"La creació és un procés lent, fent marrades pel camí, un camí sinuós"

Feia una dècada que Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957) no publicava una novel·la. En aquest cas, però Un bosc infinit (Proa) neix impregnada de l'incofusible llenguatge poètic d'aquesta escriptora empordanesa.

En Martí, el protagonista d’Un bosc infinit, és un nen especial. Fill d’una família de pagès d’un poble de l’Empordà, creix sota l’autoritat d’un pare violent, una mare que custodia un secret i un germà protector. Sota la seva mirada, i protegit per una prolífica imaginació i sota l’aixopluc de la natura, el lector va intuint els enigmes que acompanyen l’existència d’aquests personatges creats per Rosa Font. Un bosc infinit es va presentar dimecres passat a la Fundació Valvi de Girona, i el 19 de juny, ho farà a la llibreria Laie de Barcelona.

La imaginació és un bosc infinit per en Martí. També així ho percep vostè?

Jo hi veig dues coses. D’una banda, és aquesta idea del bosc, l’arbre o la natura en general, que arreceren en Martí, és com una protecció. I, després, d’una altra banda, el bosc sempre s’ha relacionat molt amb els contes de nens, amb aquesta part diríem més amagada de la personalitat humana, com si fos, en certa manera, l’inconscient. Jo penso que el bosc, en aquesta novel·la, té aquests dos vessants. El més amagat de perill i inconscient, d’ocultació de la raó, i, un altre, la idea de l’arbre i el bosc com a recer per en Martí. En el capítol que es titula com la novel·la hi ha aquesta visió que el pare d’en Martí, en Siset, no sap travessar el bosc infinit. És aquesta incapacitat de projectar la mirada més enllà de tot allò que ens constreny o que ens limita. He volgut donar aquesta doble mirada.

Allò que queda molt marcat és la personalitat dels pares d’en Martí: en Siset, un home violent, ferit i sense capacitat d’imaginar, i la Lola, a la que descriu com l’aigua fresca del pou.

Cert, és com si el pare, que no pot travessar el bosc infinit, no pogués tenir la mirada imaginativa que té en Martí ni tampoc la capacitat d’estimar. És com si per a ell fos impossible estimar. No és generositat, no és donació, sinó que és possessió. És la visió d’un home alfa.

Torna a la novel·la, però el seu llenguatge es manté poètic. Sembla que no hi pot renunciar.

No, no puc. Em sento més poeta que novel·lista. Quan escric novel·la, que n’he fet molt poques, també em surt aquesta ànima poètica, aquesta visió del món que m’acosta més a la poesia que no pas a la prosa o a la novel·la en si.

La natura juga un pes molt important a Un bosc infinit. En Martí se sent protegit per ella, l’escolta. També les dones hi troben refugi.

Em passa com amb la poesia. Per mi, els elements de la natura fan com de trampolí per dir alguna cosa, per expressar alguna sensació, algun sentiment, en definitiva, com una forma de parlar, de sentir, també. La natura en aquesta novel·la és tot això, és aquest misteri que es pot trobar en els arbres, en aquest món que coneixen molt bé les dones. Tant la Sabina com la seva àvia, la Cèlia, tenen aquesta connexió amb el món natural, perquè el coneixen, hi han aprofundit, és com les trementinaires que se n’anaven a la muntanya a buscar herbes per fer els seus beuratges per poder sanar les persones o els animals. Per mi la natura és això. També és tot aquest misteri que guarda, com el del bosc, que és infinit, i és el refugi i el recer. En definitiva, parla, és com si tingués vida per ell sol, una vida soterrada, com les arrels. I això em serveix, aquesta metàfora del bosc, el fet que el nen parli ara amb un saltamartí, ara amb un núvol…

"La natura és aquest misteri que guarda, com el del bosc, que és infinit, el refugi i el recer"

En aquest món que crea també hi és molt present la violència contra les dones. Dones que es troben a mercè d’homes agressius.

Sí, he volgut expressar aquest primitivisme que hi ha a vegades en el món rural, però que també hi és pertot. També ho he volgut presentar com allò que forma part de la vida humana, en què el primitivisme de l’home ha dominat, al llarg dels anys, la dona. I aquesta visió de l’home que és caçador, de l’home que és maltractador també em servia com a forma narrativa de contraposició amb la tendresa del nen i de les dones d’aquesta novel·la. No és que hagi volgut presentar-ho com una denúncia, però m’ha servit com a forma narrativa i també, per dir, que en el món hi ha aquestes dues cares: l’ombrívola i la més lluminosa. I aquesta cara ombrívola l’he volgut expressar en aquest món més primitiu i cruel d’un home, en aquest cas, en Siset.

Llegint un sembla estar dins un conte molt fosc, però sempre hi ha llum. En Martí és llum. També el seu germà Jaume que el protegeix.

He volgut centrar-me, com a forma narrativa, en la contraposició. Crear tensió narrativa a través d’aquests contraris: l’amor i l’odi, el primitivisme i la sensibilitat, la tendresa i la crueltat. Hi ha una cita de William Blake a l’inici del llibre que ve a dir això: «La crueltat té un cor humà, i l’enveja un rostre humà; el terror la divina forma humana, i el misteri el vestit de l’home».

En Siset, a més, se’ns mostra com un caçador. Utilitza aquest símil de la caça que genera mort.

Sí, els personatges són preses d’aquest caçador, víctimes seves. Per això el pare té ulls d’esparver; en Jaume, en canvi, té ulls d’oreneta i la mare se sent un ocell que no sap volar. És presentar aquesta idea a través d’aquests símbols.

En Martí pateix un petit problema físic, té una mà mig morta.

És un nen que mira les coses d’una manera diferent a molts altres nens. En Martí és un nen que em feia sentir molta tendresa, tant per la seva manera de mirar i de sentir i pensar, com per la seva vulnerabilitat. No és pas que ho fes d’una manera volguda, perquè actuo molt per intuïció, i em va sortir això, aquest nen que té aquesta mà una mica mig morta, que és capaç de parlar amb la natura, amb els arbres, amb el núvol i que, a més a més, té algunes fixacions com els àlbums que col·lecciona de la Segona Guerra Mundial, que coneix totes les graduacions dels soldats o que sempre es vol rentar les mans.

Al final del llibre, a l’apartat d’agraïments, comparteix amb el lector que el procés de creació d’aquesta novel·la ha estat lent.

Sí, em guio bastant per la intuïció moltes vegades, per les imatges, pels records que a vegades arriben com flaixos, sigui a través d’una olor, sigui a través d’un objecte. A vegades també em guio per les mirades que m’interpel·len de les persones que veig o per una frase que veig i apunto en un quadern. Com treballo molt a través d’aquesta intuïció, també m’equivoco molt i he de fer i desfer constantment. Sigui com sigui, també crec que la creació és un procés lent. La meva manera de treballar també ho és perquè intento trobar la paraula concreta, la que estigui ben posada a la frase i pugui colpir al lector. Després intento trobar la imatge, la comparació o la metàfora adequada. Ja de per si, escriure, per mi, és un procés lent. Però després hi ha la reescriptura, que és continuada, o la reordenació. És un procés lent, fent marrades pel camí, un camí una mica sinuós.

El llibre l’ha escrit d’una manera lenta, però també és així com convida a llegir-lo?

Cal fruir-lo, les imatges, les paraules. També he buscat que tingués un ritme. Rellegint-lo m’he adonat del ritme que té, ho noto i ja m’agrada. Després, la veritat és que s’hi ha de tornar, però la lectura amb ritme ja m’agrada.

L’espai físic on succeeix bona part de l’argument és, de nou, l’Empordà.

Sí, no me’n puc deslligar, ni en la poesia ni en la prosa. És el meu escenari.

Un bosc infinit

Autora: Rosa Font Massot

Editorial: Proa

Pàgines: 176

Preu: 18,90 euros