Josep Faig: «No es valora el que has fet bé, sinó la jugada on has fallat»

Posant la vista enrere, després d'haver jugat a la Unió Esportiva Figueres i la Penya Unionista, Faig va considerar que el seu punt fort sobre el terreny de joc no era altre que aplicar el reglament. «De petit ja volia ser àrbitre i vaig començar amb catorze anys al Consell Comarcal. Després, vaig entrar a la Federació Catalana de Futbol, amb setze, i fins avui. Jo era dels més joves d'aquella època», explica sobre una història que representa, literalment, mitja vida del protagonista, arribant a situar-se com a àrbitre de Primera Catalana, categoria que manté actualment. «Vaig començar amb dinou anys, vaig baixar a Segona Catalana fa quatre i vaig recuperar la categoria un any després. Ara mateix, la normativa arbitral marca unes edats per poder pujar de categoria i jo he arribat al màxim. M'hauria agradat pujar a Tercera Divisió, però m'agrada on soc», explica.

Els terrenys de joc solen ser espais per a gaudir amb el futbol, encara que a vegades es poden convertir en territori hostil per a qualsevol dels protagonistes, i els àrbitres no estan exclosos d'aquesta exposició. «Una de les coses que menys m'agrada és quan en una acció davant meu, on pots encertar o equivocar-te, com és lògic, escoltes protestes d'algú a cent metres. La feina la vols fer bé, el millor possible. En el món del futbol i l'arbitratge, no es valora el que has fet bé o si has encertat, sinó la jugada que has fallat», valora sobre un judici inevitable pel seu caràcter arbitrari. Tanmateix, sembla que en la gran majoria de les situacions, les protestes no passen de comentaris des de dar­rere la tanca, i és que la implicació dels clubs en el comportament de tots els protagonistes sembla evitar situacions vergonyoses que, a poc a poc, queden en el passat. «Estic notant que la conducta ha evolucionat molt favorablement. La gent ja no veu normal que en un partit passin certes coses. Tot pot passar, però hi ha sancions dures, campanyes de la Federació i mecanismes. El mateix passa amb la base, hi noto més conscienciació per part de tothom», comenta.

Maquinista de professió

Com en el cas de l'arbitratge, l'interès pels trens es va manifestar ben aviat, una altra professió anhelada de tota la vida, per a tota la vida, i perfectament compatible amb la seva tasca sobre els ter­renys de joc. «També és vocacional. No valoro prou que em dedico al que sempre he volgut des dels cinc anys. És una mica solitari a vegades, com l'arbitratge», explica sobre la seva feina a la Renfe com a maquinista. Una professió que no deixa de compartir similituds amb l'altra faceta professional de Faig. «Normalment, va tot a l'hora. Si hi ha una incidència, el més important és la seguretat, o hi pot haver trànsit. Nosaltres fem la nostra feina el millor que podem i es pot annexionar amb l'arbitratge. Si jo encerto el 99,99% de les decisions, la gent et recorda el 0,01% que pots haver fallat. Doncs si un tren arriba tard, tots arriben tard», explica. I és que en les dues professions és necessari adquirir experiència, més enllà de la formació, sobretot, per mantenir la fortalesa mental i la concentració que requereix tant conduir un tren de passatgers, com assenyalar un penal en pocs segons. «És com anar amb moto. Al principi vas una mica insegur i sense saber com anirà tot. Quan sumes confiança i vols fer-ho bé, tot comença a funcionar i és quan realment ho gaudeixes.

Les dues ocupacions comparteixen nexes, situacions semblants i, alhora, diferents que marquen aspectes com la solitud a la cabina o una acció polèmica. Es diu que qui es dedica a una passió no treballa mai. En aquest cas es pot fer servir el plural.