«Em quedo amb els dos Europeus i anar al Mundial sub-20 seria un somni»

Martina Fernández, lateral i central d'Ordis, de 18 anys, s’ha penjat, per segon estiu seguit, la medalla d’or del Campionat d’Europa sub-19 amb la selecció espanyola. En l’àmbit de clubs, l’ex del Borrassà i Girona inicia la sisena temporada al Barça B amb el somni de tornar a tenir presència amb el primer equip, amb qui ja ha debutat i ara està fent la pretemporada.

Bicampiona d’Europa sub-19. Com recordes aquest últim títol?

Ha estat una experiència molt bona. Volíem revalidar el títol i ho hem aconseguit després de treball, sacrifici i esforç. Havíem patit una derrota a la fase de grups que ens va deixar una mica tocades. Ha estat més d’un mes de preparació molt dur, però molt bonic.

Vas ser titular indiscutible en defensa. T’ho esperaves?

No, de fet, tinc una anècdota amb l’entrenadora (Sonia Bermúdez). Al principi de temporada, em va preguntar quin era el meu objectiu. I li vaig dir que era anar a l’Europeu i jugar-ho tot. I quan va acabar la final em va dir: «Al final, sí que ho has jugat tot». Estic molt contenta per la confiança que m’ha donat.

En cinc partits, només vau rebre dos gols i vau mantenir la porteria a zero cops. Un èxit individual, també.

Sí, tota la línia defensiva estem molt orgullosos de la feina que hem fet i els entrenadors ens ho van reconèixer.

La final contra Alemanya es va decidir als penals. Estaves a la llista per llançar-los?

Per llançar el penal número 11.

És el segon any Europeu seguit amb la selecció sub-19, et devies notar consolidada al grup.

Sí, són molts moments que passem juntes. Són les meves amigues, et fan sentir com a casa, ens donem suport i són un pilar fonamental a la meva vida.

Amb qui t’has fet més?

Les meves tres millors amigues eren la Maite Zubieta, l’Andrea Medina i l’Esther Laborde.

Precisament, al moment de recollir el trofeu et vas posar la samarreta de l’Esther amb el dorsal 12 en record seu.

L’Esther va haver de deixar la concentració per una lesió. L’Europeu també és seu. A totes ens va fer pena que no hi pogués ser.

Amb quin dels dos Europeus et quedes?

Amb els dos, no podria escollir. El primer és l’experiència nova. El segon, ets més veterana, però quan l’àrbitre va xiular el final a totes ens va caure les llàgrimes.

Heu obtingut el bitllet per anar al Mundial sub-20, a Colòmbia.

Espero poder apretar el màxim per anar-hi. Seria un somni.

"Estar amb els teus referents és un mix d’emocions. Crnogorcevic és com la nostra mare"

Parlem en l’àmbit de club, el Barça. Fa sis anys que et van fitxar, com recordes aquell moment?

Vaig estar fent proves i al final d’un entrenament em van dir que volien que hi jugués. Quan vam sortir de la reunió, amb la meva mare, ens vam posar a cridar i a plorar.

Aquest any heu quedat campiones de la segona divisió amb el Barça B. Era l’objectiu?

L’any passat vam mantenir la categoria i aquesta temporada, si et soc sincera, l’objectiu no era quedar campiones. Però anàvem guanyant partits, vam veure que era possible i al final ho vam ser.

Tant aquesta temporada com l’anterior vas tenir el premi de debutar amb el primer equip, a Primera. Com els recordes?

Uf. Amb molt carinyo, va ser molt especial. És veure com tota la feina i el sacrifici que hi ha hagut al darrere tingui el seu reconeixement. Són moments on et recordes de la família, dels amics i de tota la gent que et dona suport.

Sense vacances, ara inicies una nova pretemporada amb el primer equip. T’hi veus amb fitxa a curt-mitjà termini?

No ho sé, m’incorporo als entrenaments i ho donaré tot. Però de moment, em toca continuar treballant amb el Barça B i tot el que arribi serà benvingut.

Com és compartir vestidor amb referents com Alexia Putellas o Aitana Bonmatí, entre altres?

Tenir els teus referents allà és un mix d’emocions. Són els teus ídols, les tens allà al costat... És molt bonic, t’ajuden molt quan tens un mal entrenament i t’aconsellen. Estic molt agraïda a totes elles.

N’hi ha alguna que t’hagi acollit especialment bé?

L’Ana-Maria (Crnogorcevic). Li tinc un carinyo molt especial, sempre m’ha acollit molt bé a mi i a la meva amiga Alba Caño. Era com la nostra mare; deia que érem les seves filles.

Com és viure en un club com el Barça?

És espectacular. Tot el que fan per nosaltres és increïble i impecable, ens ho posen tot molt fàcil. El Barça és el millor equip i el millor club del món i es veu reflectit. Estic molt contenta, és estar com a casa. Estic agraïda de totes les persones que m’he trobat pel camí per anar creixent; a veure si puc arribar fins a dalt de tot.

I a La Masia? Hi has viscut dos anys i ara et toca allotjar-te a fora (en ser major d’edat).

Viure a La Masia era com estar en un hotel de cinc estrelles. Estar-hi amb les companyes és molt divertit. Es crea una família, totes estem lluny de casa i ens ajudem molt. Estic molt agraïda a tot el personal de La Masia.

Ens trobem al camp del Borrassà. Tornar aquí què suposa per tu?

És molt especial. Tot està igual de quan jugava aquí. Per mi, el Borrassà estarà al meu cor; és el club on vaig començar.

Hi vas començar amb 10 anys, jugant en alevins futbol-7 i compartint equip amb nens.

Sí, vaig jugar dues temporades amb nens. Avui encara guardo relació amb algun d’ells, com en Pep Güell, Roc Solà... Tenia d’entrenador en Pau Quirante i després vaig anar al Girona dos anys.

Creus que jugar amb nens et va beneficiar per ser la jugadora que ets avui?

Els nens sempre em van tractar com una reina, em deixaven dutxar primer... Jugar amb nens em va ajudar molt a ser agressiva, a guanyar-me un lloc. Els nens tampoc es tiraven enrere si m’havien de donar una puntada de peu, jo igual...

"Jugar amb nens em va ajudar molt a ser agressiva. Soc una jugadora física"

L’entrenador del primer equip del Barça, Jonathan Giráldez, et va descriure, en el teu debut, com una jugada física. És així?

Sí, em considero una jugadora física, agressiva, corpulenta i soc bastant alta (1,73 m) per l’edat que tinc.

Central a la selecció espanyola i lateral amb el Barça B. Amb quina posició et quedes?

Ara mateix no et sabria dir on em sento més còmoda. Al principi, de lateral, perquè de central només hi jugava a la selecció, però els cops que he pujat al primer equip del Barça he tingut més aparicions de central. Però li tinc molt carinyo a les dues posicions.

El futbol femení ha evolucionat molt des que vas començar a jugar.

L’evolució ha estat increïble, sense frens. Gran part és gràcies al Barça per obrir les portes al Camp Nou. I molts clubs de Primera també ho han fet. Estem en un molt bon camí, queda molt per fer, però estem en una bona direcció.

"Havia d’escollir entre tennis o futbol i crec que vaig encertar. El Borrassà està al meu cor"

Qui són els teus referents en el futbol?

Em fixo molt amb les dues centrals del Barça, Mapi León i Irene Paredes. Són perfils molt diferents, però que es compaginen molt bé. Intento aprendre el millor de cada una.

Quan eres petita compaginaves el futbol al Borrassà i el tennis a TorreMirona, a Navata. Per què vas acabar escollint el futbol?

La meva mare em va dir que no ens podíem partir. Havia d’escollir entre futbol o tennis. I vaig triar futbol, no sé per què, suposo que em sortia de dins, però crec que la vaig encertar.

Estudiant de Biomedicina per poder treballar en un laboratori

Martina Fernández deixa La Masia i ara viurà en un pis amb dues companyes de l’equip, a prop de la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí. Fora del futbol, l’ordienca té molt clar quin camí ha de seguir i està fent la carrera de Biomedicina a la Facultat de Barcelona, que li permetria «estar en un laboratori tant d’hospital com farmacèutic», explica. «Penso que el futbol i els estudis són dues coses que s’han de portar encara que tardis vuit-nou anys en acabar la carrera. És molt important tenir estudis, perquè no saps quan s’acabarà la carrera de futbol i has de tenir una sortida».