Empordà

Empordà

Dos germans escalencs molt units gràcies al futbol

David i Roger Puig Ribugent se separen després de jugar junts al Viladamat i celebrar plegats l’ascens a Segona Catalana

Roger i David Puig Ribugent. Basili Gironès

La pilota els ha fet inseparables des que tenen ús de raó. La seva família no era la més futbolera, però ells s’hi van enganxar de seguida. Primer va ser en David qui va descobrir la seva passió per l’esport rei, i tot darrere va venir en Roger, seguint els passos del seu germà gran. Per això, no és estrany que en Roger comencés fent de porter per aturar els xuts del seu germà David quan jugaven plegats a casa. Més endavant, un entrenador de l’Escala li va fer veure que havia de «canviar els guants per les botes» perquè la seva posició natural era la de migcampista.

Els germans Puig Ribugent de l’Escala es porten quatre anys -tenen 26 i 22 anys, respectivament-, però ara que són adults i fa temps que han deixat enrere l’etapa formativa, han tingut la sort de compartir junts una bonica etapa al Viladamat, amb un ascens a Segona Catalana inclòs, que ha durat dues temporades i mitja. No és estrany que els envaeixi la malenconia, ara, que s’han separat els seus camins.

«El futbol per nosaltres ha estat una manera de viure. Hi hem jugat des de petits. És una forma de socialitzar i d’entendre la vida, que ens ha unit molt al meu germà i a mi. En Roger passava per un moment complicat a l’Escala la campanya 2020/21 i li vaig dir que vingués amb mi al Viladamat. Sabia que allà se sentiria còmode i seria molt ben rebut», explica en David. I així va ser. En Roger va tornar a somriure i a celebrar al costat del seu germà gran.

«Saber que tenia el meu germà al costat em donava seguretat»

decoration

«Sense mirar-lo, ja sabia què estava fent. Tenim una connexió especial: sé perfectament com juga ell i ell sap com jugo jo. Jo era qui li donava les assistències perquè soc migcampista i en David és davanter. Ara bé, els penals els xutava jo i no en fallava cap (riu). Saber que tenia el meu germà al costat em donava seguretat», assegura en Roger.

Jugar plegats al Viladamat va facilitar-los molt el seu dia a dia, i també el de la seva mare, perquè compartien horaris. Va poder deixar d’escollir quin partit dels dos anava a veure. «Per comoditat, era tot més fàcil. Passàvem moltes hores junts: al vestidor, a l’entrenament, a casa...», apunta en David. Alhora, els va permetre compartir un moment únic: «L’ascens va ser molt especial. El nostre pare va morir poc abans que anéssim al Viladamat i va ser un any complicat per a la família. En certa manera, li vam poder dedicar l’ascens. La mare estava molt contenta de seguir-nos al mateix equip. De fet, ara sovint ens diu que no sap on anar i que ha de triar». «Ho valorem molt més a dia d’avui, que no pas quan ho teníem», coincideixen.

Aquesta temporada en David ha decidit tornar a l’Escala, fitxant pel nou filial que ha creat el club escalenc a Quarta Catalana amb motiu de l’ascens del primer equip a Tercera Federació. Mentre que en Roger continua jugant a Segona Catalana, tot i que a les files del Bellcaire de Pitu Batlle.

«En Roger tenia ganes de continuar jugant a Segona Catalana i jo tenia ganes de tornar a l’Escala. Aquí soc coordinador i entreno els alevins i l‘infantil de primer any (havia estat tècnic dels germans d’en Valery, els bessons Bruno i Nacho), per la qual cosa m’ho puc muntar millor amb els entrenaments i els partits. El meu germà... que tiri! Jo seré el seu representat», exclama.

«Potser no ha estat fet expressament, però si m’aturo a mirar els passos que he fet són molt semblants als d’en David. És un referent»

decoration

Sense adonar-se’n, en Roger ha anat seguint els passos del seu germà, David. No només els uneix el futbol, sinó que els dos han estudiat Magisteri. Calcen el mateix peu. «Potser no ha estat fet expressament, però si m’aturo a mirar els passos que he fet són molt semblants als d’en David. És un referent», diu orgullós en Roger.

Els germans Puig Ribugent ja no comparteixen tantes hores ni desenes d’anècdotes junts, com quan estaven al mateix vestidor. No obstant això, a partir d’ara poden tornar als camps sent en Puig, el seu sobrenom, com a tal: «L’entrenador cridava Puig i ens giràvem els dos alhora. Tota la vida ens han cridat i ens hem identificat amb el cognom Puig, però mai abans havíem estat al mateix equip».

Compartir l'article

stats