«Quan la dreta intenta carregar-se la identitat d’un territori, cantar sí que és un acte polític»

Júlia Colom obrirà aquest dissabte, a les 21 h a la sala Toni Montal de la Cate de Figueres, una nova edició del cicle 66 Butaques.

Que una cançó a cappella com Que m’abrasava obri el disc té una intencionalitat?

De bon principi em vaig proposar que la veu fos com l’element que estigués en primer pla, tant a nivell de producció com de mescla. Per aquest motiu vaig decidir que una cançó a cappella l’obrís, perquè és com la llavor de tot el que es va construint després, al llarg de tot el disc. I com a essència, hi ha la veu.

Cantant, compositora, guitarrista i investigadora. Com va ser el procés d’investigació que ha donat com a fruït aquest debut discogràfic? 

Bé, jo realment no és que tingui el rigor d’un musicòleg. La feina que he fet ha tingut més a veure amb la meva pròpia curiositat. També és cert que el cant popular ha estat molt present en la meva vida, sobretot a través de la meva família. No era com anar a fer una passa més enllà i anar descobrint quelcom. Hi va haver un punt en el qual jo ja sabia moltes tonades però vaig voler sortir a descobrir les que no coneixia.

Joan Porcel va decidir documentar una part d’aquella investigació amb el documental Sempre dijous, estrenat el 2020 i avui disponible al catàleg de Filmin.

Va ser molt curiós. Em va costar entendre perquè algú feia un documental sobre mi i, a més, tenia dubtes de si el que explicava podia ser prou interessant. Però després vaig entendre que és cert que hi ha moltes carreres exitoses documentades i biopics quan el camí ja està fet, però Sempre dijous, per contra, crec que és un documental que narra una mica els meus inicis. El fet de participar en aquest documental em va posar en un punt d’introspecció sobre mi mateixa, perquè cadascú fa el que fa amb la seva vida i sense donar explicacions a ningú. Però en el moment en el qual això surt documentat sí que hi ha un punt de reflexió interior.

Rodrigo Cuevas a Astúries, les Tanxugueiras a Galícia... se sent part d’aquesta onada musical que reivindica la tradició fusionant-la amb els gèneres més contemporanis? 

Jo crec que sí que formo part d’una cosa més gran. És que crec que hi ha hagut com unes quantes dècades on realment no se li ha fet massa cas a aquesta música i ara s’ha despertat un interès general. No obstant això, com he dit abans, la tradició oral ha estat present sempre en la meva vida.

Nodrir-se de la tradició i cantar en la teva llengua és, avui dia, un acte polític?

Quan el context és molt hostil i la dreta intenta carregar-se la identitat d’una terra, sí que és un acte polític. Si les coses fossin més normals, m’agradaria pensar que simplement soc una dona mallorquina que canta.

Com ha estat el procés d’escriure les lletres dels temes? 

Ha estat un procés de descobrir-me. Quan vaig decidir fer aquest disc sí o si, hi havia moltes coses que pensava que no seria capaç de fer o que hauria de delegar a altres persones. Per mi ha estat com un descobriment veure que soc capaç de fer el disc sencer. En aquest cas les lletres les vaig escriure intentant connectar amb allò que a mi m’interessaria escoltar i el que m’interessa explicar. Crec que són variades i no s’engloben en una sola temàtica.

Fa uns anys va exercir de corista de la Maria Arnal i en Marcel Bagés. Com recorda aquella experiència?

Per a mi va ser una experiència interessant perquè com a cantant només havia viscut la part d’estar en primera fila, posant cara al projecte. Ser corista és com l’altra cara de ser cantant. Tenir la possibilitat de formar part d’una gira gran, estar al darrere i que la teva única responsabilitat sigui que tot soni el millor possible perquè la veu principal pugui brillar, va ser una gran experiència. 

Més enllà de la tradició oral recollida en la seva proposta, quines influències contemporànies hi podem trobar?

La guitarra espanyola té un gran pes en el disc i tant el guitarrista com jo mateixa estem molt influenciats per José González. I penso que es nota a l’escoltar les cançons. També puc citar com a influències, perquè és la música escolto, a Caetano Veloso, Marina Satti o Caroline Polachek.

El gran èxit assolit després de la publicació de Miramar fa que senti una certa pressió?

La veritat és que no sento pressió per la bona rebuda del disc, però si en puc sentir amb mi mateixa per les ganes de construir una carrera que m’agradi i d’acord amb el que crec.

Maria Hein, Maria Jaume, Alanaire... Júlia Colom. Què està passant a Mallorca?

És una teoria meva, però crec que potser ara per la hiperconnectivitat que tenim, s’estableixen més ponts entre Catalunya i Mallorca. Perquè música a Mallorca sempre se n’ha fet molt. Sempre hi han passat moltes coses. Passa que potser el contacte no estava tan fet com ho està ara. I és cert que en l’àmbit musical ara es nota més que mai aquest pont entre una escena i l’altra.

Subscriu-te per seguir llegint