Dari Muñoz Maurici (Figueres, 1979), acompanya els adolescents i els joves des d’una perspectiva que trenca amb els prejudicis i que s’enfoca en allò de «què puc fer jo per ajudar-lo» i no en allò que el jove fa «malament». Dari Muñoz defuig de les etiquetes. La seva feina consisteix a acompanyar i donar suport als joves i adolescents en els seus processos vitals. Elogia la feina feta pel professorat durant els mesos de confinament i pandèmia.

Com defineix la seva feina?

Puc dir que soc moltes coses, però no em defineixo amb cap etiqueta. Em dedico a acompanyar processos vitals de grups d’adolescents i joves i formar i sensibilitzar professorat en dinàmiques de grup per enfortir els vincles entre els grups d’iguals.

I de què tracta aquest acompanyament?

La meva feina engloba molts àmbits. Em centro a fomentar i a enfortir les habilitats relacionals i emocionals de la vida del grup, oferint-los experiències significatives entre ells i recursos per afrontar situacions de la vida quotidiana que es poden donar dins les aules. Em sento més còmoda acompanyant grups que de manera individual.

Com hauria de ser l’educació emocional dels adolescents?

No m’atreveixo a dir com hauria de ser. Tot comença per conèixer-se a si mateix, i anar prenent consciència de qui ets, com ets, d’on vens, què és el que vols, etcètera. Als adults, el que potser ens és un xic difícil és més el fet de demanar ajuda, tot i que potser ara, des de la pandèmia, s’ha fet més fàcil. Si aprenem a demanar ajuda, també estem donant un model, de retruc, als joves.

Com es poden solucionar les mancances en la gestió emocional dels adolescents?

No crec que els adolescents tinguin mancances, crec que hauríem d’enfocar-nos en les nostres, les dels adults, a l’hora d’acompanyar-los i entendre’ls. Moltes vegades no els entenem, no se senten prou escoltats o vistos... Més que en les seves mancances jo me n’aniria més en què fallem o en què podem millorar com a adults. La nostra capacitat d’escolta, de poder observar el seu llenguatge no verbal, aprendre a negociar, a donar-los opcions, a donar-los l’oportunitat de gaudir en aquesta etapa i compartir-los experiències de la nostra adolescència, en primera persona, els pot ajudar a no sentir-se sols amb el que els passa.

S’acostuma a dir que és una època complicada...

Hem d’entendre que és una etapa de transició, no són infants, però tampoc són adults, encara. M’agrada comparar l’etapa adolescent amb els infants d’entre zero i tres anys. Durant l’etapa zero-tres hi ha molt d’acompanyament, és tot molt delicat, hi ha molta presència... S’hauria d’intentar fer el mateix, mirar-ho des d’aquesta perspectiva, però adaptant-ho a l’edat, ja que molts ja tenen molta consciència. També necessiten límits, sentir-se acompanyats, sentir que tenen suport, sentir que no estan sols i sentir que estem disponibles.

Com els ha afectat la Covid-19?

La pandèmia ha estat una època molt difícil, de fet ara es van observant les conseqüències. Es necessita molt suport i molt acompanyament. En els centres educatius on estic, el que més m’ha sobtat és el tema d’autoexigència, s’exigeixen molt a ells mateixos. És un peix que es mossega la cua. El sistema no està adaptat al que necessiten els adolescents durant aquesta etapa, a l’hora d’aprendre.

Quines són aquestes necessitats?

Més moviment i no estar tan estàtics i asseguts durant tantes hores. Poden aprendre igualment movent el cos, i crec que és molt necessari. Com un adult, vaja, que quan passa moltes hores assegut treballant no rendirà igual que si es va movent de tant en tant. Amb això faig molt d’èmfasi, sobretot aquest any, que els centres puguin oferir descansos cerebrals entre classe i classe. Ens hem d’arriscar a provar, a partir de la creativitat de cada professional, invertir uns dos minuts en els quals hi hagi moviment. Que puguin interactuar entre ells, desconnectar de les matèries i que es desplegui l’emoció, l’alegria, a través de dinàmiques vivencials. Això ajudarà que comencin l’altra classe més motivats o actius.

Realment hi ha tanta diferència entre adults i adolescents?

No és com ens han dit. Tenim classificada l’adolescència com quelcom de l’estratosfera, i és un procés vital com qualsevol altre on es requereix molta presència i comprensió.

S’han esforçat més els instituts a l’hora de valorar el benestar emocional de l’alumnat?

A molts instituts veig que cada cop es fixen més en el benestar dels seus alumnes, però això es deu més al tarannà dels instituts i del professorat que al sistema. També he de dir que molts cops em contracta l’administració, i, per tant, ells també es deuen adonar d’alguna cosa... Aquí, m’agradaria aprofitar i donar reconeixement al professorat, que durant l’estat d’alarma ha fet com una prova d’atletisme emocional, i ha sorgit molta creativitat, reflexions i supervisions als centres de secundària i batxillerat.

És un avanç...

Sí. Alguns joves de batxillerat s’han posat en contacte amb mi aquests darrers anys, i molts coincidien que volen inculcar alguna assignatura on treballar valors socials i emocionals. Jo ho trobo molt bé i encertat, m’encantaria, però també crec que això és molt més transversal, que hauria d’anar amb el professional. Tot i això, seria necessari que hi hagués una assignatura on poder obrir-se i sentir-se escoltats, on decideixin ells de què parlar.

Què els faltaria als instituts?

Moltes coses –afirma entre rialles– els descansos cerebrals que hem comentat abans, els trobo necessaris. També, arran d’haver estudiat a Budapest l’observació i la motricitat lliure dels infants, i traslladant-ho a l’adolescència i a primària, crec que les cadires haurien de ser tamborets. Si una persona es recolza a la cadira, és més fàcil que es relaxi i desconnecti. En canvi, si una persona sosté la seva pròpia esquena, està més atenta i concentrada, té higiene postural. Estem molt acomodats posturalment. Són detalls que crec que són importants.

Com és acompanyar un adolescent que està en una edat en la qual vol ser més independent?

En el meu cas, faig acompanyament emocional des d’un enfocament humanista. Li ofereixo un espai de suport perquè se senti escoltat, validat i que no se senti jutjat. Utilitzo tècniques expressives, creatives i projeccions arran de la teràpia del joc. A mi m’agrada molt jugar i, després de molta formació i experiències, em vaig adonar que era més fàcil per mi relacionar-m’hi a través del joc. I és allà on afloren i apareixen els sentiments més ocults. M’adapto a l’adolescent, no ell a mi.

I per acabar, què pot comportar no gestionar bé les emocions?

La falta de coneixença per gestionar les emocions pot convertir-se en desgast emocional, estar amb un estat d’ànim i una energia baixa, sense saber per a què exactament. Jo recomano que, si algú se sent perdut o no sap què li passa, demani ajuda professional.