Mestre, llicenciat en Pedagogia, doctor en Filosofia, divulgador, i autor, entre altres llibres, de La escuela no es un parque de atracciones, Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) analitza l’últim informe PISA, que confirma una caiguda generalitzada en les competències matemàtiques i lectores entre l’alumnat de 4t d’ESO.

Quines dades de PISA li han cridat més l’atenció?

Moltes. Una d’elles, la dramàtica situació de Ceuta i Melilla, que sembla que no preocupa ningú. Una altra, la diferència que hi ha entre els excel·lents –alumnes que, segons PISA, són capaços d’enfrontar-se a un món complex– i els més endarrerits, que són els que no tenen les competències mínimes. Des del 2009, els primers estan disminuint, han passat del 8% el 2009 al 5%. I els altres, augmenten: del 22% (2009) al 28%. Conclusió: tenim un 5% d’excel·lència i un 28% de deficiència. No hi ha cap raó biològica ni genètica que expliqui aquesta desproporció. Cal buscar raons pedagògiques.

Quines?

Això és el que dic, que cal buscar-les. El nostre sistema genera més deficiència que excel·lència. Un 28%, és a dir, un de cada quatre, estan a les franges de baix. Això espanta. Nosaltres tenim un 5% a les franges de dalt. El Japó en té un 23%. Nosaltres, un 28% a les dues franges de baix i ells un 12%.

Què es pot fer?

Treure les competències del debat. Això no va de competències sí o competències no. Si alguna cosa no et funciona, has de canviar. En pedagogia, els mètodes no es mesuren per les seves bones intencions, sinó pels seus resultats. Una teoria cau en el dogmatisme si no és capaç d’examinar críticament els seus principis més estimats.

Per què creu que Castella i Lleó ha tret tan bones notes a PISA?

El seu sistema és més resilient i funciona bé amb qualsevol llei educativa. El seu Departament d’Educació està ple d’inspectors, gent assenyada. En altres comunitats només hi ha psicòlegs, pedagogs, polítics...

Quins passos haurien de fer les comunitats que més han suspès, com Catalunya?

El més urgent és escoltar els docents. Quan vas per les escoles i instituts et trobes amb professors que no es reconeixen en el que estan fent, no ho entenen. Pateixen una càrrega burocràtica absurda i uns sistemes d’avaluació que comporten molt temps i que acaben omplint perquè cal omplir-los.

On és la clau de l’èxit educatiu?

Aquesta és la pregunta que vaig fer a un polític de Singapur, que em va contestar: "Que cada docent sàpiga en cada moment per què fa el que fa". Sembla obvi, però no ho és. A un professor coreà li vaig preguntar el mateix i em va dir: "Si un alumne a Corea presenta deficiències de comprensió lectora (el 8% dels alumnes de 15 anys) concloem que la seva instrucció ha sigut deficient. Mentrestant, a Espanya (on un 20% té aquests problemes), l’envieu al psicòleg". És a dir, quan hi ha problemes llancem pilotes fora.

Moltes famílies es pregunten si els seus fills estan aprenent.

Les famílies cada vegada dediquen més recursos a la formació extraescolar dels fills. Això vol dir alguna cosa. Els de classe més humil es gasten els diners a formar-los en les matèries del col·le, i els de classe alta, a ampliar coneixements. Un nen que entra en un centre escolar als 3 anys i en surt als 16 si no ha rebut un suport extraescolar en anglès sabrà parlar anglès? No. Això vol dir que les famílies comencen a pensar que amb l’escola no n’hi ha prou.

Vostè visita moltes escoles. Quina opinió en té?

Tinc la sensació que no hi ha ni confiança ni autoritat ni recursos i que cada vegada costa més mantenir atenció. Fa poc vaig trobar un estudi dels EUA que deia que quan els nens han de fer activitats que no tenen repercussió ni positiva ni negativa fan les tasques el més ràpidament possible i sense concentració.

Es refereix a xavals que no tenen qualificacions?

Sí. Quin argument tan trist aquest que diu que cap persona és un 5 o un 7. Tampoc ningú és un 41 i està bé saber si tens 41 graus de febre, no?

És injust que, per un examen o una nota, algú suspengui a aprovi.

Ningú fa això. Una qualificació numèrica és també qualitativa. Si en un examen poses a l’alumne un 4,99 li estàs volent dir alguna cosa. No obstant, hi ha qui creu que dient a tothom que ho fa molt bé tiraran endavant. I no, els nens no són tontos. Saben que un elogi immerescut és una forma d’humiliació.

Què és el coneixement?

La taxonomia de Bloom, que és de 1956, assenyala que el domini cognitiu integra aquestes sis categories: coneixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi i autoavaluació. Les categories que segueixen el coneixement són competències, però Bloom deixa clar que el coneixement és la condició que les fa possibles. Però en el context actual les competències es veuen des de la perspectiva del learning by doing (aprendre fent) i es dona per fet que són les competències les que t’acabaran proporcionant el concepte. Jo crec que cal partir del concepte. És la clau de l’èxit dels països orientals.

O d’Irlanda, que ha disparat les seves notes en comprensió lectora.

Cal estudiar a què es deu la seva meteòrica millora en comprensió lectora. No ens blindem tant en els nostres prejudicis, vegem què fan els països que ho fan bé, però, sobretot, anem a l’institut Núñez de Arce de Valladolid, que té resultats superiors als de Singapur. Finlàndia ha estat de moda molts anys, però no s’ha d’anar a Finlàndia, que avui és una joguina trencada, sinó a Sòria, Valladolid i Burgos. Mai aprendrem res de països amb una cultura diferent.

Però defensa que ens fixem en el Japó.

El que dic és que cal estudiar i analitzar les claus del seu èxit, no que els copiem. Un exemple. Aquí, partim del fet que les matemàtiques són difícils. Ells no. L’actitud és determinant.

Fa dies es va convertir en viral la carta d’una mare a EL PERIÓDICO en la qual demanava tornar a l’EGB.

Jo aplaudiria el retorn a l’EGB amb les reformes que fossin pertinents. Només cal mirar els llibres de text d’aquells anys. Aprendre els rius d’Espanya i tenir un mapa geogràfic al cap no és cap desgràcia.

Però és que estem al 2023.

Crec que hi ha dues possibilitats de concebre el sistema educatiu, valorant l’extensió o la profunditat. El nostre sistema ha apostat per la primera, cada vegada demanem més coses a l’escola, més ecologia, feminisme, pacifisme i intel·ligència emocional. Tot això està molt bé, però el que es guanya en extensió es perd en profunditat, coneixements i saber rigorós