Adrià Ciurana, l’artista que va traspassar límits i va obrir noves portes

L’oli sobre fusta Money in progress, presidit per una figura masculina, un Sant Sebastià, amb escletxes per on entren monedes, dona la benvinguda al visitant a l’exposició M’abrigo de terra d’Adrià Ciurana (1985-2018), inaugurada dissabte passat al Museu de l’Empordà de Figueres i que es pot veure fins a l’11 de setembre. És una peça de mitjà format, molt potent, amb la qual l’artista es posiciona sobre el modus vivendi, molt proper a la caritat, a la qual la societat sembla haver abocat als creadors. És una obra que conjuga ironia i crítica i a la qual Ciurana retornava una vegada i una altra. Una obra «permanentment inacabada», com va assegurar l'artista Jordi Mitjà, cocomissari de la mostra amb el dissenyador gràfic Manel Gràvalos. Aquest tret travessa quasi tota la producció del figuerenc, una àmplia selecció de la qual s’ha aplegat ara en aquesta exposició que reivindica el seu nom i llegat, aquesta mirada reflexiva, les connexions que estableix amb generacions que el precediren, però també amb l’art català i europeu, i la capacitat, com va reconèixer la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, «d’obrir noves portes»: «Adrià Ciurana era un romàntic postmodern amb una actitud molt valenta».

Aquesta exposició, la primera que es fa després de la mort d'Adrià Ciurana succeïda l’any 2018, permetrà «descobrir un artista polifacètic», va admetre el director del Museu de l’Empordà, Eduard Bech, durant la multitudinària i emotiva inauguració que va reunir família, amics i, sobretot, artistes, molts artistes. Eduard Bech també va convidar a aquells que ja el coneixien a «redescobrir-lo» resseguint algunes de les sèries que va treballar i experimentar, amb un apassionament arrauxat i de forma quasi obsessiva, durant els seus últims deu anys. Entre ells, els collages sobre vidre amb els quals estava treballant.

Una obra única que ens interpel·la

Fer la selecció del centenar de peces que es presenten no ha estat tasca fàcil per als comissaris que, malgrat que ja havien començat la catalogació de l’obra de Ciurana en vida de l’artista, han tardat uns cinc anys a completar el viatge, que ha inclòs obligats i constructius períodes de silenci. De primer, doncs, els va caldre un cert temps per prendre distància davant l’impacte emocional que els va suposar la pèrdua de l’amic. Amb el sentiment més en calma i la complicitat i generositat de la família, el treball va anar fent camí. Veient el resultat se senten contents i creuen que a l’amic li hauria agradat, perquè el recull és molt divers i representa molt bé aquesta «obra tan madura i única que ens interpel·la» abordant i reflexionant, com fan «els grans artistes», temes tan universals com el sentit de la vida i la mort, el patiment davant la malaltia o el pas del temps als quals el creador s’atansava des de la ironia, el joc o l’atzar. «Ell jugava a traspassar límits, a saltar-se’ls».

Jordi Mitjà i Manel Gràvalos van convidar els assistents a sobrepassar la primera capa de lectura d’una obra que atrapa poderosament pel seu valor plàstic, però que, si un s’hi aboca, pot descobrir profunditats. Així, en contemplar la sèrie d’autoretrats, al revers dels quals hi ha textos escrits per l’artista, un DNI cremat o submergit en dissolvent o una peça feta amb blísters de medicaments, l’espectador pren consciència «de la batalla interna que mantenia Ciurana amb la pròpia identitat per descobrir qui era. Tens la sensació que hi ha una doble o múltiple personalitat i una manera diferent d’enfrontar-se al món des de cadascuna d’elles», va assegurar Gràvalos, qui va elogiar la capacitat de Ciurana de crear, en un mateix període i des de vessants molt oposats, «una obra molt diferent tot i tractar un mateix tema».

Figures que es dilueixen, desapareixen

D’entre les sèries que s’exposen hi ha, potser, una de les més conegudes, Lli lli pu put Lil·liput (2009-2011) en les quals Ciurana retrata, amb pintures i dibuixos de petit format, persones del seu entorn escombrant. Les figures apareixen surant en l’espai, en un fons abstracte –tot i que ell en defugia– i abstretes en l’acció. En molts casos, les figures semblen diluir-se, desaparèixer, potser, perquè l’artista va deixar aquestes obres a la intempèrie i, fins i tot, va pixar-s’hi al damunt per observar com els elements i els àcids les transformaven i les anaven destruint. Una altra de les sèries que s’exhibeixen és Crispetes, en què va canviar el gra de blat de moro per un crani de dos o menys centímetres de diàmetre que el va fer surar en un gran espai. O Les cel·les i els dies (2008), un petit taüt on va fer viure abelles connectant la vida i la mort.

La historiadora de l’art Alexandra Laudo escriu en el catàleg de l’exposició que «hi ha vides com incendis, com combustions». Adrià Ciurana així la va viure, però va trobar en l’art un element al qual aferrar-se i establir connexions. Per endinsar-se en aquesta obra, per no quedar-se en una primera lectura, s’han previst visites guiades amb els comissaris –la primera, aquest dimecres a les 12 del migdia–, però també conferències, converses i la projecció del documental A l'Adamant de Nicolas Philibert, amb la col·laboració de Cineclub Diòptria.

El Museu de l’Empordà de Figueres reivindica el potent corpus creador d’Adrià Ciurana