«Les meves millors clientes, les més aplicades, han estat dones»

Ha treballat amb Albert Rivera i Pedro Sánchez, ha estat presidenta de l’Asociación de Comunicación Política (ACOP), directora de la seva agència, docent universitària... Per currículum i feina feta, Verónica Fumanal és una de les veus més autoritzades de la comunicació política a Espanya. Com ha arribat fins aquí?

Amb treball, determinació i renúncies importants... I, per què no admetre-ho, una certa dosi de contingència favorable. Sempre dic a les meves alumnes i als meus alumnes que el treball d’assessor en comunicació política i lideratge és poc compatible amb altres aspectes de la vida. La disponibilitat ha de ser total, sobretot si estem en períodes crítics. No obstant això, és un treball que t’ensenya cada dia coneixements nous en diversos plans: des dels conflictes de l’ànima humana fins a reptes internacionals que impliquen centenars de variables. Em sembla apassionant, perquè cap dia és igual.

Creu que el fet de ser dona ha tingut alguna rellevància en la seva carrera professional?

He tingut dificultats afegides, per descomptat. És un àmbit molt masculinitzat en el qual, com en altres treballs, has de demostrar que estàs aquí per dret propi. El terme popular d’«assessor» és masculí i té una idea preconcebuda que és un senyor blanc, gran i amb vestit d’home. Tots els professionals que no responem a aquesta categoria cognitiva, dones, joves, persones racialitzades, hem de demostrar que tenim el dret de ser dits així i que podem ser igual o millor que els assessors tradicionals. També és cert, que el fet de ser la dona més jove que mai va treballar per al cap de l’oposició va ser una palanca de visibilització, però tampoc va ser molt positiva en l’àmbit personal, però que entenc que serveix de referent per a altres dones. Per tant, ho dono per bo.

Pensa que, potser, l’any 2023, ja no caldria fer l’última pregunta que li he fet?

Fa falta. Digui’m més dones assessores en comunicació política conegudes. No n’hi ha moltes. És necessari continuar lluitant contra els biaixos masclistes que ens impedeixen una igualtat efectiva en la majoria dels sectors professionals de direcció.

Defensa les quotes? Les aplica en la seva agència o en els equips que ha liderat?

Defenso les quotes com una de les mesures amb més efectivitat perquè les dones estiguin en llocs de direcció, generant referents i, per tant, animant a altres a prendre llocs de poder i responsabilitat. Quan són a la meva mà, no sols hi ha paritat, sinó que sol haver-hi més dones. Un altre mite que cal bandejar és que les dones no treballem bé amb altres dones. Les millors clientes que he tingut, les més aplicades, les més professionals han estat majoritàriament dones. Es produeix una paradoxa curiosa, la síndrome de la impostora ens fa ser molt més exigents amb nosaltres mateixes i, per tant, en general, més preparades.

Fa 15 anys m’hauria respost el mateix?

No, i admetre que he estat masclista és el millor antídot per a continuar combatent el masclisme. El gran drama del masclisme és que ve de fàbrica, la nostra cultura ens programa amb aquesta mirada desigual. El feminisme cal adquirir-lo i costa molt, lectures, actes, avaluar-te, ser crítica amb tu mateixa quan et sorprens jutjant amb més duresa a les dones que als homes. El primer pas de qualsevol feminista és admetre que un dia no ho va ser, i que és una lluita diària contra els biaixos, prejudicis i la cultura que ens ha estat imposada.

Des de la seva primera gran campanya, la d’Albert Rivera per entrar al Parlament amb el famós pòster, fins ara, ha canviat molt el paper de les dones en el món de la política?

Aquesta no va ser la meva primera campanya, encara que se m’atribueix. Crec que aquesta també és una diferència de les dones. Ens agrada ser honestes amb el que és el nostre treball i el que no ho és. He vist homes de la meva professió atribuir-se mèrits que no eren seus. Sí, ha canviat molt el paper de les dones. Ara ens resulta rar que no hi hagi governs paritaris, que no hi hagi candidates... Però encara té a veure més amb la representativitat, que amb el poder real. En política, hi ha dones, però ens falten dones amb poder real, orgànic i institucional.

Durant la pandèmia es va escriure molt de l’estil «femení» de liderar la crisi. Citant sovint els noms de Sanna Marin o Jacinda Ardern. Ara, passat un temps, com veu tots aquells articles? Què hi ha de tot plegat?

Sí que existeix una certa mirada femenina sobre la vida, sobre el poder, no sols és un fet cultural com parlàvem, és un fet biològic. La maternitat és una revolució fisiològica per a la dona que li condiciona la seva manera de veure el món. Incloure les dones, com diu Beard, en les estructures de poder, inclou la visió del 50% de la població en la presa de decisions. Però també és cert que, tradicionalment, les dones per a arribar al poder han hagut d’assumir posicions masculines, perquè se les prengués de debò. Des de la imatge pública fins a la manera d’exercir el poder.

Abans semblava que, per dirigir un país, una dona havia de ser molt dura (Margaret Thatcher) i, com dèiem, abans amb la pandèmia, es parla més de l’empatia. En canvi, en els homes no es parla tant de l’aspecte emocional. Per què?

Com deia abans, les dones han hagut de «vestir-se d’homes» per a ser tingudes en compte en àmbits masculinitzats. Recomano el llibre Las que faltavan, de Cristina Oñoro, en el qual explica com la primera matrona va haver de disfressar-se d’home per a poder exercir. Això ho continuem reproduint, però amb altres mètodes. Les dones per a ser preses de debò hem d’assumir postulats masculins, des dels vestits jaqueta foscos, fins a talls de cabells curts, imitant l’agressivitat amb la qual els homes han exercit el poder. Thatcher, Merkel o Clinton són exemples clars. El canvi que estem vivint, o que almenys estem impulsant, és que les dones puguem liderar a la nostra manera. Els estudis de psicologia social i de les organitzacions asseguren que les dones som igual d’efectives en llocs de responsabilitat, però, lamentablement, és un supòsit que mai es dona per descomptat.