Entrevista | Helena Escobar (La Bleda) Pallassa

«Amb aquest espectacle em despullo davant la gent, ho dono tot, soc jo»

«Vaig néixer amb una discapacitat i va ser una odissea, però ara puc explicar-ho d’una manera divertida, simpàtica i allunyada del tràngol»

Helena Escobar, en una imatge de promoció de l’obra.

Helena Escobar, en una imatge de promoció de l’obra. / Cia. La Bleda

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Després de vint-i-dos anys de trajectòria, Helena Escobar, més coneguda per La Bleda, afronta el repte més difícil, el de dur a escena una vivència molt dolorosa que va marcar la seva infància. Hi narra una reconstrucció del cos i d'un record amb el llenguatge i l'humor del clown, el suport de la música en directe, la manipulació d'objectes i les videoprojeccions.

Helena Escobar ha dedicat dos anys a donar forma a l’espectacle Com els pingüins. Estrenat a Temporada Alta el novembre passat, aquest diumenge 17 de març, a les sis de la tarda, visita la Sala La Cate de Figueres acompanyada d’un músic.

Com els pingüins és un espectacle molt especial per a vostè.

Molt, perquè explico part de la meva infantesa, però amb una voluntat que el fet concret arribi a l’universal. La veritat és que ho he fet per ajudar als altres nens i nenes que els hi hagi pogut passar el mateix o estiguin passant-ho ara.

Què li va passar?

Vaig néixer amb una discapacitat, sense una part de la pelvis i, per tant, el fèmur no encaixava. Va ser tota una odissea, primer per trobar què em passava i, després, per aconseguir poder caminar. Amb la primera operació tenia un any, i l’última (que no vol dir l’última de la meva vida) va ser amb tretze, quan acabes el creixement. Havia d’estar moltes estones immobilitzada, amb això vull dir mesos. I això, per una nena d’aquesta edat, té les seves conseqüències. Vaig passar tota la meva infància pendent d’aquest tema.

Encara avui pateix seqüeles?

Sí, és clar, això m’acompanya sempre, va amb mi, fins que em mori.

L’acceptació per a un infant...

Per al nen no és complicada, ho accepta tal qual, ho és més per a l’adult.

Per què ho comparteix ara?

Perquè ara puc explicar-ho d’una manera divertida, simpàtica i molt més allunyada del tràngol. Ara ho puc fer de la manera que volia, amb humor i de forma positiva. He hagut d’esperar molts anys perquè pogués ser així.

Això que va viure, creu que la va condicionar a l’hora d’escollir l’ofici, és a dir, ser pallassa?

Sí, segurament, sense intenció concreta perquè una pallassa té el dret de ser com sigui i era una manera de poder ser jo.

Viure una infància així la devia portar a madurar aviat o, fins i tot, a pensar que havia perdut aquest moment de la vida.

Per això soc pallassa també, crec. El fet d’haver perdut la infància, sent clown la recuperes cada vegada que puges a l’escenari perquè tornes a ser aquella nena amb un cos d’adulta.

Com permet el llenguatge del clown narrar una història dolorosa, transformar-la perquè els infants no pateixin?

Cap nen que ha vist el show ha patit. Al contrari, s’ho han passat superbé, empatitzes amb el personatge, sí, però no des d’aquest punt de vista. A més, el clown sempre parteix de la tragèdia, no hi ha riure si no hi ha tragèdia. Tu riuràs d’algú que cau a terra, per exemple, però no riuràs de la persona, sinó amb ell o ella, però sempre hi ha un drama per poder riure.

Com va ser el procés de creació?

Molt i molt llarg. Feia molts anys que sabia que faria aquest espectacle, tard o d’hora, però no quan estaria preparada per fer-lo. Quan em vaig adonar que podia estar-ho o m’ho pensava, durant el procés de treball vaig veure que havia de saltar alguns obstacles que no tenia molt clars. Ho he fet i he anat acceptant-ho tot.

En què l’ha ajudat l’obra?

És una alliberació total, t’alliberes i comparteixes de veritat. Em despullo davant la gent, ho dono tot, soc jo. Penso que és una gran generositat i, sent així, sempre és bo.

Com porta aquesta exposició tan pública de vostè, de les seves circumstàncies?

Molt bé, no em fa res perquè sé que puc ajudar els altres. I està agradant moltíssim i rebo famílies amb discapacitat o persones que han passat el mateix que m’ho agraeixen molt. En el moment que obres la capsa de Pandora, ja t’adones que no ets única al món. Ho compartim i tot és més fàcil. A més, això, una autoficció, el públic no ho ha vist mai amb la Bleda, ni tampoc dins els espectacles familiars. A més, tècnicament, és bastant espectacular.