Aquells meravellosos anys del Figueres

Vilatenim em porta molt bons records. Hòstia, quan hi vaig veig en Tito, veig l'Aureli, veig l'Arseni. Vaig mirant i vaig veient partits que hi he fet», recorda Pere Gratacós (Besalú, 1958) assegut en una terrassa de la plaça Catalunya de Girona. Al seu costat riuen Josep Duran, Quim Ferrer, Arseni Comas, Jordi Codina (Russet) i Aureli Altimira, peces clau del Figueres de Segona Divisió (1986-1993). Alguns feia anys que no es veien, però la relació teixida pel futbol fa que no sembli que ja han passat 30 anys des de l'últim partit del club a la categoria de plata: el 19 de juny de 1993, amb una victòria a Madrid que no va impedir el descens. S'abracen, riuen i recorden. Només retrobar-se ja diuen que s'han de tornar a trobar un altre dia per dinar. «La dona m'ha dit que vingués perquè segur que em divertiria molt», admet Josep Duran (Figueres, 1959). És el futbolista amb més partits amb el Figueres a Segona (218). Gratacós és el segon, Ferrer, el quart, Comas, el sisè, i Russet, el vuitè. Altimira és el dinovè, just per sota del seu amic Tito Vilanova i Tab Ramos, però és el tercer màxim golejador del club a la categoria (20), just per darrere de Tintín Márquez (38) i Valdo.

El Figueres va pujar a Segona el 1986, amb Mané a la banqueta i Duran i Gratacós a la gespa. Líder indiscutible, només va perdre un partit a casa, a l'antic camp del Far: davant el Lleida en l'última jornada, amb l'ascens a la butxaca feia dies. «Era un camp molt petit, amb la tanca molt enganxada a la gespa. Els liniers patien. I sempre es deia que quan un rival anava a servir de banda algú li estirava el braç amb un paraigües», apunta Duran. Segueix Gratacós: «Va ser una alegria increïble, una festa. Hi havia molta, molta il·lusió per pujar, perquè a més a l'estiu s'havia d'inaugurar el camp nou». Emfasitza que el Figueres era el millor equip de la província: el Girona jugava a Tercera. L'ascens es va celebrar amb una rua pels carrers de Figueres i la festa va acabar amb un sopar al restaurant Motel. L'estrena a Segona seria el dia 30 d'agost de 1986, amb un empat al camp del Castilla amb una diana d'Albert Valentín pels empordanesos.

Mané els feia resar un parenostre abans de sortir a la gespa. Ferrer (Banyoles, 1960), fitxat l'any 1986 després de ser Zamora de Segona amb el Múrcia, afegeix: «Quan jo em vaig comprar el pis en Mané es va comprar l'àtic del mateix edifici, al carrer Nou. Tenia un Sant Crist que es veia només entrar». Gairebé tots vivien a la ciutat. Russet i Altimira van compartir pis en l'època del davanter a Vilatenim (1990-1992). «En Tito vivia a Bellcaire i de tant en tant també venia», explica Altimira (Cardedeu, 1968). Contesta Russet (Olot, 1966): «Te'n recordes de la Plàcida? La dona que ens va enviar en Xavi Xinxó per netejar la casa. El primer dia, quan marxava, ens va dir 'només he pogut fer una part de la cuina'. 'A quina hora has vingut?'. 'No, no, si hi he estat tres hores, però només he pogut fer un tros de la cuina'. De brut que estava». «Jo tenia unes espardenyes allà només per entrar a la cuina perquè quedaves enganxat a terra», recorda Altimira. S'excusen dient que no hi havia campana extractora i tots riuen. Tots reivindiquen el grup humà que hi havia. «Com una família», destaca Ferrer. El to alegre només s'esquinça, un segon, quan surt el nom d'algú que ja no hi és.

Una família

Feien vida junts i, alhora, formaven part del paisatge de la ciutat. «Ara potser és tot més professional, però llavors era més humà», accentua Comas (Girona, 1961). Va arribar a Figueres el 1989, procedent del Logronyès. A les tardes se'ls veia al cine o en alguna terrassa, molt sovint compartint taula amb veïns. I fins i tot partida de botifarra. Pren la paraula Duran: «Ara n'explicaré una de cartes, potser més antiga. Eren les 8 del matí i havíem de sortir cap a Lalín, Pontevedra o algun lloc d'aquells. Vam entrar a l'autocar d'en Vinyoles i els d'Olot, com sempre, van anar cap a darrere per jugar a la botifarra. Quan van ser a darrere no hi havia les dues taules per jugar a la botifarra i vam tornar a baixar tots. El conductor va haver de tornar a Roses, agafar les taules i tornar». Anaven sempre en autobús i a l'anada i a la tornada paraven a Alfajarín. «Ja ens coneixien», somriu Gratacós. Els periodistes viatjaven amb l'equip, a les primeres files. Els jugadors es distreien jugant a cartes, mirant les pel·lícules que duia Comas o, de 1990 a 1992, mirant Jorge d'Alessandro: «Quan veia una església d'un poble a la quinta punyeta se senyava i feia petons als mil penjolls que portava».

Continua Russet: «Jo me'n recordo del segon desplaçament que vaig fer amb vosaltres. Anant cap allà ningú fumava i a la tornada ningú no fumava». Afegeix, mirant cap a Gratacós: «Me'n recordo d'aquest cabró. 'Nen, vés allà davant i porta una ampolla d'aigua de les que estan fredes'. 'De les que estan fredes?'. 'Sí, veuràs que n'hi ha unes que tenen glaçons a dins'. Al cap d'una estona li vaig dir que me la passés, que tenia set. 'No, tu vés-ne a buscar una de les que no hi ha gel'. Quan es va despistar vaig fer-ne un glop: els cabrons es fotien gintònics mentre jugaven a cartes». «Si sortíem, sortíem tots junts. Els dijous de vegades pujàvem a Girona i ens trobàvem amb els del Girona, amb els del Palamós, amb tothom. Era un ambient més sà», afirma Duran. Russet rescata una altra anècdota, de la nit abans d'un duel a La Rosaleda: «Vam arribar i vam anar a donar una volta, com sempre. No sé com va anar, però vam acabar parlant de si teníem collons de saltar uns contenidors per sobre. 'Va, què ens hi juguem?'. Amb el traje i les sabates de vestir, eh. Vaig passar el primer, però al segon em vaig fúmer una hòstia terrible contra la tapa», riu.

També tenen gravada l'estada de pretemporada de l'any 1986 a Vichy, a França, amb Mané: «Vam estar a punt de no poder marxar perquè hi va haver aquell incendi tan gros a l'Empordà. Van tancar l'autopista pocs minuts després de passar nosaltres». Corrien tot el dia, en un hipòdrom infinit o pel bosc. El preparador físic era Ángel Garitano: la mà dreta de Mané durant anys i el pare de Gaizka Garitano, tècnic de l'Eibar les dues últimes temporades. «Era un animal». Duran i Gratacós sovint s'amagaven a mig camí. «El bosc devia ser màgic. Eren a cinc metres i de cop i volta havien desaparegut», assegura Russet. El Figueres va començar el seu primer curs a Segona amb bon peu, però una ratxa de setze partits sense guanyar es va endur per davant a Mané. L'equip, però, es va salvar. I el curs següent acabaria setè i a tres punts de la promoció, i Ferrer com a Zamora.

L'etapa D'Alessandro

Recorden a D'Alessandro com un tècnic «amb molta energia, molt passional». Sempre amb uns pantalons molt ajustats i suat. Quan s'enfadava movia tant les mans que li saltava el rellotge. «Et podia vendre una moto sense rodes», diu Duran. Acaba de tancar el taller de motos que regentava, ja jubilat. «Era un espectacle», diu Comas abans de reviure un partit a Avilés: «En la prèvia va dir una cosa així com 'a estos no los salva ni el mago Merlín'. No anava ningú al camp i aquell dia es va omplir, per ell. Ens volien matar només d'arribar. A l'escalfament ell va sortir al mig del camp demanant perdó amb les mans i nosaltres pensàvem 'ara ens ho haurem de menjar nosaltres això'. Ens van fotre hòsties per totes bandes, però vam empatar». «Era molt competitiu i estava avançat als seus temps. Et deia el que passaria el diumenge i passava. Era increïble. Amb ell vam començar a fer coses que no havíem fet mai», reflexiona Altimira. També accentuen que va saber mantenir la plantilla concentrada malgrat no cobrar durant mesos. «Nosaltres anàvem a dinar a casa d'en Tito perquè no teníem un duro», admeten Russet i Altimira.

Amb el tècnic argentí, el Figueres va ser setè el 1991 i tercer el 1992: a només un punt del Rayo i després de viure moltes jornades en llocs d'ascens directe. En la promoció d'ascens va cedir davant el Cadis, antepenúltim a Primera: 2-0 al Carranza i 1-1 a Vilatenim. «Però la sensació és que l'ascens ja l'havíem perdut abans i que l'havíem deixat escapar perquè havíem de pujar directe», lamenta Altimira. «Hagués set la cirereta. Per a tots. Igual el club no estava preparat per ser a Primera, però l'espina de no pujar va fer molt mal», reconeix el davanter. Deixaria l'equip aquell estiu, com D'Alessandro i Tab Ramos (Betis), Tito Vilanova (Celta), Toni Jiménez (Espanyol) o Peter Vermes. Els seus relleus no van poder mantenir el nivell i el vestuari es va fragmentar, amb més grups.

Victòria estèril a Madrid

El 14 de febrer de 1993 el Figueres va perdre per 7-1 a Badajoz, amb un repòquer de Rafael Pozo i una diana del propi Altimira. «Cada cop que feien un gol sonava la cançó del Tractor Amarillo. Me'n recordaré tota la meva vida. Li tinc mania a aquella cançó», relata Russet. Durant la setmana Ferrer havia trucat a Altimira per encarregar-li pernils. Set pernils. El tècnic ja era Pichi Alonso. El descens es va certificar en la darrera jornada, demà farà 30 anys: el Figueres va guanyar a casa del Castilla (2-3), però l'Athletic B va vèncer per sorpresa general al camp del Barça B. A la mitja hora ja guanyava per 0-3. «Es va dir que era perquè el Barça volia el traspàs de l'Eskurza», afirma Ferrer. El Figueres, dissetè, va baixar amb 32 punts. L'Eibar es va salvar amb 32 per l'average, l'Athletic B i el Palamós, amb 33, i el Compostel·la, amb 35.

L'últim capítol va ser trist, però asseguts a la plaça Catalunya de Girona tots reivindiquen que s'ho van passar molt bé a Figueres. Altimira assegura que sovint encara parla d'aquella època amb el seu pare: ell va celebrar més d'un gol seu a la grada de Vilatenim, protegint-se de la tramuntana amb una manta. Diu que sent nostàlgia quan trepitja Vilatenim, de tant en tant. «Ens ho vam passar de collons, de collons. Va ser una època collonuda», conclou. I tots somriuen.

Subscriu-te per seguir llegint