Luis Izquierdo-Mosso reflexiona sobre el destí fotogràfic de l’home contemporani

El confinament va ajudar els creadors a acumular i sedimentar moltes coses que, amb el temps, van aflorant. Aquest és el cas de l’assaig que acaba de veure la llum, Dejar de hacer fotos es fácil (si sabes cómo) (Lapislatzuli) del filòsof, artista multidisciplinari i escriptor Luis Izquierdo-Mosso. El filòleg i historiador de l’art, Vicent Santamaria, que n’ha fet el pròleg i el va presentar dissabte passat a la biblioteca de Figueres, va destacar la fecunda i dilatada trajectòria de l’autor, interpretant aquest nou volum «com una nota més extensa a peu de pàgina» dels altres llibres que l’havien precedit i que va fer esment tot elogiant-los vivament: 20 toneladas (2020) i 23Museos (2023). Aquest darrer, però, està dedicat a la fotografia o, com va puntualitzar l’autor, a «la teoria, ideologia i filosofia de la fotografia».

Vicent Santamaria va obrir l’acte assegurant que aquest llibre era difícil de qualificar, però que esdevenia una barreja d’assaig, pamflet, sàtira, manual, breu història de la fotografia, estudi d’art contemporani, crònica periodística i, fins i tot, autobiografia. Tot plegat el converteix en un text «antiacadèmic i, per això, interessant» que ressegueix «el destí fotogràfic de l’home contemporani actual» des de la prefotografia a la postfotografia.

«Deixar de fer fotos és impossible»

Per Izquierdo-Mosso està clar que «deixar de fer fotos és impossible». El filòsof va recordar que «l’ésser humà és un animal simbòlic i icònic» i d’això ja en donen fe les pintures prehistòriques trobades a les coves. Va assegurar, però, que la fotografia «és un art ambigu, que sempre ensenya i enganya simultàniament» i que genera confusions en moltes persones davant la incapacitat de distingir entre realitat i representació. Això queda ben palès ara, i més que mai, amb les fotografies generades a partir d’instruccions verbals a la intel·ligència artificial (IA). Són les promptografies, «imatges d’aspecte fotorealista, que trenquen la idea bàsica de la fotografia, ja que no es pot dir, com afirmava el filòsof Roland Barthes, això ha existit». L’autor va reconèixer que l’IA «és una eina més, però no és un drama» tot i que creu que «potser servirà perquè la gent sigui més desconfiada i busqui més la font per saber la intenció» final. «La vida humana es basa en això, en la confiança, sense aquesta és impossible», va concloure.

El llibre no està dividit per capítols, tot i que inclou un llistat inicial que guia el lector pels diferents temes que tracta l’autor. Un d’aquests és la fotografia familiar, que dona per molt, «records forçats, pròtesis de memòria que afegeixen elements i, fins i tot, l’enganyen». Luis Izquierdo-Mosso, a més, va insistir que «és una trampa pensar que la fotografia està dient més del que està dient». En el llibre, també aborda el tema dels selfies tot allunyant-los del narcisisme, segons la teoria de Freud, o de l’autoretrat. El cert és que el selfie «està adreçat als altres i en com un es vol mostrar a partir de normes» externes. Això, segons l’autor, no és nou, ja que ja passava amb el daguerrotip.

Vicent Santamaria va aconsellar als lectors «llegir el llibre d’una tirada, com un glop de conyac; es tracta d’un discurs asincrònic, desordenat i que et porta d’una reflexió a una altra». Ho fa, però, d’una manera atractiva i hipnòtica, tal com és el discurs de l’autor qui va avançar, a més, que aquest podria ser el seu darrer llibre, ja que «he dit tot el que havia de dir».

Consulta aquí totes les notícies d'EMPORDÀ