La mare de Pavlo Bylo el va despertar el 24 de febrer passat, pels volts de les 5 de la matinada, per donar-li la pitjor notícia que cap ucraïnès volia escoltar: «Ha començat la guerra». «Mai oblidaré aquelles paraules. Em quedaran marcades per sempre», s’emociona el jove rosinc. Nascut fa 21 anys en una ciutat situada al centre-oest d’Ucraïna, Pavlo Bylo s’ha vist trasbalsat per una guerra que, com diu, està trencant moltes vides. Confessa que és un apassionat de la història i, en especial, de la història del seu país, i és capaç de sintetitzar en pocs minuts fets destacats que han portat Ucraïna «a ser una gran nació».

Pavlo Bylo estudia el darrer curs del Cicle Formatiu de Grau Superior de Tècnic superior en ensenyament i animació socioesportiva, a l’Institut Illa de Rodes de Roses, amb la il·lusió posada, de cara al curs vinent, en la universitat, on vol fer el grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i Fisioteràpia. Reconeix que la preocupació per la guerra està influint en la falta de concentració pels estudis ara mateix, però no ho pot evitar. «Estem vivint dies molt durs i a mi em toquen d’una forma molt directa», admet.

El jove compagina els estudis amb la seva passió pel futbol. Defensa la porteria de l’AE Roses, a Segona Catalana, i es dona la curiosa circumstància que el seu nom es va fer popular la temporada passada en haver-se convertit en el porter menys golejat, una proesa que el va convertir en Amo de l’Àrea. Al club, a l’AE Roses, ha trobat el suport de tothom per coordinar accions de solidaritat, com una campanya de recollida d’aliments, medicaments i roba per enviar-los a les fronteres amb Ucraïna, on es troben tantes i tantes persones que han fugit dels atacs russos. «Estic molt agraït amb les mostres de suport que estem rebent de part de la gent de Roses, des del primer dia. Al futbol, han sortit pancartes contra la guerra i és molt emocionant. El bar del camp de futbol és el punt de recollida de tot el material de les donacions d’ajuda humanitària. Ens agradaria que es donessin més armilles antibales, però aquest material és més complicat d’aconseguir», afirma.

Costa de creure

Des de fa poc més d’un mes, quan va començar la guerra, tota l’atenció de la família Bylo està posada en l’únic canal de televisió d’Ucraïna, integrat per totes les cadenes del país, que s’han unificat per informar les 24 hores sobre el que està passant. «Com més hi penso, més surrealista em resulta tot això. Costa de creure que, en ple segle XXI, estiguin fent coses tan inhumanes sobre el meu país, com bombardejar i afusellar d’una forma indiscriminada contra tantes persones», lamenta un jove que sent en la pròpia pell el dolor de la gent del seu país: «Hi ha moltes coses per dir, però costa d’expressar el sentiment».

Ell i la seva família es van establir a Roses el 2009 per una qüestió relacionada amb la seva salut. «Soc asmàtic i el clima de la meva ciutat, molt humit i fred, em perjudicava. Des de petit, passava molt de temps a l’hospital, a les nits havia d’estar assegut perquè m’ofegava i no podia dormir. Els metges van aconsellar als meus pares que jo necessitava un clima diferent i el meu avi va ser qui es va aventurar a venir aquí, amb el meu pare, per tal que ens poguéssim traslladar», relata el jove, i hi afegeix: «Un cop el meu pare i el meu avi es van adaptar, vam poder venir la meva mare i els meus dos germans. Des d’aleshores, els meus pares, els meus germans i jo, que soc el gran, vivim aquí».

Fa poc més d'un parell de setmanes, la germana de la seva mare, amb la seva sogra i tres fills petits, de 2, 4 i 6 anys, van arribar a Roses, creuant tot Europa no sense dificultats, per acollir-se al refugi.