«Soc escriptora de naixement, però no m'ho he cregut fins a ser gran»

Carme Ripoll (1945) es defineix a si mateixa com una "somiatruites" que creu que l'Educació i la Cultura poden canviar el món. En els llibres que escriu aborda temes emocionalment delicats amb la voluntat d'oferir raigs de llum als lectors, ports on ancorar i reviure. També ha estat així amb el seu darrer llibre Un feix de cartes (Obrador) que presenta aquest divendres a les set de la tarda a la biblioteca de Roses amb l'exalcaldessa Montse Mindán.

Carme Ripoll revela que li resulta molt fàcil escriure. L’energia desbordant que sent i les múltiples idees que l’assetgen, les bolca en els seus llibres, com aquest darrer Un feix de cartes que està narrat en format epistolar i ressegueix la relació entre una mare i un fill i els fets obscurs que els van separar.

Crec que vostè ha escrit milers de cartes al llarg de la vida.

Em vaig casar el 1967 i me’n vaig anar a viure a l’estranger. Per parlar per telèfon, que no tothom tenia, havies de fer una conferència i no era barat. No hi havia mòbils. L’únic mitjà que jo tenia per no trencar la relació amb la gent que estimava eren les cartes. Cada dia n’escrivia: al pare, la mare... De fet tinc un epistolari no publicat, Des de petit li escrivia cartes al pare, que recull les impressions que a mi em va provocar anar-me’n a un país democràtic quan aquí vivíem en una dictadura.

Així escriure era un exercici que ja l’acompanyava de ben jove.

Soc una escriptora de naixement, però no m’ho he cregut fins que era gran. Sempre he escrit i potser si hagués nascut deu anys més tard hauria fet una carrera de literatura que no hi havia aleshores. Però el meu caràcter demostra que jo aprofito de tot el que tinc i el que em ve.

Quan va veure’s com a escriptora?

M’ho vaig creure quan, en acabar el primer curs a l’Ateneu Barcelonès, la professora em va dir que no ho deixés, que tenia el do, perquè de qualsevol cosa en feia una història.

En aquest darrer llibre, les cartes juguen un paper evident. De fet, en tots els seus llibres.

A Un feix de cartes, la gent s’admira que hi ha una correspondència entre dues persones, però només en llegeixes una, la primera persona que escriu, i el lector dedueix el que li han respost a partir del que ella torna a contestar. Aquella persona, doncs, va generant una història que tu la veus a través de les seves cartes.

Serveix també per posar en valor el gènere epistolar.

Sí, però no hi ha gaires llibres que les cartes siguin inventades. De fet, aquest sorgeix després de veure una pel·lícula on el protagonista és un escriptor de cartes en un futur no gaire diferent del nostre present al qual li encarreguen cartes de tota mena. I vaig pensar, quin ofici tan maco.

I així va néixer el llibre?

Sí, abans de la pandèmia i, com sempre, va partir d’aquella idea, em vaig quedar com abstreta en la història. Jo escric sobre impressions que m’han fet les coses i al protagonista li faig viure aquestes coses que a mi m’han marcat.

El protagonista d’Un feix de cartes és Paul Stoneheart. Ell no apareix mai, però és el nucli de la història. Qui és en Paul?

És un músic que ha mort de càncer, molt jove, que té una parella que queda molt afectada. En buidar la casa, troba un feix de cartes que són de la mare d’ell. Com no n’ha sentit parlar mai, d’ella, les llegeix totes i veu que hi ha un amor incondicional entre mare i fill. De casualitat, en una festa de Nadal, algú porta un pastís de pastanaga i en preguntar qui l’ha fet, li diuen que és una recepta de la senyora Stoneheart. S’adona que és la mare d’en Paul i sent la necessitat de dir-li a aquesta persona, que pensava que era morta, que el seu fill és mort i les circumstàncies de la seva mort. I aquí s’inicia tot.

Sempre tracta temes que toquen la fibra, que van a l’arrel de l’emoció més pura.

Sí. Amb textos curts, parlo de temes molt importants. Per això m’agradaria que se’n fes un club de lectura, perquè m’encantaria parlar dels temes subjacents. A mi m’agrada parlar del que no parla ningú. He parlat del suïcidi (El dilema de viure), dels nens robats (Lolo: les llàgrimes del vi)...

En aquest cas, Paul és músic. La música juga un paper rellevant?

No sé per què ho és, però vaig fer que tingués una banda de jazz. A cop fet, penso que va haver-hi coses que em van influir, però no n’era conscient. En fer la portada, em va arribar una imatge d’una banda relacionada amb la meva família, justament el meu net, que és el saxo. I li vaig demanar si podia fer-la servir. També li vaig posar nom a la banda del llibre, utilitzant el nom americanitzat de la banda del meu net, la Fredi Jazz Band.

Així lliga ficció i realitat.

M’agraden aquestes coses. També hi poso cites de Martin Luther King perquè és important, és una època i té a veure amb la novel·la.

Tinc entès que la va presentar a un concurs literari.

Sí, i va quedar finalista, a un punt de la guanyadora. Després, en el dinar, una persona del jurat em va dir que hauria d’haver guanyat, que l’havien defensat molt, però el president va decidir que fos l’altra. Sap greu, però aquestes coses passen. He estat moltes vegades finalista, només he guanyat un concurs, però sempre tens el plaer de dir que estàs entre els deu primers. I sempre m’han convidat als dinars (riu).

La veig satisfeta amb el llibre.

Per mi Un feix de cartes és la meva millor novel·la, m’ho vaig passar molt bé, vaig ser molt curosa i potser és la que més m’he mirat, rellegit i reescrit.