Violència, amor i turisme indecent són tres dels elements que habiten en les històries que trena Pau Cusí Marès (Roses, 1995) en el seu bateig literari, La garota entre les dents, inclòs dins la col·lecció Brunzits, dirigida per Juliana Canet, de Columna. Un llibre farcit d'humor que presenta el dia 23 de febrer a Roses. Cusí confessa que ell no és d’emocionar-se, però ho ha fet en veure editat el seu primer llibre. Per a ell, aquestes sis històries són la culminació d’un desig antic, «una cosa que volia fer, però que mai no trobava el moment». Fins ara, quan les editores de Columna han cregut en la seva veu incisiva i sorneguera.

És un llibre llargament somiat?

Hi ha històries en aquest llibre que tenia al cap des de feia potser cinc anys. Sempre em deia que les hauria d’escriure. Durant la pandèmia, feia textos amb un to irònic i els penjava a Instagram, però no els hi donava més sortida que a les xarxes. Amb el llibre ho he gaudit molt, però també he patit més, no et vols deixar anar tant perquè saps que és seriós.

Crec que les històries van néixer amb la idea de ser publicades.

Sí, fa cosa d’un any l’editorial Columna m’ho va proposar i va ser la manera de posar-me com uns deures. Els hi estic molt agraït a la Juliana Canet i la Glòria Gasch perquè potser mai m’hi hauria posat. També et dona confiança, perquè et diuen que el que fas està bé i la gent voldria llegir-ho. Quan escrius, no saps si és una absoluta merda o si està mínimament bé. Que t’obrin les portes, et dona confiança per fer aquest i més.

Roses està present en totes les històries, són escenaris viscuts.

Sé que ara es porta molt l’autoficció i, evidentment, tot el que passa al llibre no m’ha passat, però sí que és veritat que conté coses meves. Apareix un parc aquàtic i jo vaig treballar tres estius a Aquabrava. També a un hotel. Hi ha moltes coses que són vivències alterades, tot i que el que succeeix a l’hotel de La regatera i les dents és molt del que jo vivia. Ha estat molt natural ambientar les històries a Roses, no ho sabria fer d’una altra manera.

Tots els espais estan units pel turisme i les morts violentes.

Volia que fos un llibre amb molta presència del mar i el turisme. Em feia la sensació que molts cops, quan es parla de l’Empordà o d’aquests llocs turístics, es fa des de la part maca del turista que ve i s’ho passa molt bé. A mi m’interessava l’experiència de l’altra banda: la del cambrer que està atenent-los, la del socorrista i, fins i tot, el qui va a la platja, però és d’aquí.

«Molts cops, quan es parla de l’Empordà o de llocs turístics, es fa des de la part maca del turista, però a mi m’interessa l’altra banda»

Els protagonistes són joves.

Tots menys un, perquè a mi, encara, la joventut em queda a prop i, si ho hagués d’escriure d’aquí a un temps, potser no recordaria què se sent.

Alguns d’ells estan ben fotuts, com en Roger de la història que obre el llibre, Ni carn ni peix.

He tingut una infància molt feliç, però he notat sovint que, quan torno a Roses, m’he sentit, a vegades, com sol. Que ja no és igual. Molt sovint als pobles t’ajuntes no tant per interessos com per generació. En aquesta història es parla d’això, de deixar-te portar pel corrent perquè són els amics de tota la vida, però potser ja no comparteixes grans coses.

Totes les històries les porta a l’extrem i amb molt d’humor.

En cap moment m’ho plantejava, però és com soc jo a la vida, no està exagerat. Sempre he tingut la manera de trobar-li defectes a les coses i, si ve un turista a l’hotel, en comptes de trobar-li virtuts, l’imaginava com a personatge.

No es talla massa.

No perquè els hi vulgui cap mal, és més un tema d’exageració. A Roses, vivim una invasió molt heavy amb els francesos, i molts d’ells venen com si tinguessin barra lliure, potser com nosaltres fem quan sortim fora. És el fet d’oblidar-se que aquí viu gent, que no estan de decorat, que són persones les que tenen davant.

Ens mostra la cara B.

Ja que no puc agafar el megàfon i dir que són uns capullos enmig del passeig, és la meva manera d’enfotra’m d’ells perquè s’ho mereixen. Hi ha gent que tenen una actitud molt reverencial perquè en depenen i entenc que és el motor econòmic del poble, però, que ningú ens tregui fotre una mica de conya. Tot i que no deixa de ser una hipèrbole que no vol anar més enllà.

La violència és present, també.

La gent, quan parla de la violència, imagina una baralla, però jo sempre he tingut al cap la violència que hi ha en les coses absurdes, com ara que el nostre cos és molt fràgil i et pots fer mal i matar-te en qualsevol moment i amb qualsevol tonteria. O que pots estar tranquil·lament prenent el sol amb la teva parella i et pot caure una pedra al cap i matar-te. És com tot molt absurd. Pots tancar els ulls i pam i s’ha acabat.

L’escriptura li serveix per conjurar aquests fantasmes?

Em fa la sensació que hi ha coses que quan les exterioritzes per escrit poden fer gràcia i és més fàcil que el missatge s’entengui. Si les dius en veu alta, en canvi, sembla que et passi alguna cosa, que estiguis una mica boig, però, realment, soc una persona molt tranquil·la.

«A Roses vivim una invasió molt 'heavy' de francesos, i molts d'ells venen com si tinguessin barra lliure»

La col·lecció Brunzits on s’ha inclòs el seu llibre la dirigeix Juliana Canet, qui, a Figueres, darrerament, s’ha fet famosa.

Entenc que a la gent li sàpiga greu, però ella ho agafa tot com una hipèrbole. No té cap problema amb Figueres. També ha dit coses més fortes d’altres llocs. Però hi ha gent que agafa un tall qualsevol i es fa viral. Jo no la coneixia abans del llibre, però sé que li agrada molt l’Empordà, Cadaqués, i no té cap problema.

El títol de llibre és molt visual, com va sorgir la proposta?

Tenia altres opcions, com Reflux salat, perquè m’agradava la idea d’un vòmit d’aigua salada, però a casa són molt de garotes i és una paraula que també m’agrada perquè és molt empordanesa. A altres llocs els hi diuen garoines o eriçons de mar. Si te la imagines entre les dents, menjant-te-la oberta, és un plaer deliciós, però si està tancada amb les punxes és fastigosa i fa mal, era aquest doble joc.

Potser es tracta d'incomodar ja d'entrada al lector? O no deixar-lo indiferent amb aquest narrador extern que fa servir i que tot ho veu.

El punt de vista que he utilitzat no era buscat, ha sortit així. Pensava que era la manera més fàcil d’explicar què tenia cada personatge al cap. Tampoc, honestament, no sabia si en sabria prou a nivell de diàlegs com per transmetre-ho, només des del seu punt de vista.