«Portava molts anys a Girona i necessitava viure d'altres coses»

Enyora Girona?

Si, òbviament, enyoro molt la ciutat, sobretot, i les meves companyes, i el club també, per suposat. Aquestes coses de la vida quan fas un canvi et fan dubtar, però estic molt bé a Lugo, encara que les trobi a faltar. Les coses són així. Enyoro la part personal i humana, totes aquelles persones amb qui he treballat. Les ciutats són molt diferents. Trobo a faltar el Barri Vell, la Devesa... Girona ja me la coneixia pam a pam.

Té ganes del partit de demà contra l'Uni o hauria preferit no haver-s'hi d'enfrontar tan aviat?

Tinc moltes ganes de jugar contra l'Uni. Dijous vaig debutar amb l'Ensino contra el Bembibre, fixi's que curiós, el mateix equip amb qui vaig tornar a jugar aquesta temporada amb l'Uni després de la lesió. Sí que és veritat que tinc ganes d'enfrontar-m'hi, però d'una altra part, pel potencial que tenen, potser m'hauria estimat més no haver-me-les de trobar. Serà un partit complicat, d'aquells macos de jugar. Per sort el club no em va posar cap impediment quan vaig fitxar per l'Ensino i podré jugar.

És guanyable aquest Uni?

Jo crec que depèn del moment en què estiguin. Quan l'Spar Girona juga en equip i dona el seu millor nivell són pocs els rivals que les poden guanyar. Però sempre les pots agafar en mal moment i protagonitzar la sorpresa. La temporada passada l'Ensino va guanyar l'Uni a Lugo. Tot pot passar.

Quina jugadora li fa més por tenir al davant?

Jo crec que una mica totes. Ara, per una qüestió personal i esportiva, la Laia (Palau). Després de tres anys compartint pista amb ella tenir-la en contra serà xocant. He après molt d'ella a la pista però sobretot a fora. És una gran persona. La de la Laia és una de les moltes amistats que m'emporto de Girona i del bàsquet.

Quan va decidir marxar?

Des del primer moment tenia clar que el més important era el meu genoll i la recuperació de la lesió. Sense aquest punt no podia avançar en la meva carrera. A mesura que la rehabilitació anava bé, i veient la situació de l'equip, amb companyes que tenen un gran talent al costat, i que això potser faria que no tingués els minuts que necessitava, m'ho vaig començar a plantejar. Quan va sortir l'oportunitat fa unes setmanes, la vaig agafar. Ara mateix on estic puc tenir més oportunitats. A l'octubre quan ho vaig plantejar per primera cop, l'oferta també era del Lugo però va fitxar una altra jugadora. Al final la van rescindir i m'ho van tornar a proposar. Jo veia que portava molts anys a Girona, i amb l'edat que tinc, necessitava viure unes altres coses i veure'm en un altre paper. De moment he firmat per aquesta temporada i després ja veurem què és el millor per a l'any que ve.

Amb qui s'entenia millor, amb Surís o amb Julbe? Julbe o algú del club van intentar evitar que marxés?

Jo crec que són dos entrenadors diferents, totalment. Amb els dos m'hi vaig entendre molt bé. Amb l'Èric hi vaig estar molts anys, amb l'Alfred molt menys temps. Vaig parlar amb ell, quan vaig decidir marxar. Quan ho va saber em va dir que tingués molt bona sort. Ho va entendre perfectament. Ell no volia que marxés però va entendre que a vegades s'ha de mirar per un mateix i prendre aquestes decisions.

Què li ofereix Lugo que no tingués a Girona?

A Lugo ningú em garanteix minuts. Vinc aquí a canviar el xip i disfrutar del bàsquet, que feia temps que no ho feia. He vingut a recuperar confiança després de la lesió. Estar en un altre punt del joc, tenir més confiança, tenir més llibertat, i un paper diferent, m'anirà bé.

Recorda quan la van venir a buscar a l'Almeda el 2016? Què va sentir, com va anar tot?

Aleshores no tenia clar que volgués jugar a bàsquet. No havia tingut oportunitats i jo no creia que em poguessin arribar. I va sortir l'opció de Girona. D'entrada no hi volia anar perquè estava estudiant un grau d'Esports a Barcelona, i no podia seguir-lo. Però quan vaig venir a parlar amb en Pere (Puig) i en Xavi (Fernández) acompanyada pel meu pare i el meu cosí, i vaig veure les instal·lacions de Fontajau, i els vaig escoltar, vaig decidir que sí, que havia d'agafar aquell tren. Girona m'ha donat l'oportunitat de fer carrera al bàsquet. Fins llavors, només jugava perquè m'agradava, ho feia a prop de casa i seguia estudiant. Quan em va arribar l'oportunitat em va canviar els esquemes. Ara segueixo estudiant, un grau de Treball social.

L'Helena Oma que se'n va és molt diferent d'aquella que va arribar el 2016 a Fontajau?

Sí, són molt diferents. Vaig arribar sent una nena, venia de categoria inferior, i durant aquests anys he madurat com a jugadora i com a persona a Girona, compartint pista amb gent amb molt de talent a escala mundial. Això et fa créixer. També el fet de marxar de casa tot i estar-ne a prop. Independitzar-te et fa madurar. A Girona he viscut amb Sofia Da Silva, ara a l'Estudiantes, amb la Rosó (Buch) i ara ho feia amb Iho López.

Quin ha sigut el millor i pitjor moment d'aquesta etapa?

La Lliga de 2019 sens dubte va ser el millor, i la lesió que em vaig fer contra el Zamora, el curs passat, el pitjor. Però mai vaig pensar de tirar la tovallola. Potser un moment, però de seguida vaig oblidar-ho a mida que veia que el procés de rehabilitació anava correctament.

S'imagina com serà el dia que torni a Fontajau, amb públic, i la rebuda que pot tenir?

Si, és una de les coses que vaig pensar en el moment que vaig marxar, com serà el meu retrobament amb Fontajau. Totes les jugadores que han tornat han sigut ben rebudes, i per a mi serà un moment molt especial. He rebut molts missatges de suport, tot i que vaig tardar bastant a contestar a tothom, des que vaig marxar.

Quin sostre li posa a l'Uni?

Espero no posar-li sostre. Espero que no tinguin límits i que vagin sempre a superar-se. A l'afició li demano que segueixi apostant pel bàsquet femení i que hi hagi més gent que ens segueixi. Al club, que faci les coses com les està fent, tenint cura de les jugadores, i a elles que donguin el 100% per seguir aspirant a tot i donar continuïtat al club.