El primer de juny de l'any passat, el Llagostera sumava l'enèsima gesta de la seva història. A Portugalete, l'empat va ser suficient per certificar el retorn a la Segona Divisió B. Un altre ascens a la butxaca. La fita l'havia de viure a un grapat de quilòmetres de distància Pitu Comadevall. Tota una institució del club blaugrana com és el saltenc es va perdre aquell partit i la consegüent celebració. Pilar de la temporada a Tercera, indiscutible i alhora important, només una greu lesió el va deixar fora de combat al moment més transcendent. En el partit d'anada de l'eliminatòria per pujar es va trencar. Ruptura del lligament encreuat anterior del genoll esquerre i el menisc d'una i altra cama afectats. Un drama. «Va ser una celebració molt i molt estranya. Vaig veure el partit des de l'hospital, només tres hores després d'operar-me. Em feia molt de mal la cama i em van punxar medicaments que em van deixar mig grogui. Des del vestidor em van fer una videotrucada, tothom va pensar en mi en aquell moment. Havia somiat amb aquell ascens mil vegades i el vaig viure a l'hospital», rememora. Ho fa vuit mesos després, pràcticament recuperat. Encara no té l'alta i li queden poques setmanes per acabar de fer net. Afronta aquest últim tram amb il·lusió i ganes però també calma perquè, si vol jugar, haurà d'esperar.

Fa pocs dies que ja toca pilota i, «si tot va bé, en un mes o una mica més ja em podré entrenar amb el grup amb total normalitat». Això sí, no hi ha espai perquè tingui fitxa, per la qual cosa aquest curs no podrà competir. «Això em permet agafar-m'ho amb més calma, sense haver de córrer. El meu objectiu és recuperar-me del tot, sense notar cap molèstia. Espero estar al màxim a la pretemporada». Perquè aquest és el principal repte de Pitu Comadevall. Amb 36 anys i superada una gravíssima lesió, no vol llençar la tovallola. «Em vull quedar. Espero jugar com a mínim una temporada més. Si veig que la cama funciona, després ho aniré valorant any a any». Ho diu il·lusionat, veient el got mig ple. Però sempre no ha estat així perquè l'estat anímic ha anat variant. Del tot justificat en el seu cas. «No ha sigut una lesió senzilla. Tinc nou punts a la cara interna i vuit a l'externa. Tenia els dos meniscs totalment girats. Sortir-me'n ha sigut un miracle. Per això la recuperació ha sigut una mica més llarga del normal. Ara mateix estic dins dels terminis». Dona també les gràcies a Jordi Puigdellívol, el metge que el va operar. També al recuperador del Barça Juanjo Brau, a qui coneix de la seva etapa com a blaugrana, quan també es va lesionar. «Mantenim una bona relació. Em va trucar quan se'n va assabentar i ara vaig un parell de dies als serveis mèdics del Barça per fer rehabilitació». Alhora s'entrena a Llagostera amb els seus companys i sota la supervisió d'Ernest Esteve i Eduard Bardera. «Treballo al gimnàs, fent exercicis de força, i també m'exercito al camp, corrent i tocant pilota». Quelcom impensable no fa pas gaire.

«Ho vaig passar bastant malament al principi. Havia sigut un cop dur perdre la categoria, però a Tercera estava fent una bona temporada. Just al moment més important em vaig fer mal. Em vaig desanimar. Per sort el Llagostera sempre m'ha tractat molt bé. Em va transmetre tranquil·litat. No se'm va fer fora, sinó que se'm va comunicar que m'esperarien el temps que fos necessari. Això i l'estima dels amics i familiars em van ajudar». Tot i això, els dos primers mesos van ser «complicats» per al saltenc. «Em vaig passar unes vuit setmanes sense poder posar el peu al terra, em costava doblegar la cama». El 10 d'octubre es va sotmetre a una artroscòpia «per netejar el genoll» i allò va ser un punt d'inflexió. «Vaig notar una millora i això em va animar. Abans em veia estancat. Ara tot és diferent i tocar pilota m'ha injectat un plus d'esperança». Ho aplaudeix el Llagostera, que espera el seu retorn amb els braços oberts. Sigui a Segona B (l'equip encara té un bon coixí respecte al descens) o on sigui.