Newletter

El jutge s’equivoca amb Celsa i Catalunya calla

El jutge s’equivoca amb Celsa i Catalunya calla.

El jutge s’equivoca amb Celsa i Catalunya calla. / JOAN CORTADELLAS

Albert Sáez

«En una moderna economia competitiva, el mercat és i ha de ser l’únic àrbitre de la supervivència econòmica». Aquest és el principal argument del jutge que ha decidit entregar als fons d’inversió la propietat de Celsa, líder mundial d’indústria circular de l’acer, propietat fins ara de la família Rubiralta establerta a Catalunya. Una empresa que ocupa només a Espanya 10.000 treballadors i factura 6.000 milions d’euros i que va patir una doble fuetada, primer de la pandèmia i després dels alts costos energètics, just quan afrontava importants inversions per adaptar-se als objectius de les Nacions Unides, de manera que ha sigut absorbida, a un preu irrisori, per uns fons que probablement només anhelen malvendre-la després de trossejar-la.

El Tractat de Lisboa (que té caràcter de constitució de la UE) defineix la nostra com una economia social de mercat. De manera que el mercat no pot ser mai «l’únic àrbitre» com assegura el senyor jutge. És curiós que, en aquest cas, la justícia no hagi sigut únicament cega com li correspon, sinó també sorda. Els Rubiralta, com tantes altres empreses familiars, han aixecat aquesta empresa colze a colze amb els treballadors. Ens ho va explicar el seu CEO, Francesc Rubiralta, en un Afterwork d’EL PERIODICO. Per als nous propietaris, els empleats són números i les fàbriques, immobles. No és descartable que en el seu projecte de viabilitat ja hagin pensat a dedicar alguns dels milers de metres quadrats de la planta de Castellbisbal a fer una plataforma logística entre l’AP-7 i l’A-2 amb connexió directa amb la línia fèrria d’alta velocitat. Al jutge li deu semblar que això serà millor rebut pel «mercat», ignorant que crearà una desena part de l’ocupació i es limitarà a transportar mercaderies que hauran fabricat d’altres. És curiós que perdin abans l’empresa uns accionistes que ho ha reinvertit gairebé tot, que han fet front a les seves obligacions fiscals i que han innovat creant ocupació que altres acusats d’apropiació indeguda, frau fiscal i malversació. El ‘Rubiales style’ és, certament, la punta d’un iceberg i no una illa a l’oceà.

El capitalisme no té futur si no és inclusiu. Fa anys que el Fòrum de Davos ho reclama. L’economia social de mercat és el camí i les empreses familiars algunes de les que millor encarnen aquesta manera d’entendre la conjunció entre el mercat i la responsabilitat social. Celsa tenia fins ara un propietari amb nom i cognoms, amb un rostre reconeixible que vivia en les mateixes coordenades que els treballadors, proveïdors i clients de l’empresa. Hauran comès errors, però un jutge mai hauria d’haver permès que la seva empresa només valgui el que indica el mercat. Possiblement, aquesta societat catalana tan donada a salvar «el país» i a crear «estructures d’Estat» tampoc ha sabut crear l’ambient en què el jutge prengués aquesta decisió tement l’«alarma social» que podia provocar. El nostre empresariat és tan discret que es deixa expropiar en silenci, per evitar afectacions. A Madrid, el jutge hauria sigut assenyalat abans de dictar sentència.