Jugadora olímpica del Club Tennis Taula Tramuntana de Figueres. Confessa que li agrada jugar a la contra, deixar atacar i després, com diuen les seves companyes, recollir la brossa dels rivals. Tot i que en els moments importants prefereix tenir-ho tot controlat, atacar, no deixar-ho en mans del contrincant i intentar guanyar els punts. Galia Dvorak ens ofereix l’entrevista quan acaba d’arribar de Tòquio, de competir al nivell més alt, les Olimpíades.
Tòquio han estat els seus quarts Jocs Olímpics, com ha estat l’experiència?
És difícil de dir. Quan ja has estat a uns quants Jocs Olímpics tots s’assemblen. Tot i això, em feia molta il·lusió arribar a Tòquio pel que hem viscut amb la pandèmia, perquè feia temps que em preparava i també perquè després dels Jocs de Río em vaig quedar amb la sensació de poder-ho fer millor pel que fa a resultats, tot i que ha acabat essent el mateix.
Han estat les Olimpíades de la pandèmia.
Ha sigut bastant estrany. Quan es van ajornar, molts no teníem clar que després d’un any es poguessin fer. Després, quan ja faltava poc per començar encara hi havia rumors de cancel·lació i mentrestant nosaltres estàvem allà entrenant. Era xocant veure tanta gent i, malgrat les mesures i els testos diaris, era lògic que hi haguessin contagis. Vam patir, però quan es va fer la cerimònia d’obertura ja va anar tot sobre rodes.
Què se sent a l’hora de classificar-se en un esdeveniment tan important com són els Jocs?
És difícil explicar amb paraules. Al principi ho vivia amb molta il·lusió i amb moltes expectatives de què em trobaria. A la segona, tercera i quarta vegada ja era també per treure’m un pes de sobre, perquè ja és el que tothom espera. Quan ja hi has anat un parell de vegades la gent ja dona per suposat que si t’estàs preparant et classificaràs. És un alleugeriment.
Entenc que és molta pressió.
Sí. És molt de pes, i és normal que hi hagi esportistes que creguin és massa. Els Jocs són especials per això i més en aquests que s’ha parlat tan sobre salut mental. Són una bogeria perquè és una competició espectacular, molt difícil arribar-hi, que és una vegada cada quatre anys, que de cop tots els mitjans hi són...
Les seves primeres Olimpíades van ser les de Pequín, el 2007. Què ha canviat en la Galia d’aquells primers Jocs a ara?
Diria que és una Galia més madura. Era molt joveneta, i que abans d’anar als primers tampoc ho havia seguit gaire per la televisió, només una mica el tennis taula. No m’ho imaginava com una experiència tan gran i un esdeveniment tan immens. La Galia de Pequín era molt jove i innocent, que no tenia expectatives de res i anava allà a provar. I la Galia d’ara porta una carrera bastant llarga a l’esquena i ja està molt preparada, mentalitzada i sap el que ha de fer: una Galia més veterana.
Com va començar a jugar a tennis taula?
Els meus pares, els dos, eren jugadors professionals de tennis taula. Ells són de la Unió Soviètica i es van conèixer a la selecció soviètica. Quan van venir a Espanya i jo vaig ser més gran, el que coneixien era el tennis taula i me’n van ensenyar.
Ho havia vist des de petita.
Sí. Vaig començar amb 6 o 7 anys. És l’edat que comença tothom per tal de poder destacar.
Malauradament, l’esport femení encara no se’l valora com hauria de ser. S’ha trobat amb alguna dificultat?
Sí, moltíssimes. Va millorant, però t’ho trobes cada dia en temes de sous, possibilitats per entrenar, atenció a mitjans de comunicació, patrocinis... De cop i volta existim, es parla de l’esport femení i la gent s’adona de la desigualtat. Hem millorat respecte fa quinze anys, però seguim essent l’altre, encara es diu l’esport i l’esport femení, com una cosa extra.
Per tots és sabut que hi ha hegemonia asiàtica en el seu esport. Tenir-hi un espai és tot un privilegi, no?
És molt complicat arribar a dalt en un esport que aquí és tan poc popular, i això vol dir menys recursos per pujar en comparació a països que aposten per aquest esport. Aquí comença a haver-hi un sistema, i la federació comença a invertir, i això és una oportunitat pels joves que pugen.
I ara després dels Jocs, que ve?
Aquest any me’l vull prendre amb tranquil·litat perquè amb la pandèmia i estar-te preparant sense saber què arribarà, ha estat bastant dur. Aquesta tardor tenim el campionat d’Europa i el mundial amb la selecció. Un cop les acabi, i com que encara queda bastant per París, m’ho vull prendre amb calma perquè estàvem fent entre 10 i 15 competicions a l’any i no vull tornar a aquesta bogeria, vull triar millor les competicions sense fer tants viatges intercontinentals i gaudir més del que faig.
A l’octubre comença temporada amb el TT Tramuntana.
Sí, m’han posat a la màxima categoria, estic molt il·lusionada perquè és un pas important pel club. Però no tinc clar si vull seguir jugant, tot i que seguiré vinculada al club i l’equip, però no sé si vull seguir jugant molts partits.
