«En poques situacions vius tan intensament com en el tennis»

Enganxa tant, viure al límit. L’adrenalina de la competició. Eva Fernández Brugués (Figueres, 1986) va passar molts anys entre el patiment absolut i la felicitat màxima per ser tennista professional. «És molt angoixant, però en poques situacions pots sentir que vius la vida tan intensament. La dedicació d’entrenar cada dia i passar hores i hores donant el màxim de tu... És curiós», assegura. La figuerenca va conèixer la cara més dolça del tennis, quan el 2009 va aconseguir el seu millor rànquing amb el lloc 185 WTA, i la més cruel, quan aquell mateix any va ser intervinguda d’una lesió a l’espatlla que va frenar en sec la seva projecció. «Va ser un cop duríssim perquè tota la vida havia estat lluitant per allò. Em vaig frustrar. Dedicava més de sis hores al dia a la recuperació, però no me’n sortia. Jo mateixa veia que no anava bé. Començava els partits a tot drap, amb desesperació per tornar al meu millor moment, i, en canvi, els dies passaven i anava caient posicions. Va ser molt dur», reconeix. Una posterior lesió al maluc va ser el detonant per penjar la raqueta el 2013. «No volia tornar a passar pel mateix. Fins aquí hem arribat, em vaig dir». En l’actualitat, l’Eva és professora de Cicles Formatius i treballa en un institut de l’Hospitalet de Llobregat. Fa poc que ha aprovat les oposicions, aplicant «l’esforç i l’esperit de superació diari» que li ha ensenyat el tennis.

«Del tennis es podia viure, però havies d’estar entre les 200 primeres del rànquing WTA i jugar també a les lligues europees. Eren moltes i moltes setmanes seguides encadenant partits perquè entre setmana anaves als torneigs i, si, per exemple, t’eliminaven el divendres, el dissabte ja havies d’estar disponible per a les lligues europees. Només amb els torneigs, anava molt justa o pràcticament en negatiu», comenta. Deu anys després de deixar-ho, l’Eva se sorprèn: «Mai hauria imaginat ser professora, era impensable»: «Desgraciadament, sabia que, a no ser que arribis molt amunt, l’esport d’alta competició s’acaba aviat i la vida continua. Vaig estudiar Dret, però la meva professió sempre havia estat una altra (tennis). Incorporar-me al món laboral va ser complicat, feia d’entrenadora i també vaig provar algun despatx. No era per mi. Costa trobar el camí... Fins que un dia, vaig decidir fer el màster de professorat. Em sorprèn com de gratificant i satisfactori és ensenyar. Semblava que s’acabava el món després del tennis i no era així. És un repte personal que tinc».

En aquest sentit, la figuerenca celebra que «la societat cada vegada està agafant més confiança del tennis femení»: «És veritat que les xarxes socials et permeten arribar a més gent, però les tennistes ara tenen més repercussió mediàtica. Crec que el futbol femení ens està obrint les portes als altres esports. Tot és una roda. Encara hi ha molt marge de millora, però si arribem a aconseguir poder dedicar-nos exclusivament a un esport sense haver de tenir una altra feina per mantenir-nos serà un gran pas endavant. Si tens ingressos per dedicar-te exclusivament a alguna cosa, podràs millorar perquè només estaràs centrat en allò. Si no, és molt difícil».

L’acumulació de partits va passar factura a l’Eva, encadenant una lesió rere l’altra. «Recordo passar moments complicats. Per sort, sempre he tingut el suport de la meva família i els meus entrenadors. En Frank Geli i en Jordi Font gairebé em feien de pares. El vincle personal que es crea és molt gran. També tenia una psicòloga, que m’ajudava a fer l’esforç de no mirar el rànquing. Era inevitable no mirar-lo. Després de la lesió a l’espatlla, havia de tornar a començar sense confiança ni ritme de competició, amb molèsties i por a recaure. Mai vaig tornar al mateix nivell de confiança i de joc. Posem el nostre cos al límit i físicament acabem desgastats», raona.

Però també hi va haver molts bons moments com els Grand Slam. Entre 2009 i 2010 va participar a l’Open dels Estats Units -dues vegades- i a Roland Garros. «Vaig viure’ls com un premi a l’esforç de tota la meva vida. Volia guanyar, tot i que el fet de ser-hi i competir amb les millors ja feia que pagués la pena. Compartia vestidor amb les germanes Williams...», destaca. Alhora, recorda «amb felicitat» les medalles d’or i bronze als Jocs del Mediterrani de 2009.

«Al final, intentes convèncer-te que ho has donat tot cada dia. El tennis t’ajuda a acceptar tot tipus de situacions que et puguin venir, t’hi habitues i aprens de les derrotes. Crec que els jugadors som conscients de les nostres limitacions, tenim unes cartes i hem de jugar amb les millors. Acceptar això t’ajuda a superar qualsevol situació de la vida», conclou. L’Eva no va tenir referents gironines, es fixava en l’Arantxa Sánchez Vicario, Conchita Martínez o Amanda Coetzer, però ella se n’ha convertit en una, igual que ara també ho són Paula Badosa, Aliona Bolsova i Marina Bassols.

Subscriu-te per seguir llegint