L'exFigueres Lluís Micaló es retira a Peralada: «M’agradaria que tothom tingués un últim dia com el meu»

És inevitable no emocionar-se. Lluís Micaló Masachs (Girona, 1989) encara té les emocions a flor de pell. Diumenge passat va jugar el seu darrer partit de futbol, després de decidir penjar les botes als 34 anys. «Va ser increïble», afirma en recordar la tarda que va viure a Mollerussa -el Peralada va tancar la temporada amb un empat a domicili (1-1)-. El ja excentral reconeix que «durant tota la temporada m’he imaginat l’últim dia perquè tenia clar que ho deixaria». «Quan va sortir el calendari, pensava que seria una mica insípid perquè no acabava a casa... Em vaig equivocar. Va donar la casualitat que un dels meus millors amics del futbol (Genís Soldevila), que juga amb el Mollerussa, també es retirava i va ser molt especial. Es van superar totes les meves expectatives. M’agradaria que tothom tingués un últim dia com el meu. Repeteixo, va ser increïble. Espectacular. Vaig sentir molta alegria», explica amb els ulls vidriosos.

"L’única vegada que no vaig poder decidir (a on voler jugar) va ser a l’Olot"

Micaló torna la vista enrere i sent «orgullós» de la seva carrera. Sortit de la base del Girona, ha estat al Cassà, Guíxols, Palamós, Manlleu, Sporting Mahonés, Figueres, Formentera, Olot, Horta, Amorebieta i Peralada -on hi ha passat els últims quatre cursos-, arribant a tastar la Segona B. «Em quedo amb què sempre he estat allà on he volgut i he fet el que m’ha vingut de gust. He tingut la ‘mala sort’ de no tenir grans ofertes ni unes expectatives econòmiques altes i, per tant, he pogut triar a tot arreu on he anat. L’única vegada que no vaig poder decidir va ser a l’Olot... Després del segon any, em van dir que no em renovaven i em va saber molt de greu. A l’Olot m’hi hagués quedat, encara que fos a Primera Catalana», assegura.

De tots els moments viscuts, raona que «els ascensos i els descensos els acabes relativitzant perquè, al final, formen part de l’esport». El que de veritat omple és «viure l’experiència al cent per cent»: «El futbol et permet conèixer moltes persones, no només les del teu vestuari, i noves maneres de pensar o de fer». Una d’aquestes persones seria l’expenedor de la benzinera del port de Formentera: «Sovint em convidava a casa seu a sopar, fèiem la pesca del calamar junts... Volia sentir el que era ser formenterenc, en aquest cas. He procurat integrar-me als llocs. Mai he estat dels que es queden jugant a la play. Penso que no depèn de si ets bon jugador o no, depèn de la involucració que has tingut amb el club i les ciutats». «Al País Basc vaig aprendre una altra manera de gestionar el futbol. Fins i tot quan perdíem, anàvem a celebrar. Passàvem moltes hores junts al bar, sense centrar-nos tant en la nutrició i en ser professionals com aquí. No ho fa l’Amorebieta, però tampoc l’Athletic ni la Reial Societat. Tots els jugadors són amics. Creen un grup tan fort, que per això competeixen tan bé», afegeix.

"Has de conèixer les dues cares de la moneda. Com en la vida, però portat a l’extrem"

L’exfutbolista considera que «per tenir bons moments, se n’han de tenir de dolents». «Sempre he dit que al futbol tenim la sort de fer un xut cap amunt i un altre cap avall. Si guanyes constantment, t’hi acostumes i no disfrutes de la victòria. Has de conèixer les dues cares de la moneda. Com en la vida, però portat a l’extrem», valora. Això li recorda a la lesió que va patir a l’Amorebieta, per la qual li van arribar a diagnosticar que s’hauria de retirar. «Veure que em recuperava va ser molt satisfactori», expressa.

Com a molt, li ha faltat haver anat a jugar a Islàndia. «Vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi, i mai sabré què hauria passat, però també és cert que si no potser hauria renunciat a l’Amorebieta o el Peralada, per exemple. No canviaria cap dels clubs on he estat per a res», diu.

"Si mires les alineacions dels últims deu anys de Tercera, gairebé sempre som els mateixos"

Lateral dret, central, pivot defensiu... «Del que sigui. On disfrutes és al camp i tocant la pilota». Micaló ha format part d’una generació de futbolistes gironins que han marcat una època en el futbol regional. Marc Mas, Perdo del Campo, Sergi Romero, Marc Serramitja, Rixti Mercader, Narcís Barrera, David Aroca... «Quan marxem tots, no sé qui quedarà als clubs. Si mires les alineacions dels últims deu anys de Tercera Divisió, gairebé sempre som els mateixos. Hem fet la ruta, jugant entre amics. En l’actualitat hi ha un problema perquè la gent jove no ho viu igual... Nosaltres hem picat molta pedra per arribar fins aquí. És la cultura de l’esforç», reflexiona.

El gironí comenta que «m’agradaria desvincular-me del futbol i, alhora, m’agradaria que no m’agradés tant». «Representa i m’aporta tant, que és complicat deixar-lo de banda. En un futur segur que hi continuaré vinculat. Aquesta etapa l’he tancat amb un somriure», conclou.