19 de juliol de 2020
19.07.2020
L'Empordà

«Jugo a futbol per passió i amor, no ho faig ni pels diners ni per la fama»

20.07.2020 | 06:30
Albert Dorca controla la pilota en un partit de Lliga jugant amb l'Alcorcón contra el Tenerife.

Als seus 37 anys, l'olotí s'ha convertit en el tercer futbolista amb més partits a la Segona Divisió A (417), només superat per Nino (569) i Quique Martín (425). Recorda amb tota exactitud l'ascens que va viure amb el Girona a la categoria de plata ara fa més d'una dècada, considera que avui viurà un partit «especial» i té molt clar que no vol penjar encara les botes, sinó continuar jugant.

El partit d'aquesta nit a l'estadi Santo Domingo entre l'Alcorcón i el Girona serà «molt especial» per a Albert Dorca (Olot, 1982), que ja és el tercer futbolista de la història amb més partits a la categoria de plata (417). L'incombustible centrecampista català, un exemple de constància, ja s'ha enfrontat al seu exequip en onze ocasions, però «retrobar-nos sempre és molt bonic i especial».

Després de quatre anys a les categories inferiors del Barça, on va coincidir amb Andrés Iniesta i Víctor Valdés, i de passar pel Palamós i el Castelldefels, l'actual 8 de l'Alcorcón va aterrar a Montilivi el 2005. L'entitat blanc-i-vermella navegava, aleshores, per Tercera Divisió, i Dorca va ser un dels herois que van retornar el club a la categoria de plata cinc dècades després, encadenant dos ascensos consecutius.


Fa ja dotze anys d'aquell partit contra el Ceuta a Montilivi.

I ho recordo tot, com si fos ahir. Hi havia molts problemes extraesportius i sabíem que havíem de pujar sí o sí. Era un partit a vida o mort, però vam guanyar. I l'alegria va ser enorme. Aquell dia ens va canviar la vida a tots. I va canviar la història del Girona. Aquell ascens va obrir la porta a tot el que ha vingut després. Si no haguéssim pujat, no sé on seria el Girona avui. Ni si existiria. A partir d'allà el club va anar creixent, i ara és un gran equip de Segona. És un equip de Primera Divisió, de fet. Les coses s'han fet molt bé en els darrers anys, amb molt sentit comú. Sempre intento seguir els partits del Girona, i sempre desitjo que guanyi. Tots els que n'hem format part ens sentim orgullosos d'haver vestit aquesta samarreta. Quan vaig marxar, l'any 2012, sabia que enlloc estaria millor que a Girona. Però necessitava viure altres coses.

Des de llavors, ha passat pel Racing, el Múrcia, el Saragossa, l'Elx i l'Alcorcón i sempre ha sigut clau i imprescindible, acariciant ja els 400 partits com a titular a l'elit.

Em va costar molt arribar a Segona, fins als 25 anys, i quan ho vaig fer tenia més que clar que no ho podia deixar escapar, que m'hi havia d'aferrar amb totes les meves forces. Estic molt content i orgullós d'haver aguantat aquí dotze cursos seguits, i jugant tants partits. I, també, de sentir que la present no serà la meva darrera temporada. Vull continuar jugant. No vull retirar-me encara. No soc un il·lús i ja sé que no podré jugar per sempre més, però em sento molt bé físicament. Encara tinc la il·lusió de jugar. I de sentir-me important i útil. No sé ni en quin equip ni en quina categoria jugaré. Però seguiré jugant.

Només Nino, amb 569, i Quique Martín, amb 425, han jugat més partits que vostè a Segona Divisió. Quin és el secret?

Vaig tenir la sort de coincidir amb Nino a l'Elx, i sempre ens dèiem «que pesats que som». Però és que quan t'encanta el futbol el necessites. El necessites. I el continues vivint amb la mateixa il·lusió que quan eres un nen. Aquí ni hi ha fórmules màgiques ni ningú et regala res, i per estar tants anys a l'elit, a més de tenir una mica de sort, tant amb les lesions com amb els entrenadors, has de ser molt humil, constant i professional i has de treballar sempre al màxim. I has de viure el dia a dia i anar partit a partit, sense mirar més enllà. Has de mirar sempre cap a les estrelles, però mantenint sempre els peus a terra. I saber baixar al fang, posar-te la granota de treballar i no creure't mai res ni sentir que ja ho has fet tot. Ni donar-te mai per vençut.

Se'l veu feliç i al mateix temps orgullós del camí recorregut.

Mentiria si digués que no em sap greu no haver arribat mai a Primera Divisió, i és l'espina que m'ha quedat clavada. És una llàstima, perquè ho he tingut dos cops molt i molt a prop, jugant amb el Múrcia i també amb el Saragossa, però les coses han anat així. Hom ha de ser ambiciós i voler més i més sempre, però també ha de saber valorar tot el que ha aconseguit.

Què és per a vostè, a dia d'avui, el futbol?

És exactament el mateix que era quan, de petit, em passava el dia jugant a futbol; tant al carrer com al pati de l'escola Pia d'Olot. És la meva gran passió. Però, per mi, mai ha sigut una feina. Ha sigut, i és, una manera de vida. Hi ha molts pares que em demanen consells per als seus fills, i jo sempre dic que no és un fracàs no ser futbolista professional, perquè és molt complicat, i, sobretot, que el més important és que s'ho passin bé jugant. Jo m'ho passo molt bé, i gaudeixo, en cada entrenament, en cada partit. I aquesta és una de les claus. És un regal, un privilegi, una sort, poder seguir jugant a futbol cada dia. Faig el que m'agrada, i sento que he triomfat. I no ho faig ni pels diners ni per la fama. Ho faig per passió. Ho faig per amor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook