«Cal respectar la memòria de les víctimes que perden la vida»

Paz Velasco de la Fuente (Valladolid, 1968) és, sens dubte, un dels caps de cartell del festival Ceba Negra de Figueres, on ve a presentar el seu últim llibre, Muertes nada accidentales. Ho fa dissabte a les sis de la tarda, a la Sala La Cate. Velasco es descriu com «una apassionada de les ments criminals, de cercar respostes i el perquè de la conducta humana». Jurista, criminòloga, professora a la Universidad Internacional de Valencia, és especialista en personalitat psicopàtica i delictes violents.

Què la va dur a la criminologia?

Ho soc des del 2005, però no exercia com a tal. Vaig penjar la toga el 2018 perquè feia uns quants anys que ho compaginava amb el Dret. Al final, hi ha un punt d’inflexió en el qual t’adones que fa molts anys que exerceixes l’advocacia, però que em cridava l’atenció i m’omplia molt més la criminologia. Com a advocada, dins l’àmbit del dret penal, ja he fet tot el que havia de fer i vaig decidir dedicar tot el meu temps a la docència, la investigació i a escriure sobre criminologia.

Per què aquest interès?

Davant una conducta il·lícita, el Codi Penal ens diu que hi ha una resposta punitiva, hi ha un càstig. Però entre aquest delicte, que comet un home o una dona o, fins i tot, lamentablement, menors d’edat, fins que un jutge o un tribunal popular determinen quina és la sentència, què és el que passa al mig, quina és la motivació, què ha dut aquella persona o persones a cometre aquell delicte? La resposta la dona la criminologia, no el Dret. Aquest no indaga en els perquès. Al dret penal només li importa tenir les proves suficients, siguin biològiques o documentals, per dirimir en un jutjat si la persona és culpable o no. Però, què passa amb les motivacions o causes que porten la persona a cometre el delicte? Això no li importa ni al tribunal, ni al jutge ni a ningú i no té cap pes en la sentència.

Està molt desenvolupada aquesta ciència a l’Estat espanyol?

La criminologia aquí ara té un boom important, però ens hem donat a conèixer molt a poc a poc. Hem passat per un període històric, des del 1939 fins als anys 80, que no es podien estudiar determinades matèries, ni carreres, perquè no existien. La figura del criminòleg era totalment aliena, tot i que és una ciència molt antiga que neix a mitjans del segle XIX a Itàlia amb Cesare Lombroso, Enrico Ferri i Raffaele Garofalo. A Espanya, la criminologia s’adapta al pla Bolonya el 2004 i ara està molt desenvolupada, perquè en només vint anys molta gent s’ha especialitzat i ha dedicat el seu temps a formar-se en les diferents disciplines. Tenim psicòlegs criminòlegs com Vicente Garrido; policies analistes de la conducta com Juan Enrique Soto o juristes criminòlogues com és el meu cas.

Sembla essencial conèixer les raons d’una mort violenta.

La criminologia té quatre bases fonamentals que haurien de formar part de les polítiques criminals d’un país. En primer lloc, el coneixement de la delinqüència com a fet col·lectiu i, en segon, el delinqüent com a persona individual que du a terme aquella conducta delictiva. Quan parlo de delicte, em refereixo a aquells fenòmens socials que la mateixa societat determina, en moments històrics i llocs diferents, quines conductes són delicte o no. A Espanya, per exemple, al Codi Penal del 1973 estava penat l’adulteri i l’amistançament. Avui seria impensable que es castigués la infidelitat.

I la tercera i quarta base?

La tercera, una cosa molt important i que quasi no se’n parla, la victimologia, conèixer la víctima, fer una anàlisi victimal i un perfil de la persona que ha patit el delicte. I el darrer pilar és el control social, tant formal, el que es du a terme a través de les forces i cossos de seguretat i centres penitenciaris, com informal, que realitza la família, l’escola. Tots quatre pilars són fonamentals per prevenir conductes delictives. Ara que estem tan preocupats per les agressions sexuals múltiples de menors a altres menors, hem d’investigar quines són les causes, les motivacions, els factors de risc, en quin tipus de famílies han crescut, els seus valors, si consumeixen pel·lícules per a adults, si tenen distorsions cognitives. Tot ens ajudarà a conèixer les raons i els factors de risc per evitar-ho.

«Tots tenim la capacitat de matar davant d'una situació d'amenaça o desesperació, però no la mateixa de convertir-nos en víctimes d'un delicte»

Parlant de víctimes, elles sí que són les oblidades.

Els assassins són els protagonistes dels true crime, no les víctimes. En el meu darrer llibre, Muertes nada accidentales, tenen un protagonisme especial parlant de qui eren, per què van ser escollides, quin tipus de vida tenien, faig una anàlisi victimal completa. Hi ha una distribució desigual en la victimització. No tots tenim la mateixa capacitat de convertir-nos en víctimes d’un delicte. Ho explico a través de deu casos fent incidència en les víctimes, amb noms, cognoms, qui eren, què els agradava fer, quins somnis tenien, per què sempre recordem els assassins i no les víctimes.

I l’entorn que queda ferit.

És la victimització primària indirecta, a vegades també secundària quan surt molt a la premsa. Són els pares, els amics, el marit... Hi ha molta més protecció i respecte cap a aquelles víctimes d’una agressió o robatori amb força que sobreviuen i han de passar per uns procediments i protocols perquè tinguin una vida normal, que les víctimes que perden la vida. Si no les podem protegir, almenys cal fer el possible per respectar la seva memòria.

En el llibre parla de deu motivacions per matar. Una és combatre la soledat.

Són motivacions humanes, vinculades a emocions que tots hem sentit: la soledat, l’enveja per algú, actuar amb vanitat o narcisisme maligne per aconseguir alguna cosa de manera no massa lícita. Però aquí parlem del teló de fons.

Això pot ajudar a combatre-ho.

Exacte. Podem valorar, predir, treballar en factors de risc que evitin que hi hagi nous delictes. En el cas d’assassins en sèrie, és molt complicat perquè són persones totalment socialitzades que comparteixen la vida d’una manera absolutament normal, amb una façana compensatòria que és impossible de descobrir. Sí que podem treballar en una altra mena de delictes en els quals es poden identificar els factors de risc i que ens alertin que alguna cosa està passant.

Vostè també s’ha interessat per la criminalitat femenina.

Molt, perquè és la gran oblidada de la delinqüència. La dona, al llarg de la història, ha tingut un rol ocult com a assassina i durant segles ha quedat impune, perquè el modus operandi que tenien era amb verí i a persones del seu entorn. Així, fins que neix la toxicologia forense, el 1849, moltes d’aquestes morts es desconeixien. Quan arriba el positivisme criminològic s’adonen els criminòlegs que a la dona no cal estudiar-la, perquè els seus delictes són molt banals. No la tenen en compte per la poca estadística i perquè mai no s’ha convertit en un problema social, al llarg de la història. Ara sí que ho és, perquè assassinen els fills, els marits, els pares i els amics, formen part de la criminalitat organitzada, de les piràmides jeràrquiques del tràfic de persones i del narcotràfic. La criminalitat femenina és absolutament versàtil. Les dones ja no només enverinen, maten amb les pròpies mans.

«La criminalitat femenina és la gran oblidada, durant segles la dona ha tingut un rol ocult»

Tot i això, no se’n parla massa.

No, i quan es fa, si no s’argumenta bé, t’ho retreuen amb paraules lletges, perquè un sector de la població vincula la dona amb un rol de persona sensible, de tenir cura dels altres, de bona mare i muller. Un percentatge altíssim són a la presó per delictes contra la salut, però també n’hi ha que maten. Hi ha poques assassines en sèrie si les comparem amb l’estadística dels homes, però hi són.

Hi ha algun llibre o sèrie que en fa esment.

Griselda, per exemple, és brutal. Parla d’una narcotraficant colombiana que, fins i tot, Pablo Escobar la temia. La sèrie retrata la crueltat d’una dona per arribar al poder. En el meu segon llibre (Homo criminalis) parlo de sicariat femení, de dones que treballen pels càrtels mexicans i que guanyen molts diners.

No la perjudica conviure amb aquesta cara fosca de l’existència?

No, per res. Aquesta és la meva feina, el meu treball, sóc una apassionada de les ments criminals i de cercar respostes i els per quès, però jo no vaig a cap escena de crims, ni trec a cap bebé d’una casa que ha estat assassinat. Jo treballo amb escenes de crims amb fotografies. Els criminòlegs d’aquest país no analitzen proves ni participen activament en investigacions, si no és que ets criminòleg i policia. Jo empro paper. Sí vaig als escenaris després.

Més aviat pensava en el prendre consciència que el mal existeix.

Sí, però estem d’enhorabona perquè, com diu el meu amic Francisco Pérez Caballero, els bons som més. Realment, quan parlem de criminalitat ho fem centrant-nos en els crims perversos i aberrants, però hi ha molta gent al planeta que ni mata, ni agradeix ni delinqueix. Sí, però que ens crida molt l’atenció els crims excessivament violents, dels assassins en sèrie, i els arribem a considerar quasi genis del crim i és tot el contrari. Tots acabem essent detinguts menys el Torso, és a dir, que la policia guanya quasi sempre.  

Què ha après al llarg de tots aquests anys?

Com a homo sapiens, tots tenim la capacitat de matar davant una situació d’amenaça o desesperació. Per defensar un fill, la vida, seríem capaços d’una conducta violenta contra una altra persona. La bona notícia és que tots tenim la capacitat, però no tots ens convertirem en assassins. Això va molt més enllà: podem matar, però no assassinar.