"Tenir el desig de no ser mare va crear en mi una escletxa de culpabilitat"

Després de la premiada Family Tour, el documental Hayati i ¿Qué hicimos mal?, Liliana Torres (Vic, 1980) sacseja amb Mamífera, una pel·lícula en la qual aborda un tema gens explorat en el cinema: la llibertat de decisió de les dones a no ser mares. Liliana Torres serà aquest dijous 13 de juny, a les 20.30 hores, als Catcines de Figueres per assistir a la projecció i debat d'aquesta seva quarta pel·lícula, Mamífera, en la qual aborda la maternitat i la llibertat de les dones a escollir, per voluntat pròpia, ser mares o no. El film, programat per cineclub Diòptria, també es projecta aquest dimarts 11 de juny, també a les 20.30 hores.

Mamífera es va estrenar l’abril passat al festival South By Southwest d’Austin, a Texas, i María Rodríguez, actriu que interpreta el paper de Lola, es va endur el premi a la millor interpretació. És la culminació d’un llarg camí?

Tota pel·lícula és un procés llarg. No t’estalvies dos anys mai perquè entre trobar el finançament i després la producció , la postproducció i l’estrena hi ha molt temps. Mamífera la vaig escriure durant el confinament i el finançament va anar prou ràpid tenint en compte el sistema que tenim a Catalunya i a Espanya. L’estrena va ser als Estats Units, el segon festival de cinema independent més important del país. Havíem enviat la pel·lícula a diversos festivals que ens interessaven, South By Southwest ens va donar resposta positiva i encaixava en calendari.

Com va ser l’acollida?

Molt bona. És un festival molt gran, però en secció oficial només té vuit títols que són, sobretot, dels Estats Units i només hi ha dos o tres de fora. Ser-hi suposava haver passat un filtre molt gran i tenir una visibilitat bastant elevada.

Tenint en compte la temàtica de Mamífera, estrenar-la a Austin...

Austin és la capital de Texas, un estat antiavortista i aquesta estrena, que es va fer el 8 de març, ens semblava de justícia poètica. S’ha de dir que Austin té un ecosistema força diferent de la resta de Texas, és el lloc més progressista, tot i així no deixava de crear molta ambivalència emocional estar presentant la nostra pel·lícula en un lloc on les dones si van a avortar han de marxar a un altre estat o ho han de fer clandestinament.

No només allà.

Cert, a vegades pensem que a Europa vivim en el paradís dels drets i no és així. Per exemple, a Polònia el dret de l’avortament lliure i gratuït s’ha eliminat i a Àustria només pots fer-ho si t’ho pots pagar, no hi ha un avortament públic.

Directora i guionista. Aquesta doble faceta ajuda en els projectes?

Sempre que has escrit el guió tens un avantatge molt clara i és que has pogut imaginar la pel·lícula des de molt temps abans i l’has pogut anar creant, a poc a poc, dins el teu cap, a mesura que vas escrivint les versions de guió.

Com neix Mamífera?

Mamífera m’ha acompanyat molt temps perquè soc una dona que ha sabut, des de molt jove, que no volia ser mare. La sospita que això aixecava al meu voltant, la pressió ambiental i social i, fins i tot, de parella que he viscut per aquest tema, va acabar creant en mi una escletxa de culpabilitat, pensant que, potser, em passava alguna cosa per tenir aquest desig. Mamífera sorgeix d’aquesta reflexió. No teníem referents positius, en el cinema, de dones que no volien ser mare. Només personatges secundaris, la major part d’ells clixés o estereotips de dones amargades, que no els hi agradava tenir cura, que no els hi agradaven els nens, que eren egoistes. I, en el millor dels casos, de dones que tenien una feina tan important, amb un estatus social tan elevat, que se’ls perdonava no tenir-ne. Jo volia revertir la situació a Mamífera i donar-nos un referent positiu d’una dona, la Lola, que no vol tenir fills i que, simplement, és un desig que pot ser tan natural com voler tenir-los. El fet de quedar embarassada i saber que vols avortar i acabar amb aquest tràngol el més aviat possible, però que, al voltant teu, tot sembla assenyalar que la maternitat és l’opció correcta, et posa en una situació de fragilitat.

Com és el personatge de la Lola?

És una dona que ve de classe obrera, amb una vocació artística, el collage, a la que li ha costat molt trobar una estabilitat econòmica. També una dona amb una consciència ecològica bastant important. És vegana, té cura de la seva gossa, que és cega, i una persona a la que li agrada també tenir cura de la seva parella, amigues i nebots. No ha volgut ser mai mare i, tot i que no surt a la pel·lícula, se sobreentén que amb la seva parella porten molt temps junts i el tema ha sorgit i han arribat a l’acord que estan bé com estan, fins que passa el que passa.

Que l’atzar intervé.

L’atzar o un error de càlcul.

Molt humà, també.

Exactament, és una cosa que es moralitza molt i es penalitza. M’ho he trobat a les sessions de col·loqui: persones que no entenen que aquests errors puguin passar. Passen i passen molt sovint. En aquest cas, aquest fet fa trontollar una mica la seva vida, que aquesta pressió ambiental i de relacions es faci molt més intensa durant uns dies i, d’alguna manera, que els personatges es replantegin els seus desigs i decisions i les peces es moguin.

Tenia clar els actors protagonistes des de l’inici?

La María va estar en el projecte des de la tercera versió del guió, aproximadament, i pel paper de Bruno vam seleccionar uns quants actors que van fer el càsting amb la Maria directament. És una parella que genera molta complicitat, sentit de l’humor, s’estimen i tenen vida sexual, és a dir, totes les condicions per ser pares, mares, però la condició no fa el desig.

Els debats posteriors a les projeccions, com el que farà a Figueres, li semblen interessants?

Interactuar amb el públic directament ho és molt, no només com a directora sinó com a persona. Tinc la sensació de tenir un diàleg amb altres parts de la societat sobre temes importants i, la veritat, és que els col·loquis estan essent molt animats en aquest aspecte. La pel·lícula no acostuma a deixar indiferent i sorgeixen temes que, a priori, són arriscats. Poder debatre’ls em sembla important.

S’ha dit que Mamífera és el tancament d’una trilogia de caire molt autobiogràfic. És així?

No ho veig com una trilogia que es tanca perquè la meva següent pel·lícula té a veure amb una part del cicle de vida femení. Sí que hi ha una línia clara de fer pel·lícules que tenen en el centre aspectes que tenen a veure amb la vida de la dona.

Hi ha molt camp per recórrer.

Sí, però això és com un ganivet de doble fil. Per un costat semblava que no hi havia directors interessats a explicar aquests temes . La maternitat, en el cinema, fins no fa massa havia estat explorada només sota l’òptica del fill i això és un retrat molt llunyà i diferent de veure-ho en primera persona. I no tenir fills tampoc havia estat explorat, no hi havia aquest interès. Per un altre costat, em pregunto si al públic li interessa el tema. En els passes, el 80% del públic són dones i una part de l’audiència que no se sent interpel·lada i em fa reflexionar, com si estiguéssim parlant d’un tema que no fos transversal. Al final estem parlant de maternitats, però també de paternitats.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ