«Jo ompliria Figueres de jumping jacks artístics». Ho diu Ettore Battaglia per trencar el desànim que la pandèmia ha estès com una taca d'oli. Ell porta tota la vida buscant la bellesa i el somriure en tots els treballs que fa, quelcom que ara és més necessari que mai.

Ettore Battaglia va néixer el 1958 a la italiana Bolonya, la llar del seu pare. Però el naixement va ser casual, ja que els seus progenitors feia molts anys que vivien a Veneçuela. Havien anat a veure la família quan el part es va avançar. Tot i això la infància la va passar al continent americà. A Veneçuela, com a altres països sud-americans, havien anat a parar molts canaris que fugien de la mort durant la guerra civil. Aquest va ser el cas del seu avi Luis, secretari de la Casa dels Estivadors a Las Palmas de Gran Canàries. «L'anaven a llançar per la Marfea, un precipici que hi ha a les Coloradas, a la Isleta. Va tenir sort que un cosí de la seva dona treballava a la presó i el va ajudar a fugir», explica. Ho va fer dalt d'un mercant acompanyat de la seva filla gran, Guillermina, la mare d'Ettore. Ella tenia només 17 anys. A Gran Canària es van quedar els altres sis fills i la seva dona.

A Veneçuela es van establir i van començar a treballar: ell de retolista i la filla en una oficina. Amb el temps la família es va reagrupar. Guillermina es va casar amb Giancarlo, un italià també establert al país. Van tenir dos fills, Dalila i ell. La relació no va anar bé i es van separar. Posteriorment, Guillermina va trobar una nova parella, va tenir un altre fill, Luis, però tampoc va funcionar. Això va fer que es decidís a tornar a Las Palmas. Allí, Ettore, que aleshores tenia 7 anys, i els seus germans van adaptar-se fàcilment. «Vaig trobar a faltar només un bagul amb joguines que es va perdre».

D'Arts i Oficis a Belles Arts

D'Arts i Oficis a Belles ArtsEl seu interès pel món artístic no es va pas conrear als Salesians on va estudiar. Va ser «autodidacte», quasi inherent. Això sí, veia la seva mare, que feia treballs d'oficina i costura, però que dedicava temps al món de la dansa, «una passió que li agradava molt». Allò potser va ser un mirall per als seus tres fills. Battaglia va assistir a l'escola d'Arts i Oficis d'on recorda que els mestres no eren molt brillants. Posteriorment, va començar Belles Arts, carrera que no va acabar perquè els estudis es van centralitzar a Tenerife, però que el va portar a aproximar-se a tota mena de materials escultòrics: fusta, fer­ro, pedra... No lamenta haver abandonat els estudis. Reconeix que s'hi va barrejar «certa rebel·lia» i activisme polític.

Mentre anava fent tota mena d'oficis per guanyar-se la vida, la seva personalitat inquieta el va dur a sumar-se a un col·lectiu que feia comèdia de l'art, marionetes i teatre de carrer d'on va sorgir diferents companyies. Fins i tot va viatjar a París on va rebre classes de l'extraordinari mim i pedagog teatral francès Étienne Decroux. Al llarg dels anys, Battaglia faria muntatges en solitari com a clown. Després de conèixer una figuerenca, de viure junts uns anys entre Canàries i Eivissa creant artesania, s'instal·len a Figueres amb els seus fills. D'això fa més d'un quart de segle.

A la capital de l'Alt Empordà, l'artista va impulsar, juntament amb dues sòcies més, una escola d'expressió, L'Espirall -després Ettore Tallers d'Expressió-, des d'on va néixer l'anomenat Carnaval Petit, un projecte pedagògic per recuperar la festa i que va derivar en l'actual Rua de Fires que mou cada any centenars d'infants i pares. L'escola estava ubicada a l'antic Cultural Cervantes on molts figuerencs van estudiar el Comerç. De fet, quan ells van entrar es van trobar l'escola amb els pupitres antics i, fins i tot, el despatx del director. Algun d'aquell material es va reaprofitar. Aquest esperit sempre ha resseguit els seus treballs posteriors, fos creant carrosses de Reis -molts anys a Figueres-, escenografies per al Casino de Barcelona o estructures de petit i gran format.

Ettore Battaglia en una de les darreres Rues de Fires. Foto: Josep Maria Dacosta.

Battaglia és un artista-artesà capaç de treballar tota mena de material per fer possible qualsevol somni imaginat: des de cartells decoratius, mobiliari fins a murals. Entre altres creacions: el Drac de Figueres. «El meu cap està constantment pensant idees, no s'atura mai», diu tot reclamant la necessitat de protegir, ara més que mai, els artesans.