Anna Jorquera (Barcelona, 1985) havia estat cinturó negre de taekwondo, i havia aconseguit fites com ser la campiona de Catalunya, l’any 1999, i obtenir la medalla d’or al Campionat d’Espanya absolut, el 2005, entre altres. Ara, però, es dedica a uns esports totalment diferents: el CrossFit i l’halterofília. I el cert és que, en aquest darrer esport, que fa poc temps que practica, sembla que té una porta oberta a l’èxit.

Com s’endinsa en aquestes disciplines?

Quan la meva carrera de taekwondo va acabar, només feia esport puntualment. A més em van operar del genoll, i després vaig tenir el meu fill, i això va fer que els dos primers anys sortís només a córrer. Em faltava temps, i la veritat no trobava cap esport que em motivés. Però llavors quan el meu fill tenia tres anys vaig començar a practicar CrossFit, i això em va recordar molt la intensitat del taekwondo. A més, vaig veure que m’anava força bé. Llavors vaig començar a competir i guanyar competicions, en un nivell molt bàsic, però passant-m’ho molt bé.

I per això l’any 2019 vaig obrir el Box CrossFit Galatea, amb els meus dos socis. I com que el CrossFit és multidisciplinari, ja que barreja halterofília, gimnàstica esportiva, resistència cardiovascular…, quan el practicava, em pujava l’adrenalina, i sentia sensacions semblants a les que sentia amb el taekwondo.

I així és com entra en el món de l’halterofília.

Sí, però no m’ho havia plantejat mai. És cert que notava que m’anava millor que altres disciplines del CrossFit, però no ho contemplava. El que passa és que fa poc em van operar el peu per una lesió que tenia fa temps, i mentre estava de baixa, el meu soci, en Gerard, em va comentar que ell es federaria, i que havia conegut a l’entrenador del Club d’Halterofília de Girona, Santiago Martínez, que havia arribat als Jocs Olímpics fins i tot, i que ara està retirat de l’elit, però continua competint i ha creat aquest club. Em va convèncer, em vaig federar, i ja estic competint a la Lliga Catalana.

Va veure que tenia fusta.

Sí. Pensa que quan em vaig federar, no havia entrenat encara. Fins a l’endemà d’inscriure’m, no vaig tocar barra. En aquell moment quedaven tres setmanes per la primera jornada de la Lliga Catalana, i volia comprovar que no hi hagués cap problema amb el peu. Va anar bé, però l’entrenador em va dir: ‘no t’obsessionis a fer marques importants’. I la setmana abans de la competició, em va dir: ‘intenta que els tres pesos que vulguis aixecar ho puguis fer, i no fallis’. I així va ser, i a més vaig fer un rècord en el tercer intent.

I és que la primera jornada de la Lliga Catalana d’Halterofília va ser tot un èxit.

Sí. Quan vaig veure que no fallava res, em vaig sentir molt bé. Normalment, la primera vegada que competeixes, entre els nervis i tot, falles. Però com que estic tan acostumada a la pressió de la competició -i més en el taekwondo, que és un esport de contacte- suposo que per això no vaig sentir ni pressió ni nervis.

A més, l’endemà de competir, em va trucar el meu entrenador i em va dir que m’havia vist molt bé, que es notava que havia competit en alt nivell, i que podia fer-ho molt bé. I és cert que tinc una edat, i que les noies que hi havia en aquella jornada eren més joves, però em va dir que si volia, tenia opcions d’anar al Campionat d’Espanya.

Hi anirà?

I tant! Ja estic inscrita. Es farà a Gijón, els dies 21 i 22 de maig, i ara estem fent sobretot formació específica. I el 30 d’abril tindrà lloc la segona Jornada de la Lliga Catalana, que espero que surti igual de bé que la primera. A veure què em depara el futur.

Segur que li porta molta fortuna. El cert és que amb el CrossFit i l’halterofília, d’alguna manera ja li ha «tocat la loteria».

Sí, perquè quan acabes de competir en un nivell com en el que jo estava, sempre et queda un buit, perquè encara que sàpigues que arriba el moment d’acabar, mai saps què et portarà el destí, i com serà la teva vida sense el ritme de competicions i entrenaments que portaves. I el cert és que amb el CrossFit ho he suplit, perquè hi ha moltes competicions, i són en equip; és molt divertit. Ara bé, realment també és molt intens, i no estàs tu sol. Com que el taekwondo era molt individualista, l’halterofília s’assembla més. I gràcies a aquest esport he tornat a sentir coses, i he tornat a tenir objectius d’entrenament. Això m’emplena molt. I veig que segueixo els mateixos passos que abans: competir i intentar fer podi. Em sento molt motivada i il·lusionada.