Els periodistes que van conèixer Dalí enriqueixen l'anecdotari dels seus darrers anys

La sala Narcís Monturiol del Cercle Sort de Figueres ha respirat ambient dalinià, aquest dijous al vespre. El nom del pintor empordanès ha sobrevolat constantment en les intervencions dels ponents que han participat en la taula rodona dedicada a la relació dels periodistes amb Salvador Dalí. La convocatòria dels Amics dels Museus Dalí i la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes ha reunit Víctor Gay (exdirector del Diari de Girona i col·laborador de Revista de Girona), Narcís Genís (El Punt Avui, i exvicedegà del Col·legi), Josep Playà (La Vanguardia i col·laborador d'Hora Nova, escriptor i estudiós de Salvador Dalí) i Josep Maria Bernils (exdirector del setmanari de l'Alt EMPORDÀ) amb la moderació de Jordi Grau, president de la Demarcació de Girona del Col·legi i exdirectiu d'El Punt Avui.

La proposta va captar l'atenció d'un nombrós públic, entre el qual no van faltar personatges vinculats amb la història de pintor, com ara l'exalcalde Marià Lorca, els periodistes Xavier Jiménez i Jordi Jordà, el fotògraf Jordi Casals, Meli, o l'empresari Carles Cusí.

Tots els ponents convidats havien tingut una relació directa o indirecta amb Salvador Dalí durant la seva trajectòria professional. Víctor Gay, nascut el 1939, és qui més va ser a prop de Dalí en diverses circumstàncies i moments. Va ser ell qui va posar als assistents sobre la pista d'un llibre editat per l'exsecretari Enric Sabater amb dedicatòries del pintor i en el qual "en la introducció es ratifica que ja sabia perfectament on volia ser enterrat Dalí", en una referència directa a la revelació feta per l'alcalde Marià Lorca, el gener de 1989, en el moment de la seva mort. Ara ha fet just trenta-cinc anys de la defunció de Salvador Dalí i del seu enterrament sota la cúpula del Teatre Museu de Figueres. Josep Playà va reforçar aquesta intenció daliniana, tot explicant que en el transcurs de les seves investigacions per a elaborar temes dalinians "he localitzat quatre o cinc testimonis" d'aquesta voluntat. "El personatge es definia com a ultralocal i deia que volia que Figueres fos el gran centre de la seva obra". Gay va recordar la missa que la seva germana Anna Maria, va impulsar a Cadaqués pocs dies després de la mort. "Li vaig demanar a Enric sabater sobre el tema i em va dir 'està on havia d'estar' i la seva germana va dir 'sí'". Narcís Genís recorda una entrevista amb Sabater on van tractar el tema "i ell va explicar que Dalí li havia dit 'jo no vull ser enterrat al costat d'una morta'", tot referint-se a la tomba que va quedar buida en el castell de Púbol, on hi ha enterrada Gala.

La falsa i la veritable defunció de Gala

Durant tota la vetllada, els periodistes veterans van aportar anècdotes de proximitat. Josep Maria Bernils es va referir a l'ocasió en la qual diversos mitjans havien anunciat la defunció de Gala. "Treballava a la Cope, ràdio Popular de Figueres, i vam trucar a Portlligat per a contrastar-ho. Ella mateixa ens va dir 'Je ne suis pas morte, monsieur!'".

També va sobrevolar el tema del canvi de postura que dalí va prendre amb els reporters gràfics quan la seva decrepitud física era evident. Va passar de voler estar sempre envoltat de fotògrafs a intentar evitar que el retratessin. Josep Playà té clar que "els secretaris feien de barrera amb les fotografies dels darrers anys, ell no les volia, eren més per l'interès de la gent que l'envoltava". "Aquell Dalí -afegeix- s'autoprotegia". El periodista va recordar una visita d'alts càrrecs del CSIC a Torre Galatea i el fet que Antoni Pitxot afavorís el fet de poder entrar. La sorpresa va ser que Dalí, davant dels científics d'alta volada, "els va preguntar si hi havia estudiants que s'interessessin per l'holografia".

Jordi Grau considera que "Dalí es va aprofitar molt de la premsa i, al final, en va ser víctima", mentre Narcís Genís no dubta que "tota la gent que va estar al voltant de Dalí, gestionant, d'alguna manera o altra se'n va aprofitar i va relatar l'episodi de la nit de la mort de Gala a Portlligat. Ell era un dels pocs periodistes que era present a l'exterior de la casa i va presenciar l'inici de la persecució automobilística del Cadillac d'Artur Caminada, amb el cos de la musa daliniana dins, per part dels periodistes Antoni Fernández Sandoval i el fotògraf Miquel Ruiz. "Va ser una autèntica animalada", conclou.

Sabater "va posar ordre"

Víctor Gay veu en Enric Sabater, un secretari que "va posar ordre" als afers de Dalí i Gala. Per Playà, "cada secretari va jugar un paper diferent. Peter Moore va donar projecció internacional, Sabater va posar ordre i li fa guanyar diners, com a bon negociant empordanès. Quan plega Sabater, hi ha una etapa de caos absolut". Robert Descharmes va arribar, també, amb voluntat de "posar ordre", però amb una actuació "discutida". Hi afegeix dos altres personatges clau de l'etapa final: Antoni Pixot, qui sentia admiració i devoció i mai va fer cap negoci" i Miquel Domènech, "que va fer el paper d'advocat i polític" treballant en nom de l'Estat espanyol. Josep Maria Bernils posa una frontera de relacions del món dalinià amb la premsa: "Fins a Descharmes hi ha haver una relació fluïda amb els periodistes".

Josep Playà, qui està redactant les memòries de Marià Lorca i expressa un somriure murri quan li preguntes si l'obra desvetllarà "el segon secret", assenyala que "en els últims anys encara hi ha molt misteri".

Testimoniatges locals

Entre el públic assistent també van sortir testimoniatges i anècdotes. El periodista figuerenc Jordi Jordà, destacat directiu durant anys de la cadena SER, va recordar quan, essent membre de la junta de Joventuts Musicals, van demanar a Dalí poder reproduir una obra seva en el cartell de la tercera edició del Festival de Vilabertran, com havien fet amb altres artistes abans. "Ens van autoritzar a reproduir el quadre del llac de Vilabertran. Descharmes va portar la diapositiva i ens va dir: 'Són 10.000 pessetes...'. Vam quedar astorats i va respondre que eren 'pels drets del fotògraf'".

L'empresari Carles Cusí, expropiatori de l'Hidro, recordava l'amistat del seu pare amb Dalí i que aquest, pel fet que la família era propietària d'Aigües de Vilajuïga, li escrivia cartes advertint-lo de la seva tornada a Portlligat per a rebre caixes d'aquesta aigua. "A casa encara conservem una carta amb segell de Nova York i un sobre d'un hotel de Miami" amb una petició expressa del pintor. "Diu: Gustau, sigues un àngel i, com cada any, porta'm Aigua de Vilajuïga a Portlligat". Arribats a aquest punt de l'acte, van aparèixer els somriures de l'última anècdota, a la taula dels ponents l'aigua era de fora...

Subscriu-te per seguir llegint