«Em va fascinar que l’interès arqueològic ja no eren les piràmides, sinó el propi territori»

Era l'any 2012 quan l'arqueòloga Enriqueta Pons (Girona, 1947) es jubilava com a conservadora del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Sant Pere de Galligants. No va ser un punt final, sinó un punt i a part dins una intensa trajectòria professional i vital on l'aqueologia, l'Empordà i Pontós han tingut un paper central que avui encara persisteix. Pons va visitar Figueres fa un parell de setmanes convidada per Atenea per parlar del poblat ibèric Mas Castellar de Pontós, del qual coneix tots els secrets, ja que l’ha investigat durant més de trenta anys i encara hi continua vinculada. També amb l’Empordà, territori al qual li va dedicar la seva tesi doctoral estudiant un camp del tot verge: les agrupacions culturals en el període de transformació de l’edat del bronze a la del ferro.

Tinc entès que no va arribar a l’arqueologia per vocació.

Ni per vocació, ni per afició ni per hobby, que també m’ho han dit.

La seva formació, de fet, no l’encaminava. Va fer magisteri.

A la Universitat, ja hi pensava anar, per la via del magisteri, perquè volia ser mestra. De petita ja ensenyava als que anaven més lents de la meva classe, tant si tenien quatre o catorze anys. A l’hora del pati, sobretot, m’agradava ensenyar-los a llegir. El que tu saps ho has après, doncs, pots ensenyar-ho. Però a magisteri, on vaig entrar amb disset anys, vaig veure que no anava ben bé així. Sobretot els que vam tenir un professor de pedagogia molt... Es deia Agulló. Ell enraonava i, de tant en tant, demanava silenci, semblava un bar. Vaig pensar que si allò era pedagogia... No havíem sentit ni a parlar dels orígens de la humanitat, era impossible que volgués ser arqueòloga. Vaig entrar per l’interès que tenia, m’agradava tot: tant les ciències com les lletres, sobretot les llengües mortes. Se’m va ficar al cap entendre per què els homes parlem i els animals no.

Què la va fer canviar de rumb?

L’any 1968, amb la revolució a França, l’últim dia de magisteri, la professora de ciències, Conxita Mariner, una dona molt extravagant per l’època i pels professors que teníem, ens va dir que ens explicaria una cosa prohibida: la teoria de l’evolució de les espècies de Darwin. No en sabíem res, ni n’havíem sentit a parlar. Tot en castellà, encara. Em va impressionar i vaig pensar que era allò el que m’agradava, aquella taula que fa Darwin des del primer punt vivent fins a l’home. Aquí vaig tenir el meu primer moment sapiens, una paraula que m’encanta, perquè expressa com tot canvia sense que ningú hagi dit res, sinó que ho faig per mi mateixa.

I decideix agafar aquest camí.

Sí, però, és clar, hi entrava la semàntica, la genètica, la geologia del Quaternari, entre altres coses. A magisteri, encara explicaven que Adam va ser creat per Déu el 4.500 aC. A tercer, només vaig fer les assignatures obligatòries d’arqueologia i les altres com lingüística matemàtica, semàntica. Jo anava al que m’interessava.

«A la Universitat, vaig descobrir que m'assemblava a tothom, em vaig sentir molt a gust»

La lingüística matemàtica?

Sí, perquè feia les classes Sebastià Serrano, que encara no havia ni acabat la carrera. Era impressionant i l’assignatura em va apassionar. Encara tinc les llibretes guardades. I de l’indoeuropeu també, tot i que ara, penso, no hi entenc ben res (riu).

I arriba el tercer any.

Em poso en contacte amb gent que fa arqueologia, en el departament. A més, vaig trobar una feina de publicacions, quinze hores a la setmana i em pagaven. De fet, el catedràtic que en tenia cura era d’arqueologia. Haig de dir que jo estudiava amb beques, l’únic que em servia per poder continuar. Des de primer de batxiller fins al doctorat, inclòs, vaig estudiar amb beques de la Diputació.

Què li va semblar a la seva família que volgués ser arqueòloga?

Soc una nena abandonada des de naixement i vaig viure en un orfenat de monges a Girona (l’Hospici), sense cap referent de res. Tot ho vaig aprendre a l’escola i a fora. No tinc mals records, però potser he perdut la infància i l’adolescència. Tampoc m’hi he fet mal.

Per això era tan important obtenir beques per estudiar.

Cert, la Diputació buscava alumnes per pagar-li els estudis.

Ser orfe, creu, la va condicionar a escollir aquesta drecera, potser una recerca dels orígens?

Sí, sí, l’origen de la família. Estic a favor de la família extensa, la que tenien molts pobles, no de la unicel·lular, perquè aquell nen o nena que naixia tenia molts familiars que el protegien.

Què va descobrir a la Universitat?

Que m’assemblava a tothom, ningú preguntava per ningú, ni qui era el teu pare o la teva mare, res. S’interessaven les persones entre si. Allà, ja el primer dia, al bar, hi vaig trobar els primers anarquistes, que van ser els primers amics. I vaig pensar, aquí estaré bé. M’hi vaig sentir molt a gust, em va agradar molt. Moment sàpiens ajudat per la notícia de la Mariner amb en Darwin. Cal dir, però, que tots estàvem reprimits. Era l’època de la dictadura postfranquista. Els professors, com el doctor Miquel Tarradell que era molt catalanista, parlant en castellà a les classes. I això que hi havia alumnes, com en Tarrús o en Narcís Soler, que escrivien en català perfectament. Els posaven bona nota per escriure en català, però tot era en castellà, a excepció d’Antoni Badia, que feia classe de totes les llengües d’origen romànic. Des de llavors, entenc el portuguès, el gallec, l’italià i el francès.

Els estudis la van dur a França en un moment històric, el 1968.

No podia anar a treballs de camp perquè feia cangurs per guanyar més diners. Aquests no em van fallar mai. A més, com que vaig passar per magisteri, vaig tenir la sort de conèixer moltes noies de pobles diferents i anava cada cap de setmana a casa d’una o altra. Així vaig conèixer la geografia gironina, per primera vegada. Vaig anar pel Ripollès, la Garrotxa. A Llívia, vaig passar dos o tres estius. Així em va venir la dèria viatgera, que em va dur a França.

«M'agradava tot i se'm va ficar al cap entendre per què els homes parlem i els animals, no»

Com va sorgir l’oportunitat?

El catedràtic Joan Maluquer em va comentar si no m’interessaria anar a Empúries. Hi vaig anar i ho vaig trobar divertit, perquè vaig conèixer unes persones amb les quals vaig conviure i la nit era molt divertida. L’excavació no em va pas agradar gaire, perquè ens feien excavar coses que ja ho estaven. Era la torre fantasma, un forat de quatre per quatre i l’omplien cada any i ens ho feien excavar. Tots a dalt mirant i un pobre treballador buidant. Un dia em vaig oferir per baixar, pensava que seria més divertit que estar-ho mirant. Així em vaig ficar dins un fons de més de set metres. Dins només pensava que no podia equivocar-me per tercera vegada. Així vaig parlar amb el professor Francesc Martí Jusmet. Era molt amic de l’arqueòleg Michel Py i em va suggerir que, si volia ser arqueòloga, anés a França. Em va donar un telèfon, vaig trucar i em van dir que ja hi podia anar. Però, és clar, no tenia ni un cèntim a la butxaca i hi vaig anar fent autoestop.

On va estar-se?

A la Vaunage, en un poble molt petit, ple d’espanyols. Excavàvem en cinc jaciments. Al principi, molta gent no em deia res. Als espanyols ens anomenaven pieds-noirs. Encara vivia Franco i no sabien què podia ser jo. Un dia, un em va preguntar si coneixia la música de Paco Ibáñez i li vaig respondre que sí, cançons que vaig aprendre a la Universitat. També a Raimon i altres. No en sé res de les cançons modernes de l’època, però d’aquelles, totes. Vaig cantar Me llamarán i Andaluces de Jaén. Estaven impressionats. Van veure que tenia certes qualitats que ni jo mateixa em reconeixia i involuntàriament ja m’agradava. Ara ja em costa més. Mai he volgut ser directora de res, anava per lliure.

Michel Py era protohistòric i vostè també es va especialitzar. Ell la va influir o va ser aquella estada?

Sí, ell. També em va ajudar amb la tesina que la vaig haver de fer del sud de França i no de Catalunya perquè aquí vaig trobar impediments. La protohistòria abasta des de finals del segon mil·lenni fins a principis del primer mil·lenni aC. Va ser molt abans dels ibers, de la consolidació dels hàbitats i de la relació d’una població amb un territori natural. A França, ho tenien bastant bé perquè hi havia unes necròpolis d’incineració, dividides en tres fases: dos del bronze final del període de transició a l’edat del ferro i després ja venen els fenicis, els grecs, la comunicació dels pobles mediterranis del Pròxim Orient. Aquest període és el que em va anar entusiasmant perquè Py excavava en cinc llocs diferents i tots coincidien dins aquest període.

Què la va fascinar?

Que l’interès arqueològic ja no era el Pròxim Orient, les piràmides, Mesopotàmia o uns grans imperis, sinó el propi territori. Aquí hi havia Empúries i altres, però Maluquer no volia dones.

Va continuar, doncs, a França.

Vaig estudiar aquest període i el vaig comparar a l’Empordà, però aquí ho faig de fragments. Tot i això, vaig fer una tipologia de formes a partir de les taules i la metodologia que tenien els arqueòlegs francesos.

Trasllada l’estudi a l’Empordà, un territori aleshores gairebé verge.

Exacte, i va anar molt bé estudiar primer a França, on vaig tornar cada any. La tesina l’acabava l’estiu del 1973 i el febrer següent ja la presentava. El 1974 mor el doctor Miquel Oliva i a Aurora Martín, que era la seva ajudant, li donen el seu càrrec al Centre d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona. Ella va demanar ajuda i em van col·locar a mi com a becària i a Narcís Soler. Vaig triar fer excavacions a la Fonollera, que era un jaciment justament del bronze final amb estructures lleugeres. Havies d’excavar amb una metodologia de coordenades cartesianes, que havia après amb Georges Laplace, a França. Hi vaig estar deu anys, fins al 1984, alternant-ho amb un petit poblat ibèric, Puig Castellet, que el vaig excavar tot. La gent va anar repetint i això que jo no sabia res més que el que m’havia ensenyat en Py i Laplace.

En aquells inicis se’ls facilitaven prou recursos?

Se’n feia càrrec la Diputació. Hi havia prou sensibilitat, tot i que excavar era una cosa molt innovadora. Érem nosaltres, Ullastret, Empúries, i poca cosa més. I dins la Universitat, tampoc.

Era un aprenentatge diari.

Sí, va ser allà on vaig començar a fer una estructura metàl·lica que m’havia ensenyat Laplace. Els estudiants que venien de la Universitat a fer pràctiques estaven encantats de la vida, perquè començaven des de dalt. El pic no el veien pas.

Quan va concloure aquestes excavacions, va arribar Pontós?

Vaig plegar per canviar, una mica. No sé si anava amb la idea de Pontós, però el propietari ja ens venia a ajudar a Puig Castellet. I també anava a Ullastret. Jo també, perquè Aurora Martín em va demanar formar part de la direcció, però vaig tenir un accident, per desgràcia. Vaig estar mig any de baixa i quan ja m’anava recuperant, en una reunió, li vaig dir que havia pensat fer les excavacions de Pontós. Li vaig comentar al propietari i va estar encantat. Abans, a les excavacions, les dones anàvem amb pantalons curts i biquini, ara no ho veig pas, ningú ho fa. Ho vaig veure a França i ho vaig copiar.

Com estava el jaciment?

El propietari tenia un magatzem amb exposició de tot el que trobava. El 1968, Joan Maluquer havia visitat el jaciment i van considerar que era molt important.

Ho era, però es coneixia prou?

No, perquè no s’excavava. Aleshores érem quatre els que treballàvem, a la Universitat alguns. Narcís Soler va decantar-se per les coves de Serinyà, hi havia molts afeccionats abans, alguns furtius. Nosaltres vam introduir la metodologia, la constància i vam formar. Jo en sabia una mica més que els altres, però cada dia anava aprenent per preparar-me per a l’endemà i les preguntes que em farien. En aquest aspecte va ser molt bo. També amb tot el que compartíem.

És clar, hi havia aquesta altra part de relació social.

Era el que m’agradava. Tot i que treballàvem vuit hores, malgrat el sol, la pluja o el fred, però vivíem en comunitat i a la nit, festa.

El jaciment del Mas Castellar, a Pontós, s’ha anat coneixent a mesura que s’excavava, però creu que caldria reivindicar-lo més, parlar-ne més?

He fet uns vuitanta-cinc treballs sobre Pontós, dels quals quatre llibres, disset capítols de llibres i articles a tot arreu, de divulgació i per a congressos. A França, m’hi vaig afeccionar molt.

Què ha significat per a vostè Pontós i què significa avui?

Des del principi vam començar fent-ho bé. Primer, prospeccions, totes les que vaig sentir a parlar, abans de decidir-me què fem, on està el jaciment. Perquè aquí hi havia tot de troballes aïllades, superficials. Vam agafar l’esplanada de dalt i el que va tenir més resultat, l’establiment agrari, va donar un tros de paret, primer, i vam decidir ampliar. Soc de començar per un tros petit i anar ampliant, a mesura que anem trobant. Nosaltres anàvem més al detall que no pas ara.

«Soc feminista per força, de naixement. Sempre ha estat mirar endavant i anar millorant»

No li agrada l’evolució que ha seguit l’arqueologia?

No, perquè amb l’excavació vertical estàs molt limitat, els interessa més la seqüència cronològica, que ja és important, que no l’extensió. Aquí vam trobar un tros d’espai, una casa, una altra i una altra i al final una casa sencera de 400 m2, i una altra en un carrer. Això ajuda a memoritzar millor, fins i tot.

Com a dona, li va caldre fer-se un lloc?

Soc feminista per força, de naixement. No he acceptat ni matrimoni ni ser mare. Sempre ha estat mirar endavant i anar millorant.

Quants anys ha passat a Pontós?

Encara hi soc (riu).

És, sense cap mena de dubte, el jaciment la seva vida.

Sí, hi he trobat coses fantàstiques, són societats més urbanitzades i en quatre assentaments diferents, un rere l’altre. Però el meu interès era anar a Pontós pels orígens del segle VII. El doctor Oliva ja havia trobat una sitja amb material d’aquest sencer. Després, quan van fer la carretera, també van trobar dues tombes d’incineració, que jo ja sabia molt bé de França. D’aquí faig una tipologia de tres fases. A Ullastret em van deixar material. També a Empúries. Vaig aconseguir molt tipus de decoració, moltes formes, no molt desenvolupades, i vaig fer una tipologia.

Què li interessava?

Estudiar l’origen de l’Empordà.

S’hi van trobar moltes sitges.

Té més sitges que estructures. Cada casa urbanitzada té la seva sitja per fer reserva de cereals. També hi ha una casa grega que no la tenen a Empúries. El terreny de l’Empordà, en dessecar-se, feia poc, era terreny verge per al cultiu i va donar una gran expansió de riquesa impressionant. Per això venen els fenicis per un cantó i els grecs per un altre. La resta estava més evolucionat i esgotat. Aquí era totalment nou. Pontós té una posició estratègica. La capital a Ullastret té tots els poblats ibèrics fortificats. A l’Alt Empordà no n’hi ha, només a l’interior. El que hi ha són cabanetes que tenen cura del cultiu. Necessiten, però, una organització local que els defensi davant l’estranger, malgrat que els grecs no són bel·ligerants com els romans, però també van a buscar cereals a canvi de meravelles que aquí no existien. Moltes d’elles, però són material reciclat, fins i tot l’altar famós. Tot i que és una peça maca, de marbre de les pedreres de Pentèlic.

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ