Onofre Santaló, el secretari fidel i compromès amb Figueres

Meticulós, pulcre, honest i eficaç són alguns dels adjectius que van servir per descriure l’advocat figuerenc Onofre Santaló (1896-1980), qui fou secretari de l’Ajuntament de Figueres, de forma quasi ininterrompuda del 1922 al 1966, en règims polítics diferents, «un cas molt excepcional», segons l’historiador Enric Pujol. Allò que havia de ser, d’entrada, un projecte d’àmbit familiar, ha derivat en l’edició d’un llibre que ressegueix el perfil biogràfic del personatge i a la vegada la història de la Figueres, que ell tant estimava, i de Catalunya. Publicat per Brau i fet a quatre mans pel mateix Pujol i el net de Santaló, Xim Raurich, qui el va recordar com una persona «afable, tendra i cordial», Onofre Santaló es va presentar divendres passat davant un auditori del Cercle Sport ple a vessar.

Per trencar el gel, el regidor i periodista Josep Maria Bernils va recordar «com n’era d’essencial la figura del secretari d’un ajuntament i com en determinades èpoques manava més que l’alcalde». L’historiador i politòleg Albert Testart va afegir que el secretari «continua sent una figura força desconeguda per al gran públic, fins i tot, una mica exòtica i molt poc estudiada». Tot i això, «és clau per entendre com es configura l’estat contemporani i construir un sistema administratiu local molt més eficient». En aquest sentit, Onofre Santaló passa «fàcilment» un seguit de proves i entra en els Cossos Nacionals de secretaris i «millorar el sistema administratiu des de la professionalitat» cosa que, segons Testart, va ser el secret de la seva permanència en el càrrec durant tants anys passant per diferents règims: des de l’autoritarisme de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil Espanyola i el franquisme. Onofre Santaló, que Bernils va qualificar «de ciutadà venerable que va deixar una empremta personal en la història de la ciutat», també va passar un règim de depuració en acabar la guerra, sent acusat «de francmaçó –tot i que ell no era creient–; de fer desaparèixer documentació del 6 d’octubre, quan es proclama la República Catalana de Companys; de fer donacions en metàl·lic a ERC; d’incitar les contribucions a gent de dretes en temps de guerra (impost revolucionari) i d’haver-se saltat les lleis fiscals». En aquest sentit, Enric Pujol va revelar que durant la recerca van localitzar a la casa familiar una carpeta negra on hi havia, entre altra documentació «perillosa», el plec de descàrrec «impressionant» que Santaló va elaborar per defensar-se «d’aquelles acusacions tan fortes». Enric Pujol exalçà el valor d’aquest document, que es reprodueix parcialment al llibre i que inclou els avals de més d’una cinquantena de veïns que acrediten la seva honorabilitat, i va remarcar com amb ell es pot resseguir «què va passar el 6 d’octubre a Figueres», una informació inèdita. Així, se sap que es van recollir les armes de les armeries i dels particulars i es van dipositar a l’Ajuntament. «Molta gent va anar a reclamar en massa perquè volien defensar la situació i ho van contenir evitant un bany de sang». El tribunal que el va jutjar va resoldre condemnar-lo a cinc anys «de postergación», però no els va complir perquè «al cap de poc el van tornar a cridar perquè no se’n sortien». «El primer alcalde franquista, Josep Jou, que havia estat el cap de la Lliga Regionalista durant tota la República, el va protegir, perquè el coneixia molt i sabia que era un gran professional». Era l’any 1940 i va mantenir-se fins al 1966 superant la forta repressió franquista.

Marissè Santaló recorda la figura del seu pare, Onofre Santaló

Entre el públic a l’acte no va faltar, a primera fila, la filla de Santaló, Marissè, qui va completar el perfil del pare recordant-lo com «un catalanista de soca-rel, que estimava el català i Catalunya; un republicà de cor, liberal, no creient i molt treballador, estudiós, organitzat i conseqüent amb idees modernes». La filla va rememorar el seu esperit pacifista i com «es va negar a anar al front al principi de la guerra defensant que la seva feina era mantenir el consistori». Tampoc es va sumar a la Falange Española, en un temps en què tots els funcionaris hi estaven obligats. A més, va ser un home altruista que es va posar al servei de la gent amb menys recursos oferint-los assessorament legal gratuït.

La història de l’Ajuntament

Enric Pujol i Albert Testart van coincidir en l’opinió que aquest llibre, que combina la biografia de Santaló, la història de Figueres i la de Catalunya, «és una primera pedra», que obre les portes a noves línies d’investigació, entre elles, matisà Pujol, la necessitat d’una història aprofundida del mateix Ajuntament de Figueres, encara pendent, o l’actualització de tot allò succeït durant la Guerra Civil. La fórmula, va proposar, podria ser algun congrés o unes jornades.