Passejant pels carrers de Figueres m’adono que en una cantonada s’hi veu fum, però quan m’hi apropo no hi ha res. Atònit, segueixo el meu camí fins que de cop i volta veig que darrere d’un dels grans plataners de la Rambla també hi ha fum i hi observo una silueta que s’esfuma segons després. Sorprès i intrigat intento seguir-la i finalment l’acabo reconeixent, és en Fumera.
Aquell dia no el vaig poder atrapar, i encuriosit vaig decidir apropar-me al Museu del Joguet de Catalunya, on hi viu la Nadalina, una nina màgica que és molt amiga d’en Fumera, i sap on pot ser i com cridar-lo. «Quan fem les visites per veure els llums de Nadal dissenyades per Salvador Dalí, amb els nens i les nenes cantem dues cançons que a ell li agraden molt i així atraure’l, i jo toco la campaneta», relata la nina. És aleshores quan pugem fins al terrat del museu i comencem a cantar la Cançó de’n Fumera i una versió del Fum, fum, fum. Mentre esperem, la Nadalina m’explica que són molt amics, però que són com la nit i el dia: «jo soc molt riallera, xerraire, entremaliada..., i en Fumera és molt callat, misteriós, poruc i vergonyós, i per això no es deixa veure gaire i, si pot, no parla».
En Fumera és un personatge màgic de l’imaginari popular de la Catalunya Nord i de les comarques gironines, en especial de l’Alt Empordà. Es tracta d’un emissari dels tres Reis d’Orient, que arriba a casa nostra la segona quinzena de desembre, i que «tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra», ja que té l’encàrrec reial d’explicar a Ses Majestats si la mainada s’ha portat bé.
En un tres i no res comencem a veure a la llunyania una mica de fum que es va apropant. És en Fumera, amb el seu barret amb ulls que es mouen com picarols i que amb l’ajuda del seu bastó, guarnit amb més ulls, va saltant per teulades i balcons. En arribar al terrat del Museu del Joguet s’amaga darrere de la gran baldufa fins que la Nadalina l’anima a apropar-se. L’espieta dels Reis duu un vestuari de vellut dissenyat per la figuerenca Cèlia Vela, amb un tornassolat que simula fum i que en qualsevol moment pot desaparèixer.
Amb un total de set ulls –quatre a la cara, dos al clatell i un al dit índex de la mà dreta– aquest patge reial remarca les seves aptituds per veure-ho absolutament tot. Per fer-ho, passa per les xemeneies i «allà on no arribo, hi arriba el dit on hi tinc l’ull, perquè l’allargo tant com vull per fer-lo passar per tots els racons i raconets», explica en Fumera.
En cap moment deixa anar la seva llibreta màgica on s’ho apunta tot. L’emissari dels Reis és de poques paraules, però confessa que «faig balanç del vostre comportament durant tot l’any; si en feu alguna de grossa m’ho apunto a la llibreta, però sobretot em fixo en les coses boniques que feu per tal d’aflorar el millor de cadascun de vosaltres». A més, diu que es coneix el nom de tots els infants.
En un dels moments més distesos de la conversa, en Fumera narra un dels moments més tristos de la seva vida: quan va caure en l’oblit, i els nens i les nenes no el coneixien. «Sort que moltes famílies i mestres van recordar-me i amb el temps tots els infants ara em coneixen, i saben que si quan passegen per Figueres veuen fum han d’estar atents i a l’aguait perquè vol dir soc molt a prop», expressa el patge reial.
Abans d’acomiadar-nos, li pregunto a en Fumera si en sap alguna cosa dels Tres Reis d’Orient, i em recita un poema en què em diu que ja són de camí i que aquest any venen carregats d’alegria, pau, joia i salut.
