Més que un divertiment poètic: el poemari «LXX centos» de l'empordanès José Luís Bartolomé

La poesia, com és prou conegut, va patir una transformació extraordinària, tant formal com de continguts, amb l’esclat de les avantguardes de començament del segle XX. Només cal recordar els «poemes d’atzar» de Tristan Tzara, el pare del dadaisme; els «poemes visuals», entre els quals destaquen els cal·ligrames, popularitzats per Guillaume Apollinaire; la «poesia automàtica» dels surrealistes; els «poemes objecte», en els quals va ser un mestre el nostre Joan Brossa; etc.

José Luis Bartolomé, escriptor de Palau-saverdera, m’ha descobert, i suposo que a molts altres lectors també, una nova branca, o un nou subgènere, si ho preferiu, de la poesia, de la qual, ho he de reconèixer, no havia sentit a parlar mai, potser perquè és molt més arrelada a la cultura anglosaxona, per molt que tingui orígens clàssics, com explica ell mateix al preludi d’un volum anterior, titulat 100 Centos (2023). Em refereixo als anomenats «poemes patchwork», «poemes de reciclatge», «poemes de collage», «poemes de pedaços»..., o també, és clar, «centos» (nom triat i preferit per l’autor) o «centons», segons l’IEC, que els defineix com «Obra literària o musical feta de fragments de diferents autors o de diferents obres d’un mateix autor». Aquest darrer títol de J. L. Bartolomé, LXX Centos, és això, un conjunt de setanta poemes, més tres endreces (a Víctor Català, a Clementina Arderiu i Teresa Pàmies, i a Isabel-Clara Simó) i una propina (el poema «Contes des de la presó», «que vol ser una estrofa reivindicativa del dret del poble català a decidir el seu futur –p. 10–), escrits a partir de... Compte, perquè Bartolomé, que és un enjogassat i un experimentador, no els ha pas escrit a partir de versos d’altres poetes, com marcaria la tradició, tot i que també ho ha provat, com ens explica al preludi esmentat, sinó a partir de títols d’autors catalans, sobretot de novel·les, però també d’algunes obres teatrals i fins i tot d’algun assaig.

«José Luis Bartolomé m’ha descobert, i suposo que a molts altres lectors també, una nova branca, o un nou subgènere, si ho preferiu, de la poesia, de la qual, ho he de reconèixer, no havia sentit a parlar mai»

Bartolomé, podem dir que ja hi tenia la mà trencada en això dels poemes patchwork (sempre a la seva manera, que quedi clar), perquè els havia experimentat amb els seus alumnes i n’havia publicat dos reculls en anglès, basats en títols de pel·lícules (Who pays the Ferryman? –2004– i Distant voices, still lives –2016–) i un en castellà, el ja esmentat 100 Centos, basat en títols d’obres literàries, sobretot de novel·les, castellanes o traduïdes al castellà. Precisament al preludi d’aquest volum ja anuncia la intenció de fer-ne un de nou, el que ara comentem: «plantar y cosechar centos en catalán (mi lengua madre adoptiva) con títulos exclusivos de la novela catalana en catalán». I com que és un home complidor, ja podem gaudir d’aquest divertiment, que ens proporcionarà sorpreses d’allò més agradables, fins i tot si hi podeu ser una mica reticents o escèptics, com ho era jo de bon començament. Perquè, com apunta el mateix Bartolomé al preludi esmentat, els seus «centos» són «una invitación para que el lector decida el ritmo y la interpretación personal del poema». Però també poden ser una font de reflexió, ja que hi trobem temes recurrents a la literatura: «el paso del tiempo, la muerte, el amor, las relaciones afectivas (...)”. Com diu Manel Menéndez, a l’epíleg del volum esmentat (que ens serveix perfectament, com el preludi, per al volum que comentem, i que per això m’hi refereixo tant), «La poesia conseguida por jlb no es fruto del azar o de la asociación libre sino que hay en él una voluntad lúcida que palpita a lo largo de sus versos».

Els dos poemaris seran presentats a la Biblioteca de Roses el dijous 9 de maig

Us puc assegurar que és ben cert, que és sorprenent el que aconsegueix Bartolomé ajuntant títols d’obres literàries catalanes i creant aquests setanta-quatre poemes, que van des de 32 versos, el més llarg, a 3 els més curts (val la pena esmentar que el títol del poema sempre ho és, també, d’una obra literària catalana). Només en transcriuré un parell, i dels curts, ja que l’espai no em permet d’allargar-m’hi més. Comencem per «Ídols» (un títol manllevat a Isabel-Clara Simó) que consta d’aquests quatre versos/ títols: «Escrivia cartes al cel/ La fàbrica de mentides/ La matèria dels somnis/ Somnis fets a mida» (p. 35). I acabem amb «Doble vida» (un títol d’Àngels Bassas i Salvador Macip): «Tot passa dues vegades/ El present que m’acull/ I demà, el paradís/ Mentre el món serà món/ Com un miratge» (p. 22). Però no us perdeu títols, per molt que siguin llargs, com «Intrigues de palau» (p. 38), «Coses que fan que la vida valgui la pena» (p. 19)...

Ah, com apunta el mateix Bartolomé, al preludi tan citat, els podeu llegir en l’ordre que vulgueu (al volum estan ordenats alfabèticament a partir del títol) i «con una dosificación de no más de diez al día», amb el toc d’ironia que el caracteritza. Tota una troballa, us ho asseguro, aquesta poesia de J. L. Bartolomé.

* Els dos poemaris (100 centos i LXX centos) seran presentats a la Biblioteca Vicens Vives de Roses aquest dijous 9 de maig.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ