«Quan no pots donar el màxim, val més plegar feliç i sense penedir-te»

El de Borrassà va poder acabar sobre la gespa, en el duel dels costaners contra el Manlleu al Nou Miramar. Una carrera que va acabar al descans, amb un passadís d’homenatge a un dels porters més reconeguts del futbol altempordanès dels últims anys, havent vestit les samarretes de Figueres o Peralada, entre molts altres.

Anem al gra, per què plega?

Ha estat un cúmul de circumstàncies. Tinc problemes d’esquena i m’afecta la feina, a casa, i també al futbol. Fa dos anys volia deixar-ho, però em van enredar per seguir jugant (riu). Em vaig trobar bé, i vaig tenir ganes de continuar. A l’octubre, vaig tornar a patir un capítol de l’esquena, no em veia jugant més, però m’he recuperat per poder acabar al camp. Si ja no pots donar el cent per cent i gaudir del que fas, val més fer un pas al costat.

El cos ha dit prou?

Tampoc això, ara mateix estic bé i seguiria, però qui m’assegura que no hauré de parar aviat? He après la lliçó, o dónes el cent per cent i gaudeixes al màxim, o val més plegar. És la decisió que he pres, fa molts anys que m’ho passo bé amb el que m’agrada, però és moment d’acabar. Tot el que he viscut no m’ho treu ningú.

És curiós perquè vostè ja era un veterà amb vint-i-un anys.

Doncs sí. Per una situació o altra, estava a Preferent amb l’Olot i era dels més grans de l’equip. Allà és on vaig començar a créixer com a porter i formar el meu caràcter. Des de llavors m’agrada molt parlar amb la gent jove, per exemple.

I són gairebé vint anys de porter jugant-ho tot.

He tingut aquesta sort, i mira que he estat amb porters de molt nivell, més tècnics, que venien del Girona o el Barça... al final, he acabat sent el titular gairebé sempre. Per sort, les lesions importants m’han respectat, excepte ara al final. He pogut gaudir del futbol molt bé, i molt.

Quin és el millor moment que recorda?

Classificar-nos per la promoció d’ascens amb el Figueres. Sempre tenia aquesta il·lusió de saber fins a on podia arribar i arribar a aquell «play-off» va ser increïble. Després va ser un pal, a més va ser el meu últim any a Vilatenim. Un altre que recordo és el primer partit que em va donar el Peralada per a debutar, sortint de juvenil.

El recorda gaire el debut?

I tant. Últim partit de lliga contra el Sant Andreu a Tercera Divisió, amb Nitus Santos a la banqueta. No havia jugat res en tota la temporada, va ser un any dur, però per aprendre. Tenia en Joan Padern davant i no sabia què hi pintava jo allà.

Veig que recorda el debut amb un somriure.

Si home! Vam perdre 3 a 4 a Peralada (riu). Després vam jugar la Copa Catalunya contra el Mataró de Segona B. Va venir el València a veure en Damià Abella, vaig jugar de titular i vam guanyar. Ens van trucar als dos per anar a fer les proves. No va haver-hi sort, però vaja, m’ho vaig passar genial, una experiència més.

I ja es va quedar jugant?

L’any següent va arribar Raül Agné, va començar jugant en Padern i es va lesionar. El primer partit que em va tocar jugar va ser contra el Sant Andreu precisament, per coses del futbol, al Narcís Sala, i vam guanyar 0 a 1. Està malament que ho digui jo, però vaig fer un molt bon partit.

Quin és el pitjor moment que recorda? O gol per oblidar.

Ui, d’aquests últims, els que vulguis (riu). Potser va ser la segona temporada a Peralada, vaig jugar vint partits a Tercera. Aquell any, en Raül em va proposar que marxés cedit per buscar minuts. Em va fer mal, em veia preparat competir a Tercera. Després ho vaig agrair, perquè vaig anar a l’Escala i ho vaig jugar tot, a Olot igual i, des de llavors, he jugat sempre. Tenia raó en Raül, però jo tenia vint anys en aquell moment.

Quina relació tindrà amb el futbol a partir d’ara?

La idea és seguir amb els entrenaments de porters per a la mainada. Venen amb moltes ganes d’aprendre i espero poder ajudar-los a créixer el millor possible.

I ara què farà els caps de setmana?

Gaudir dels nens i la família.

Ja no l’enredaran?

No, no! Algun partit amb els amics, i alguna cosa que em ronda pel cap, també.

Què li ronda pel cap?

Ho volem fer per en Murga. L’any que anava a retirar-me li vaig comentar, fer un partit d’amics d’Ureña contra amics de Murga, però no hi hem estat a temps. Estem pensant fer alguna cosa un cop l’any. Fa mal quan perds una persona així.

N’està segur que es vol retirar?

Ui, sí, sí. Ja no m’enrederà ningú (riu). Quan veus que no pots donar el màxim, val més deixar-ho content, feliç i sense penedir-se de res.

Es penedeix d’alguna cosa?

No, gens. Sempre he pogut anar on he volgut i em sembla que ningú em pot retreure res. Crec que a la vida no pots penedir-te del que fas. Que canviares alguna cosa en diferents situacions? És clar, però totes les decisions que he pres m’han servit per aprendre alguna cosa. Marxo tranquil i orgullós de la trajectòria que he tingut.