«Cal protegir les Pimes i la classe mitjana amb una administració que no faci nosa»

Jaume Giró Ribas (Badalona, 1964) parla clar. I així ho ha fet a Figueres, on ha mantingut una trobada amb empresaris de la ciutat per a conèixer el seu estat d’ànim i explicar els seus punts de vista sobre la situació econòmica actual. L’acte, celebrat a l’Hotel Pirineus, va ser convocat per Junts per donar suport a l’alcaldable Jordi Masquef.

Vostè manté sovint trobades amb empresaris locals que van més enllà de les grans corporacions econòmiques. Quines sensacions li transmeten?

En aquestes trobades amb petits i mitjans empresaris de tot el país, el que percebo és, sobretot, un cert neguit per la incertesa econòmica que ens ve aquest any i el vinent. Tant pels preus de l’energia, com pel preu dels tipus d’interès i per la inflació, però, sobretot també un cert desànim, perquè l’administració pública catalana no funciona amb l’agilitat i amb la rapidesa i transparència que hauria de funcionar. Un ciutadà i un empresari han d’estar orgullosos de la seva administració i, darrerament, tot són procediments massa lents, massa difícils i que sovint dificulten l’activitat empresarial. La preocupació empresarial té tres fronts: primer de tot, la situació econòmica general; després, el funcionament de l’administració pública i massa burocràcia i, el tercer element és la fiscalitat. La gent està preocupada, perquè la pressió fiscal no pugi més i que en alguns temes concrets, com per exemple l’impost de successions, no afecti com ho està fent ara als familiars de primer grau. Aquests han de tenir realment una bonificació, que la fiscalitat no carregui la successió i, per tant, posi en perill la continuïtat de moltes petites i mitjanes empreses.

El PIB per habitant dels catalans ha baixat molt aquests darrers temps. Ens empobrim?

Miri, a mi m’agrada no tant mirar Espanya, sinó Europa, perquè crec que Catalunya sempre ha estat un motor del sud d’Europa en l’àmbit econòmic. Malauradament, el PIB per habitant de Catalunya l’any 2020 era el 22% superior a la mitjana del PIB per càpita d’Europa, i avui és només el 2,1%. Això vol dir que estem perdent competitivitat i, al final, estem perdent la riquesa per habitant que és el que marca realment com va un país. El PIB en si mateix és una xifra que no vol dir res; has de relacionar el PIB en funció de l’habitant o el PIB pel deute. I sobretot mirar sempre on hem de mirar els catalans, que és cap als països més avançats, en aquest cas, els europeus.

"Hem de tornar a la cultura de l’esforç, de la responsabilitat individual i col·lectiva de llevar-nos al matí per anar a guanyar-nos la vida"

La seva recepta demana recuperar la prosperitat perduda per part de les Pimes i la classe social mitjana, totes dues en declivi.

Catalunya és un país que no ha tingut mai un Estat, al contrari, sovint al llarg de la història ha tingut un Estat en contra, però tot el que hem aconseguit, que és molt, ha sigut gràcies a l’esforç, al treball i aquesta exigència de fer la feina i fer-la ben feta. Al final, Catalunya té dos grans motors, que són la classe mitjana treballadora i la petita i mitjana empresa. Si volem que anem bé, hem de protegir-los tots dos. Com?, doncs amb una administració pública que no faci nosa. Que ajudi a les empreses i als ciutadans a tirar endavant, que no posi traves. Traves les mínimes possibles, curtes, clares i transparents, només per, evidentment, fer les coses ben fetes d’acord amb la normativa, però no endarrerir procediments.

La fiscalitat tampoc ajuda, segons es queixen els empresaris.

Necessitem una fiscalitat que sigui justa i que estigui en línia amb les regions europees del voltant. Hem de tornar a la cultura de l’esforç, a la cultura de la responsabilitat individual i col·lectiva de llevar-nos al matí per anar a guanyar-nos la vida que és el que sempre ha caracteritzat el poble català. És una tasca que hem de recuperar per diverses raons, que s’han anat perdent en els darrers quinze o vint anys, i estem en un moment de pèrdua de competitivitat com a país respecte a la mitjana europea i això no pot continuar així.

"Els fons europeus han arribat a les administracions, però no a les empreses i això fa de mal pensar"

"No té cap sentit que, en un tema cabdal com és el de les energies renovables, estiguem a la cua"

Parlant d’Europa, cada cop se senten més retrets sobre el fet que els Fons Next Generation, no arriben a la base de la societat.

El mateix que passa amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya, hi ha més de vint mil milions d’euros que van i no tornen, amb les inversions de l’Estat que no s’executen d’acord amb el que ens prometen i ara tenim un tercer greuge que són els fons europeus. Vaig estar reunit fa poc amb el primer ministre de Baden-Württemberg. Els fons europeus, com passa en qualsevol Land alemany, s’haurien de distribuir amb transparència i d’acord amb el pes de l’economia i de la població. A Catalunya, que som més del 19% de l’economia de l’Estat espanyol, hi han arribat prop del 12% dels fons europeus i, sobretot, en administracions públiques, especialment ajuntaments, no a les petites i mitjanes empreses; això és molt estrany i fa de mal pensar. Hi ha milers d’empreses que han fet el tràmit, la sol·licitud i a les quals no les han contestat o els han contestat que no. Al final, el que genera creixement econòmic i, per tant, el benestar social de la gent, són les empreses i ens trobem que moltes empreses no han rebut fons europeus.

Amb el canvi climàtic, també hem de canviar la nostra forma de vida. La sequera d’ara és un fet evident. Molts experts vaticinaven fa anys que l’aigua seria el gran problema de la nostra civilització. Estem preparats per afrontar la situació?

Amb el tema de l’aigua, com amb el tema de les energies renovables, s’han de crear les infraestructures necessàries. Del problema de l’aigua, fa molts anys que se’n parla a Catalunya, però cada vegada que hi ha hagut algun projecte, ha sorgit l’oposició d’uns quants i s’ha aturat. I, per això, després venen les presses quan hi ha, com en aquests moments, un problema real de subministrament a causa dels mesos que tenim sense pluges.

També anem endarrerits amb les renovables i les presses s’acaben generant conflictes, com el que vivim ara a l’Empordà.

Amb l’energia renovable no té cap sentit que un país com Catalunya, que ha estat capdavanter en tots els temes d’innovació tecnològica i de recerca, que ha estat el país que més ha cregut en Europa de tota la península, doncs amb un tema cabdal com són les energies renovables, estem a la cua. Avui, només un 17% de tota l’energia que genera Catalunya ve de fonts renovables: hidràulica, solar fotovoltaica i eòlica. Això és perquè hi ha hagut diversos projectes que s’han anat aturant, o bé per una excessiva burocràcia o bé perquè es genera certa oposició al territori. En comptes de pactar amb la realitat i el territori, es posa el projecte en un calaix. Amb aquest tema de les energies renovables, Catalunya va per darrere, i s’ha de dir: la mitjana espanyola és el 46%, Catalunya és el 17%, a Europa és el 62% i no podem esperar més. Fem tard i no podem esperar més. En un país com Catalunya –no tenim gas, ni petroli, ni carbó–, per moltes raons mediambientals, d’eficiència energètica, de sobirania energètica, hem d’apostar per les renovables, fer-ho molt ben fet com fa tothom i anar endavant. Fa un any vaig estar a Escòcia, és un lloc meravellós, evidentment el mar i el paisatge és fantàstic, però hi ha moltes instal·lacions eòliques marines, però s’ha de veure on es fa, com es fa. Si es fa ben fet i amb els criteris d’exigència que és el que fan a Europa, Catalunya ha d’obrir-se amb aquest tema.