«Quan relativitzem amb humor el dolor, aquest es fa més passable»

Júlia Barceló (Barcelona, 1985) reviu la sensacional rebuda del públic a l'estrena de Mal de coraçon al Teatre Nacional de Catalunya, l'any passat. «Va ser una experiència única», diu. Dur aquest projecte ara de gira -comença aquest dissabte 6 d'abril a les vuit del vespre al Teatre de Figueres- és la culminació, doncs, d'una entrega absoluta.

Era l'any 2010 quan Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals creen la companyia Solitària. Catorze anys més tard i una desena d’espectacles els han fet créixer. Mal de coraçon neix d’un treball col·lectiu i d’experimentació a partir de la figura de Santa Teresa de Jesús. Dirigit per Andrea Jiménez, fusiona misteri, humor i mística.

La dramaturga argentina Victoria Szpunberg signa Mal de coraçon. Com arriben a ella?

Jo no hi havia treballat mai. En Pol (López) sí, però feia temps que li volíem proposar fer alguna cosa junts. En parlar-hi ens vam entendre ràpidament. Va ser, d’entrada, un semiencàrrec estrany, però que, al final, ella se’l va fer molt seu.

El procés de creació, diria, no va seguir els cànons tradicionals.

Cert, vam fer una sèrie d’improvisacions amb l’Andrea (Jiménez) en la que Victòria va ser-hi, en una residència molt llarga i, a partir de moltes converses i lectures que ella va fer, va aparèixer aquest text. Ha estat tot molt bonic perquè ha hagut d’escoltar les necessitats de la companyia i ha dut al seu terreny un text que, a mi, em sembla molt complicat.

És clar, no cada dia li deuen proposar treballar la figura de Santa Teresa de Jesús.

Victòria és una persona extraordinàriament culta, que ha llegit molt, però no havia indagat a fons en aquesta figura. Això la va dur a fer moltes lectures sobre ella, sobre molts místics i filosofia. A partir de la residència i d’improvisacions d’escenes que ella ens va proposar a l’inici, i també l’Andrea, als actors se’ns va posar molt a prova, d’anar molt al límit a escala actoral i d’imaginació i expressivitat per dur el món del misticisme a escena. Victòria ho va recollir en un text acabat que és amb el que vam començar els assaigs. Al final, a l’escenari tot sembla molt fresc, perquè ve d’un lloc molt d’escena, però el text és d’ella.

"De Santa Teresa ens atreia el seu misticisme, entendre aquesta cosa vivencial que la porta al contacte amb Déu"

Com va ser el treball?

Molt exhaustiu i col·lectiu per trobar els personatges, el to de l’obra. Va ser una experiència brutal. La directora està molt acostumada a fer teatre a partir de l’autoficció i, tot i que aquesta obra no ho és, hem utilitzat molts exercicis d’un teatre molt experimental, de crear el text a partir dels assaigs. Es van unir, doncs, dos mons. Hem fet una cosa híbrida molt bonica.

Què els interessava indagar de Santa Teresa? Durant la presentació de l’obra van parlar del dolor, la pèrdua de l’espiritualitat...

A vegades comencem els projectes amb algun tema que ens desperta l’interès i a partir d’aquí no sabem què ens podem trobar. Jo em vaig formar a la Compañía Nacional de Teatro Clásico i he estat propera als clàssics espanyols, al Segle d’Or i volíem apropar-nos al món clàssic des de la contemporaneïtat, el que fa la companyia Solitària. També volíem treballar un text que fos d’una dona i així vam anar a parar al Llibre de la Vida de Santa Teresa d’Àvila perquè és una obra fantàstica. Ens atreia el misticisme, la seva manera d’entendre aquesta cosa vivencial que la porta al contacte amb Déu que, sovint, sembla contradictori. La seva manera de parlar del dolor. Sabíem que hi havia un material interessant, però encara no sabíem de què volíem parlar. Entre tots vam abordar aquests mals de coraçon, aquests dols particulars i col·lectius, afrontar el dolor que pot ser tan físic, espiritual o sentimental. I el vam dur a escena amb una obra molt costumista, que parla de tres personatges que et podries trobar en un bar qualsevol.

Com són aquests personatges?

Són personatges que visiten un bar de formes diferents. Jo soc la cambrera del bar, que és com el centre de l’escena i que es pot convertir en moltes altres coses. La seva és una història com la de tantes actrius i actors, que treballa del que pot perquè la seva feina no li acaba de donar per menjar. També ella comparteix en privat aquest dolor cap a la professió, per aquest futur o èxit que no acaba d’arribar mai. I ella farà de confident a les altres dues persones que apareixen en el bar amb dos dolors existencials i vitals molt forts que l’arrosseguen en aquesta bogeria. I apareix Santa Teresa d’una forma molt mística i que ens sorprendrà perquè, al final, el misticisme conté un surrealisme molt divertit.

Tot i parlar de misticisme, Mal de coraçon no està exempta d’humor.

A vegades ens fa por parlar del dolor perquè temem enfonsar-nos encara més. Allò bonic de Santa Teresa és que, lluny de la visió fosca i gòtica que se’ns dona de la seva figura, es diu que era una persona molt alegre. Per això, hem volgut portar aquest sentit de l’humor, de com n’és de patètica la gent que, en el fons, pateix, perquè té quelcom d’autosatisfacció. I que, quan ho relativitzem, tots els dolors es fan més passables i una eina és el sentit de l’humor. I en aquesta obra ens el porta, sobretot, l’aparició del món místic sense que els personatges se n’adonin.