L’obra de l’artista empordanesa Dora Riera reneix després de quasi tres dècades d’oblit

L’any 1992, el prolífic pinzell de la pintora Dora Riera Vinyals (1938) es va aturar. Tenia només cinquanta-quatre anys quan la mort li va sobrevenir a causa d’un càncer. L’artista, que també va desenvolupar el vessant docent com a catedràtica de dibuix a l’institut Ramon Muntaner, va deixar una ingent producció que, durant tres dècades, ha restat en silenci. Fins ara, quan, la seva filla, l’arquitecta Anna Albó Riera, ha decidit aproximar-se a l’obra de la mare aprofitant la realització del treball de Final de Grau en Història de l’art. Així, ha inventariat i catalogat, per primer cop, el miler llarg de peces que conserva la família, que és més del noranta per cent de la seva producció, i que evidencien l’evolució creativa viscuda per Dora Riera, una artista empordanesa que plasma en les teles el seu món proper i que ara emergeix del passat, sota l’aixopluc de l’actual moviment de reconeixement a les dones creadores.

Anna Albó explica que «volia ser objectiva» fent aquest treball, «em feia por no tenir la distància» en ser un personatge tan proper. Sota la supervisió i «orientació» de la historiadora de l’art, Maria Josep Balsach, qui ha estat la tutora, es va proposar analitzar i situar l’obra de Dora Riera en el context de la pintura catalana i internacional de la segona meitat del segle XX. Previ aquest treball d’Albó, només existien breus referències bibliogràfiques fetes per Alícia Viñas, qui va ser directora del Museu de l’Empordà i també amiga de l’artista, i per la filòsofa Cristina Masanés, comissària de l’exposició Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939) del 2020 que visibilitzava l’art creat per dones. Malgrat això i com a curiositat, cal dir que el Museu de l’Empordà no disposa encara de cap obra de l’artista.

El treball permet, doncs, aprofundir en la vida de Dora Riera, conèixer els seus orígens i el seu entorn familiar en el qual l’art hi era present. «La seva mare –Victòria Vinyals– havia dibuixat una mica i, crec, fins i tot, que havia anat a classes i no ho feia malament; també el seu germà», comenta Albó que encara conserva alguna peça seva. Anant més enrere en el temps, alguns avantpassats de l’artista van ser «mestres de cases».

Dora Riera va néixer a la casa dels Vinyals, a la Bisbal, mentre el seu pare era al front del Segre. Més tard va passar per una presó franquista i la mare, que era mestra, va ser depurada. Amb les aigües més calmades, el pare es va fer càrrec de dirigir l’Acadèmia de Comerç de la Bisbal i la mare hi feia classes. Va ser on Dora Riera i la seva germana Maria Victòria (1945) van estudiar. Més tard, totes dues van fer Belles Arts a l’Escola de Sant Jordi de Barcelona. Prèviament, però, Dora Riera va obtenir el títol de mestra i, com a curiositat, abans va estudiar el batxillerat i el Preuniversitari com a alumna lliure a l’institut Ramon Muntaner de Figueres on, anys més tard i havent guanyat les oposicions, el 1965, va esdevenir la catedràtica de dibuix, ocupant la plaça deixada pel pintor Ramon Reig, acabat de jubilar, i coincidint amb Maria Àngels Anglada i Isabel-Clara Simó. Molts són els alumnes que van anar a les seves classes i que encara, avui en dia, la recorden amb afecte. «Era molt jove i les coses començaven a canviar», comenta la seva filla. També per a ella que, a l’any següent, ja es va casar amb Tomàs Albó, de Serra de Daró.

Des que Dora Riera va anar a Belles Arts, no va deixar mai de pintar. La seva filla la recorda, al menjador de casa, amb els pinzells a la mà o dibuixant, però desconeix si no aprofitava l’aula d’estudi de l’institut per fer creacions pròpies. En retrospectiva, Anna Albó creu, que devia ser «una necessitat» que es va traduir en una desbordant producció ara inventariada i que inclou dibuixos, olis i ceràmiques. Anna Albó diferencia fins a quatre períodes artístics durant els quals Dora Riera va experimentar amb tècniques i gèneres diversos. Marca l’etapa de formació i primeres obres fins al 1965, just quan es trasllada a Figueres. El següent període s’allarga una dècada, del 1966 al 1976, durant la qual l’artista es bolca en la figuració, «amb un llenguatge més madur, i on s’adverteix un inici d’experimentació, tant en l’estil com en les tècniques».

La següent etapa va del 1977 al 1987 i és, a parer d’Albó, el període «de més interès i més personal, el més central». Va del postcubisme a l’abstracció i ja es perceben influències de l’informalisme i el gestualisme, com també de l’expressionisme. A la darrera etapa, del 1988 al 1992, que coincideix amb una jubilació anticipada per motius de salut, es copsa «un retorn a la figuració, però molt simbolista, en un sentit ampli». Així, «al costat de llenguatges geomètrics i abstractes, porta la figuració a expressar temes simbòlics i mitològics». Cal dir que la majoria d’aquestes obres no estaven datades i tampoc tenien títol, cosa que ha afegit complicació a l’estudi. Albó ha copsat, sobretot, les influències de Picasso i Joan Josep Tharrats i el seu informalisme.

Dora Riera va fer poques exposicions al llarg de la seva trajectòria. La filla n’ha documentat sis entre els anys 1975 i 1991 i explica que, en l’etapa final, quan ja no feia classes, «la mare fa un intent d’exposar i cercar llocs» amb la voluntat de projectar-se, un camí que es va estroncar massa aviat. Anna Albó és conscient que aquest treball de Fi de Grau ha estat la millor excusa per bolcar-se en l’estudi de l’obra de la mare. Ara, vol acabar de completar el catàleg amb obra que està en mans d’amics i espera que aquest sigui el primer pas per reivindicar-la a la ciutat que la va veure créixer com a creadora.