El tret característic de les lletres de les cançons de verema d’abantes és l’erotisme maquillat amb metàfores planeres de lèxic de la natura, on el fibló de l’abella és el símil recurrent de la imatge de Cupid llançant dardells i sagetes per encendre la passió humana. Escrivia el metge, escriptor i pagès Lluís de Vehí aquesta Cançó de veremes dins Gent i ànima de l’Empordà (1992):

«Bull la samal de raïm ben plena, / plora la fusta amb el most novell, / ronda la pansa, més d’una abella / que envolta i festeja / el nou moscatell.

I tu, minyoneta tan presumida, / fruita madura, espígol florit, / llavis de móra, fina cintura, / color a la galta / i flors sobre el pit.

Ets picapolla, granada i plena / el millor de la vinya per al veimador. / Qui pogués collir-te o fer com l’abella, / buscar en ta boca, la més rica ofrena, / tenir-te,/ i ser en ta vida, / qui et besi millor».

Us convido a refrescar els fragments de Cançó autumnal de Josep Maria Girona i «La brema» de Teodor Baró (EMPORDÀ, 20 setembre 2022, p. 24) que recreen la xerrameca, les cantarelles poca-soltes de les veremadores, la seva rialla folla en presència dels caps de colla i mossos fadrins. Cal recordar que, en temps reculats, la venema [sic] era una temporada que abraçava territoris, en el sentit que eren moltes les colles de collidors i collidores que provenien d’altres pobles i/o comarques, excursions a terres gavatxes al marge. Frederic Rahola (La vinya morta) ja insinuava el tarannà galant, festejador dels garrotxins que feien veremes a Cadaqués; d’estofa de formigueig són les èglogues de La Vendimia d’Eduardo Marquina, també amb Cadaqués com a referefons. Josep Mallol i Oriol, Valentí (A un racó del Mare Nostrum, 1994, p. 96-97) recordava les corrues de carros i muls que baixaven per anar a bast al Port de la Selva des de Sant Privat d’en Bas, Banyoles, Crespià o Tortellà; també la gatzara que creaven les colles de collidores provinents d’altres termes com les Llacunes, el Torrelló, els Llaures, Les Pinedes o les Costes. Seria un bon motiu de recerca antropològica quantificar i anomenar els maridatges d’empelt entre emporitanes i forasters de muntanya després de la fil·loxera, de la mateixa manera que hom podria fer en la vessant dels ramaders transhumants i el calendari de sega. Els següents versos provenen de la cançó Els tres segadors, espigolada per Amades i Tomàs a la Selva de Mar:

«N’han baixat tres segadors / del bell cim de la muntanya.

N’han baixat a l’Empordà / sols per fer-ne una segada. [...]

La senyora del marquès / d’ell [el més petit de tots] se n’és enamorada».

LA PLUJA, CONVIDADA INESPERADA

Palau-saverdera va acollir, dissabte passat, la Festa de la Verema de la DO Empordà. L’arribada de la pluja va traslladar-la al Centre Cívic de la població. L’acte va tenir com a pregoner a l’escriptor José Luis Bartolomé, el qual va parlar sobre el «Calendari de veremes, celebracions i canvi climàtic». També van intervenir la nova presidenta del Consell Regulador, Carme Casacuberta, i l’alcalde, Miquel Serra. La Jove Confraria, la companyia Teatralitzat i la mainada del poble van protagonitzar la premsada del most.

Servem més composicions de fibra ruborosa com ara el poema Follant de Ramon Masifern (Coses de l’Empordà, 1984) on s’empren vocables amb dobles sentits que creen un clímax en lectors desprevinguts: «[...] quina gatzara que feyem / bó y follant los picapolls![...] Allò sí que era xarel-lo / d’aquell de Senyor Rector! /d’aquelles dolces xuclades / encara me’n sento dolç». Hi ha cançons de la patacada cadaquesenca que vesteixen com a cançons de taverna («Ell menja sopa d’oli, / jo caldo de capó. / Ell beu de l‘aigua fresca / jo bec del vi millor»). A la revista Sol Ixent (28-V-1927) trobem un llarg poema –Visca el porró, signat per Angel– que podria fragmentar-se en estrofes de desigual durada molt en la sintonia de la patacada: «Qué és aixó de gots i copes / per vi sec, dolç o xampany! / Tantes copes fan fer esses, / i el porró no en fa fer mai». Alguns epigrames de Fages de Climent s’adaptarien bé al compàs llicenciós dels balls cadaquesencs: «L’avi et deixa sense un ral, / la tia et pren la verema, /però ja t’han donat un tema / per a la tesi doctoral», «[...] centenari masover / que el macabeu em trepitges. / Puc tenir, i encara a mitges / quatre fills amb la muller»; «Qui es du malament / amb el rabassaire, / sol ésser exigent, / i, de vi, no gaire».

Les trobades de cantadors de nyacres a Espolla ens aporten sucs de diverses varietats. El tret de sortida d’aquest concurs és la ja popular Glosa de vins, en què quatre glosadors improvisen cançons sobre quatre vins de quatre cellers diferents de l’Alt Empordà. Seria bo aplegar-ne els textos.

L’obra poètica de Montserrat Vayreda recull diversos títols de temàtica vitícola, tres dels quals –publicats al setmanari Ampurdán, 26-X-1960– tenen una estructura formal-fònica adient per esdevenir poemes cantabiles per a goles infantils o adultes. Ignoro si ja han estat musicats versos com «Les vinyes d’espès fullam / esperen l’hora suprema / que del goig de la verema! N’és la festa i el reclam» (La vinya), «Cada pinjol de raïm / perd, al collir-se un gotim / de moscat o picapolla» (El fruit); «Els raïms de pell lluenta / són premuts a peu descalç, / i van al cup, on fermenta / l’abundor de les samals» (El vi).

El penúltim paràgraf d’aquest article el voldria dedicar a fer esment d’un nom literari poc conegut encara a la comarca: el barceloní Joan Constants i Aubert. D’arrels olotines, va passar períodes de la seva adolescència al poble de Pau, on encara fumeja una casa pairal. La lectura del meu reportatge sobre la dona i la vinya el setembre de l’any passat el va fer obrir «l’aixeta dels records de veremes passades». El resultat: set magnífics poemes (les veremes d’abantes havien de durar set setmanes, considerant que aquest nombre és màgic i porta bona sort), set fotogrames etnopoètics d’un món proper en el temps però alhora desconegut per a les noves generacions: “La verema, anys cinquanta”, “La folladora”, “De bon matí”, “Cap a la vinya”, “El darrer sopar”, “La última cena”, “El gall, la gallina, el boc i el guillot”. M’avanço a aclarir que en el lèxic en desús de la vinya ‘follar’ vol dir ‘trepitjar’. La trepitjadora del poema de Constans es deia Elena. Com que els textos són de moment inèdits, m’agradarà compartir-los amb els lectors encuriosits d’aquest setmanari.

L’exemple de l’amic Joan m’esperona a fer arribar un suggeriment a la DO Empordà per a la 36 Festa de la Verema l’any vinent: convocar un concurs per triar un himne a la verema empordanesa. L’himne oficial de la comarca és una sardana (lletra de Joan Maragall, música d’Enric Morera) que no inclou cap vers a la vinya; l’himne regional de la Provença és un poema de Frederic Mistral (“Cant de la copa”), amb un most de fraternitat: «A-de-rèng beguen en troupo / lou vin pur de noste plant.» [Anirem beguent tots junts el vi pur de la nostra collita]

Endavant les atxes, poetes i músics d’ànima orfeu-dionisíaca!