. Ell, que no el va conèixer perquè tenia mesos quan va morir, va ser qui va fer germinar la idea que aquest homenatge era possible.
Just aquest 2022 es compleixen cent anys del naixement de Joan Mallol. Els seus pares eren Joan Mallol, de cal Genovès, i Francisca Font. Vivien a la plaça del Vi de Castelló on regentaven una botiga d’estris de pesca, carbó i, més tard, llaunes de sardines, esclops i, fins i tot, porrons. La parella va tenir dos fills: en Francesc, que va ser perruquer de dones a Barcelona, i en Joan, que als 13 anys ja va anunciar que volia ser pastisser. «El pare li va dir que si volia ser-ho que anés a aprendre’n», recorda Pilar Mallol.
Així va ser com Joan Mallol va anar peregrinant de pastisseria en pastisseria formant-se. Primer a Casa Roca a Figueres (actual Fàbrega), Can Busquets a Girona (ara desapareguda) i també al Masnou. Un bon dia, el germà li va proposar anar amb ell a Barcelona on feia de perruquer. Havia comprat un local a Passeig de Gràcia i pensava instal·lar, a la part de dalt, una perruqueria de dones i, a baix, la pastisseria del germà. «Estaven molt il·lusionats de treballar junts», admet Pilar Mallol. La guerra, però, ho va escapçar tot, ja que en Francesc va morir al front. Mentrestant, en Joan era a Castelló testimoniant la crema de l’església, «amagat a les golfes». «Ens va explicar com ho havien fet, altar per altar. Volia veure què feien, la realitat i mai ho va oblidar». En Joan no tenia por. «Era molt atrevit», diu la seva filla.
Aquest atreviment va ser, potser, el que el va dur fins a Barcelona, a treballar a la distingida pastisseria Prats-Fatjó del Passeig de Gràcia. «Hi va aprendre molt i, a més, també seguia estudiant», reconeix la seva filla. El seu gran mestre de la xocolata va ser Antoni Escribà, reconegut com a Millor Pastisser d’Europa a la dècada dels 70. A l’any de treballar-hi es va oferir voluntari per acompanyar al fill a Santa Cruz de Tenerife per obrir una nova pastisseria i saló de te que encara ara existeix. Durant el viatge en vaixell, que va durar un mes, coneixeria al cuiner Pepe Díaz, qui seria, des d’aleshores, el seu gran amic i també còmplice de moltes aventures posteriors al Gran Hotel de Cartagena on Mallol es desplaçava sovint per fer pastissos. Un dels més espectaculars per un casament per a un miler de comensals.
Mallol va estar-se a Canàries un any fins que els pares li van demanar que tornés. «S’havien quedat sense un fill i li van prometre que l’ajudarien a posar una pastisseria». La van obrir al costat de la botiga del pare i van comprar tres màquines, entre elles una pastera. Però Castelló encara no donava per tenir una pastisseria i només obrien els diumenges. «Havien de contar les pastes que havien de fer, encara no tenien nevera».
Al poble va conèixer la seva dona, Assumpció Tibau (1930-2004). Filla de masovers de Fortià, era una noia de salut fràgil: als set anys havia patit unes febres reumàtiques que li malmetrien el cor. El seu caràcter i empenta, però, la va empènyer a ella i en Joan. Junts van tenir una sola filla, la Pilar, el 1954. «Va tardar mesos a poder-me agafar, va quedar molt prima i es va estar molt temps a la clínica».
«La mare va ser l’artífex de moltes coses, un puntal molt important, sense ella el pare no hauria arribat tan lluny». En aquest sentit, ella va animar-lo a obrir, davant el cine El Centro, la botiga nova, amb una Moreneta amb flors a l’entrada, i l’obrador, farcit amb frases i versos. En Joan treballava sempre amb forn de llenya i mai utilitzava cap substància química afegida: ni additius, ni colorants ni conservants. A banda dels pastissos de grans dimensions o els que creava «fent al·legories de la persona homenatjada», Joan Mallol va ser famós per les trufes gelades, les mones, els tortells, les pastes, els deliciosos gelats. «Era un gran artista», assegura el seu gendre Miquel també recordant el seu art amb el dibuix. Molta gent coneguda, com Jordi Pujol, van peregrinar fins a Castelló per degustar les seves delícies que, més d’un cop, van aparèixer a la premsa. En Joan també era un devot sardanista, barcelonista, amic de Fages i, per damunt de tot això, «un pare carinyós».
