Xavier Febrés defensa la literatura com a «transmissor del coneixement»

Xavier Febrés (Barcelona, 1949) viu una efervescència creadora que, com ell mateix avança, encara anirà a més. La darrera aportació és el llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), presentat la setmana passada a la biblioteca de Figueres amb Isabel Guzman que el va descriure com «pura orfebreria literària, un viatge vital de records» que portarà el lector a descobrir Itàlia i a enamorar-se en algun racó de l’Empordà, concretament Cadaqués, per concloure al Brasil.

Davant una taula amb llimones, espelmes i degustant licor de limoncelo, Isabel Guzman va retratar Febrés com un «home del Renaixement» en referència al seu interès per la cultura, «un bon vivant que intenta viure lluny de fam, feina i neguit» amb l’objectiu «de passejar-se i civilitzar-se per qualsevol indret que el captivi». Aquest nou llibre inclou vuit relats que transmeten literàriament una manera de veure el món. Tots ells parteixen de l’experiència viscuda, més interior, de l’autor, relats que a Figueres van ser desgranats per Guzman, sense seguir l’ordre natural i partint de melodies musicals que donaven pistes a l’auditori del relat on aturar-se i que posaven en evidència la melomania de Xavier Febrés.

En aquest recorregut compartit, la primera estació va ser «Primera eucaristia amb xocolata a la Girona fosca» que va conduir els assistents a recórrer la Girona de la infantesa de Febrés, on anava per Setmana Santa i Fires de Sant Narcís amb els pares. «Va ser la meva descoberta del món», va confessar. A «Una festa social a Cadaqués», l’autor construeix un diàleg de seducció, «un flirteig» fallit, mentre que a «La glòria viscuda, però indesxifrable, de la música» l’autor s’endinsa en un món «on Bach és Déu». «En aquest relat em vaig voler enfrontar amb allò que no es pot explicar, l’inefable, la música, l’art més abstracte i sublim», va comentar.

La següent parada en aquest viatge va ser el Brasil amb «Nits de lluna trista a Rio de Janeiro» que Guzman va elogiar vivament, ja que «descobreix el Xavier més cosmopolita». També la seva aproximació més periodística de la realitat mostrant un Rio que rendeix culte al cos i la sensualitat amb el seu Carnaval que no és altra cosa, va afirmar, que «el permís d’esbojarrar-se que donen als pobres quatre dies a l’any». Del Brasil es va fer un salt a Itàlia amb «Dos Caps d’Any a Sicília» i a Líbia amb «L’enyorança inconsolable del cosí libanès de Ginebra». Al relat «Com empaitar les muses a les ruïnes d’Empúries», l’autor plasma el seu amor pel Mediterrani i defensa com Empúries «sintetitza la història del nostre país des de la més remota antiguitat fins avui» tot i que «el jaciment actual és molt poc eloqüent». L’itinerari es tancà amb el relat que li dona nom al llibre i en el qual emergeix el Febrés «més poeta».

A la cloenda de l’acte, quan es va repartir una petita aquarel·la amb la imatge d’un llimoner pintada, Xavier Febrés va recordar que durant mil·lennis la cultura es va transmetre oralment i va animar els presents «a conversar més sovint». Per a ell, «la millor novel·la sempre serà una sobretaula amb uns bons amics i una bona conversa». També va assegurar que la literatura «ha de ser un objecte d’amenitat i de transmissió del coneixement» no limitat a quatre elegits. «Me n’alegro de viure en una època on literatura no és sinònim d’elitisme, perquè és important que tothom s’expressi», tot apuntant que les «veus debutants, com la de Guzman, són tan valuoses com les que fa dècades que ens hi dediquem».