L'escalada infantil i el cas particular del talentós Mateo Gil

Mateo va néixer a l'hospital Puerta de Hierro de Majadahonda el juny del 2012 i el 2015, quan els seus pares van decidir canviar aquest municipi pel d’Hoyo de Manzanares, La Pedriza va fer la resta de la feina. Mateo Gil, ara té 11 anys, va a l'escola, li agrada jugar a futbol i a videojocs, encara que la seva passió i dia a dia se l'emporta l'escalada. Actualment forma part del PROTES (Programa de Tecnificació Escalada de la Federació Madrilenya) i l'any passat va saltar a la 'fama' per haver fet el 'Mater Misericòrdia' (8a) de la Pedri amb tan sols 10 anys. És un cas a part de l’èxit de l’escalada entre els més petits de la casa.

“Aquell dia no vam anar a La Pedriza amb la intenció d'intentar la Mater, havíem parlat mig en broma sobre aquesta possibilitat i Mateo m'havia dit més d'una vegada que ell volia fer-la. Parlàvem per parlar, però tots dos sabíem que era perfectament possible. Aquell dia estava escalant bé i es va voler posar a vista a posar cintes… Vaig dubtar un segon i el vaig deixar. Va caure dret a sobre de l'invertit -ja molt amunt-. Al final van ser 5 pegues i va significar el primer vuitè amb 10 anys i un canvi radical en la seva actitud a l'hora d'afrontar vies dures. Aquell dia va comprovar que podia i ara té 11 anys i una desena de vuitens i parlem mig de debò mig en broma de fer la segona de Territorio Comanche… Ja ho veurem, és una excusa com una altra qualsevol per anar amb els amics a La Pedriza, que és el que de debò ens agrada”, explica el Joaquín, el seu pare.

Joaquín i Sabina, sa mare, no són escaladors de sempre. Mateo no ho portava a la sang des del ventre, sinó que el cuquet se li va ficar a tota la família per igual -incloent-hi la seva germana, Vega-. “Acabàvem de començar una vida nova en un poble amb força roca a mà -Hoyo de Manzanares- i on hi havia escaladors potents i ens va semblar un esport perfecte per practicar en família, tranquils i al camp”, explica Joaquín, que reconeix que al cap de mesos ells també van començar a enganxar-se a aquest esport.

El “jo sí que puc” de l'escalada per als menuts

“És un nen feliç que fa feliç els que l'envolten… bé, això s'hauria de preguntar també a Vega”, indica Joaquín entre rialles. Ell i Sabina van apostar per l'escalada com a desenvolupament dels seus petits perquè és un esport en què, entre altres coses es desenvolupa el “jo sí que puc. L'escalada ajuda com pocs esports els nens a creure en les seves possibilitats i capacitats. A creure en ells mateixos, en definitiva. Aprenen que per on semblava impossible pujar, amb ganes, esforç i constància al final es puja. I són ells solets els que s'enfronten a aquesta paret impossible i l'aconsegueixen encadenar”.

Aleshores, ¿recomanes a altres mares i pares que portin els seus fills a un rocòdrom? “Més que portar-hi els seus fills, els recomanaria que anessin ells mateixos a escalar i, per descomptat, que també s'emportessin els seus fills perquè aprenguessin amb ells. És molt divertit aprendre a escalar alhora que els teus fills i veure com progressen molt més ràpid que tu… I comprovar com, per més que t'hi esforcis, t'avancen abans del que creies”.

El complex tema de la competició

A partir d'aquí, Mateo és un alumne avantatjat que no s'ha de comparar amb altres nens, el seu cas ha estat una excepció que l'ha portat a la via de la competició d'una manera prematura. I, en aquest sentit, s'obre un nou meló per a Joaquín i Sabina a l'hora de gestionar tot allò que això comporta per a qui aquest juny farà només 12 anys. “La veritat és que soc molt novell en aquest sentit i sincerament ho gestiono com puc. És cert que els nens tenen els seus entrenadors i, de vegades, l'únic que hem de fer és deixar-los tranquils… Però no és tan fàcil: primer t'has de creure el que vols transmetre al teu fill perquè si no a ell no el convenceràs”.

Joaquín no defuig que gaudeixi també d’aquesta part competitiva que ofereix l’esport. És la més dura per la pressió que pot generar, però també és molt gratificant quan arriba un èxit. “Jo li dic que és el millor escalador del món perquè m'ho crec i perquè penso que per guanyar és fonamental creure-ho. Alhora sé que hi ha escaladors iguals i millors que ell i és important que ell també ho sàpiga. La competició són només resultats, ara cal aprendre a guanyar i a perdre i ser feliç cada dia treballant. Això sí, si no n’ets capaç... no competeixis”. Joaquín veu aquest costat de la competició també com a part del camí del desenvolupament i la felicitat i aplica de manera natural que si aquest camí no agrada, és millor no forçar-lo i anar per un altre.

Pel que fa a Mateo, amb gairebé 12 anys, expressa que “l'escalada ho és tot per a mi. Vaig aprendre a escalar gairebé alhora que caminar i em sento molt afortunat que els meus pares decidissin això per a mi. M'encanta escalar vies amb bon pati, el fet d'estar al mig d'una via… Només tu i la roca, generen mi una sensació de pau i tranquil·litat, d'harmonia i alhora un sentiment de superació personal per aconseguir encadenar i no caure. Tot això fa que m'agradi tant l'escalada”.

No sembla que el que s'expressa així sigui un nen d'11 anys, encara que el pare admet que la seva maduresa sembla desenvolupar-se amb tot allò relatiu a l'escalada, i sense els peus de gat torna a ser més un nen amb somnis. “M'encantaria dedicar-me a escalar, però crec que no és fàcil viure de l'escalada així que el meu pla B és el GERA (Grup Especial de Rescat en Altura), que tampoc és fàcil, però et permet seguir en contacte amb la muntanya i tenir temps per escalar”. Mateo apunta alt.