Jean Pierre Zingre, l'artista que escapa de la tirania del temps i l’espai, a l'Escala

Jean Pierre Zingre (1948) va néixer a Perpinyà, però als vint anys, el 1968, per atzar i perquè un company treballava a la discoteca Marokko, va aterrar a l’Escala: primer, de vacances –només duia diners per dos dies– i, després, per quedar-s’hi. Va ser aquí on va poder desenvolupar lliurement la «fascinació» que sentia des de petit per l’art i que havia anat conreant amb classes setmanals a l’Escola d’Art de Perpinyà. Lluny quedava la preocupació dels pares perquè «sabien que aquest era un ofici de misèria, massa arriscat». Aquestes ganes de reeixir, van dur Zingre a treballar molt i a buscar oportunitats i contactes on fos. Allò el va dur al Brasil, on va viure sis anys, fins a retornar, de nou, a l’Escala on va formar una família i on ara viu «mig jubilat», una etapa més tranquil·la, amb clients coneguts, i sense despeses excessives.

Jean Pierre Zingre parla català amb accent de la Catalunya Nord. El va aprendre a Perpinyà amb els companys de l’institut, fills de pagesos dels pobles de l’entorn que es quedaven interns, com ell. «Ningú el sabia escriure, era una llengua parlada i el vaig aprendre per comunicar-me amb la gent», assegura. Allò li va venir bé quan va arribar a l’Escala on, per aconseguir diners, va començar treballant unes setmanes a la barra del Marokko. Aviat, però, «em vaig adonar que no hi havia cap rètol pintat al poble, només el de Ca la Neus». Així va entrar a la immobiliària Fonti i li va proposar a la propietària fer-li un rètol i ho va acceptar. A partir d’aleshores, tothom en volia un i Zingre es va començar a guanyar la vida. «Era el boom turístic, una època de glòria perquè jo era l’únic que ho feia», recorda. Aquell va ser el vehicle que li va permetre dedicar-se a l’art: durant quatre anys s’ho va finançar pintant rètols i «quan la pintura va començar a rendir, ho vaig deixar».

El primer taller que va tenir Zingre a l’Escala, des del 1976 al 1984, es trobava en una torre del galerista Carlos de Aguilera que s’alçava solitària, al camp dels Pilans, a l’entrada del poble. Un lloc tranquil, amb forma circular i vistes espectaculars des d’on es delectava contemplant els cels, els núvols i les postes de sol que ell va immortalitzar durant tants anys, fins que se’n va cansar. «Al·lucinava. Hi veia tot de formes, colors, un somni, pintava les ruïnes d’Empúries amb batalles de gegants», diu. A les seves obres, de fet, apareixen sovint mites com Samsó i Dalila o reinterpreta altres obres clàssiques.

L'art abstracte

La seva pintura, com la de molts altres artistes, es va iniciar en la figuració –va fer molt retrat, també escultura– per fer camí cap a l’abstracció i l’ús de la matèria. Zingre recorda vivament quan, per atzar, va visitar la Fundació Tàpies de Barcelona empès per entendre «el misteri de l’abstracte». Després de fer tot el recorregut, a la sortida va veure, sobre un tamboret, una bola de paper arrugat i es va qüestionar si allò formava part de la instal·lació o algú s’ho havia deixat. Com a reflexió va escriure una frase que ha esdevingut una mena de far: «L’art abstracte és el que us indicarà com trobar una coherència on aparentment no n’hi ha cap». Aquest va ser el punt de partida d’un camí d’experimentació i recerca on «la lògica de l’atzar» també hi juga un paper essencial. L’art, afirma, és molt important sobretot en un món on «l’individu ja no pensa i on estem tan dirigits».

Al Brasil, on va viure sis anys, del 1984 al 1990, Zingre va fer molts contactes. «Era un país amb molta energia i tot era fàcil allà, si estaves connectat, clar», confessa mostrant-me un munt de retalls d’articles de diaris que conserva d’aquella època. Tots parlen de la seva obra, alguna d’ella dedicada al Carnaval de Rio. Ja retornat a l’Escala, casat i amb fills petits i amb menys possibilitat de moure’s, durant vuit anys va tenir marxant, Carlos López Deschamps, qui, reconeix, «em va ajudar molt».

A banda del vessant com a pintor, Jean Pierre Zingre també va donar classes durant quasi trenta anys a l’escola municipal d’art El Gavià, fins a la pandèmia. No ho ha reprès i ja li està bé. «Va ser un senyal, el tancament d’una etapa», afirma. També destaca la seva faceta com a restaurador de l’obra enigmàtica del creador escalenc Joan Massanet. Li ho va suggerir el fill del mateix pintor i aquest, més tard, el va posar en contacte amb un important col·leccionista figuerenc d’obra de Massanet i d’altres artistes, que havia quedat molt afectada a causa d’un incendi. Dos anys va treballar Zingre restaurant aquella col·lecció, un exercici que el va entusiasmar «perquè el va ajudar a entendre, des de dins, tot el camí fet pel pintor».

Des de fa vint-i-cinc anys, Zingre disposa d’un ampli taller dins el nucli històric escalenc. Hi treballa a diari. Després d’haver viatjat molt, d’haver exposat a moltes ciutats, ara no troba a faltar aquell ritme. Ara, explica, viu fascinat pels misteris i «la forta càrrega emocional» de l’art primitiu, dibuixos en els quals copsa «modernitat» i que ell interpreta en les obres matèriques de l’última sèrie. «El dia que trobem una forma de vida en un altre planeta, voldrem fer un híbrid i penso que, potser, ja s’ha fet i nosaltres en som el resultat, cosa que podria explicar la pulsió que tenim de tornar-hi», reflexiona Jean Pierre Zingre qui té clar que, per a ell, l’art «és una fugida del món, de la tirania del temps i l’espai». També «un espai de vida» que, definitivament, l’allunya de l’estrès i el duu a cercar el camí de la pròpia veritat.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info

Subscriu-te per seguir llegint