Parlar del suïcidi en primera persona no és un exercici fàcil, però l'escriptora Carme Ripoll ho ha fet a 'El dilema de viure' (Obrador) on parla de la depressió que va viure fa tres dècades i del procés que va seguir per sanar.

Quan era petita, a Carme Ripoll (1945) la van titllar d’irreverent, contestatària i rebel. Molt d’això encara ho manté ara. Carme Ripoll no amaga l’interès que té que aquest llibre arribi a qui ho necessiti. Tant que els beneficis dels drets d’autor els donarà a la Marató de TV3.  

El dilema de viure és un text extremadament personal.

Ha estat un exercici que m’he vist necessitada a fer. Fa unes mesos, vaig passar pel programa Nexes de TV3 i al preguntar qui s’havia sentit en perill de mort imminent m’hi vaig sentir identificada. Però el que em va semblar més important de dir era que havia estat a punt de suïcidar-me, a un pas. D’això no se’n parla i a mi m’agrada parlar del que ningú parla. Quan vaig saber que la Marató es dedicava a les malalties mentals, vaig contactar-los per explicar la meva experiència, perquè jo l’explico en positiu. Em vaig curar fa trenta anys i la vida no ha anat més que a millor després de superar aquell moment tan intens i dolorós que vaig passar. Vull donar aquest missatge, que la vida continua i val la pena viure-la.

Ho ha fet en aquest llibre.

El vaig escriure com una possessa explicant tot el meu procés que va durar un any i mig, mentre estava en tractament psiquiàtric. La recuperació ha estat tornar a viure. En el llibre hi ha un procés de reflexió de per què vaig caure, si és que es pot saber, perquè penso són un cúmul de circumstàncies, com ho vaig superar i el camí dur que es diu curar-se per no tornar a recaure. Potser pel meu caràcter he estat molt proactiva, veient el costat bo de la vida. També tinc dies dolents però és un dia i després torna a sortir el sol.

És un llibre amb missatge.

Sí, i en té un que no he vist fins pràcticament acabar la novel·la: que la gent que ha perdut algú per suïcidi queden destrossats perquè no ho entenen. Perquè es donen missatges quan estàs malalt però no la gent no els entén. En el meu cas jo anava dient que necessitaria un psiquiatre i la gent es fotia a riure perquè aparentment jo estava com una rosa.

Qui li ho va detectar?

El meu cirurgià amb qui em vaig veure, per unes complicacions, durant tres mesos. Ell es va adonar que els meus ulls no brillaven, que estaven apagats i tristos. Els familiars que llegeixin el llibres s’adonaran que no és culpa seva ni de qui es mata, és una malaltia de la que s’ha de parlar i buscar que aquestes persones puguin tenir algú amb qui parlar. I saber que si algú ens diu «no estic bé», fer-lis una mica més d’atenció. Si algú et diu, espera’t, hi ha un futur, pot ajudar molt.

Ha estat el primer cop que escriu sobre això que va viure?

Sí, jo dic en el llibre que els meus fills ho sabien però realment he arribat a la conclusió que no. Sabien que havia anat al psiquiatre i estava en tractament però no perquè hi havia anat, no que havia estat a punt de fer el pas.

Què havia pensat fer?

La meva idea era travessar un carrer de Madrid on els cotxes anaven a tota velocitat. I just quan vaig dir, si passes, tot s’acaba, em van aturar. Vaig dir-me aleshores no ho puc, vaig pensar en els meus fills, que no es mereixien una mare suïcida. Si en aquell moment algú et pot aturar, després t’ho penses.

L’escriptura ha estat un desllorigador però quan va ser que va començar a alliberar els mots?

He escrit sempre però quan tenia nou anys el meu germà va estar enllitat un temps per malaltia i vam muntar una mena de diari. Va ser la primera escriptura que vaig ensenyar. Després ja escrivia per mi un diari i quan vaig viure a l’estranger escrivia cartes a tothom. Molta gent no em contestaven però tenia aquesta necessitat de comunicar-me. Al fer-me gran vaig seguir escrivint per mi fins que em vaig apuntar a una escola d’escriptura. Em faltava l’empenta, creure en mi mateixa perquè tinc 76 anys i vinc d’una generació de dones que no teníem seguretat en nosaltres mateixes perquè no ens la deixaven tenir. A l’escola et transmetien la sensació que no valies prou.

I les tècniques per escriure.

Que ara ja són innates. Les meves novel·les les vaig pensant sense apuntar res, només faig una cronologia del temps per no cometre errades tecnològiques i una mica de treball d’ordenació.

Coincidint amb la publicació d’El dilema de viure, fa pocs dies va presentar una altra novel·la, Llevantada, a Roses.

Amb ella defenso el gènere de la novel·la curta i parlo molt sobre l’amistat i les oportunitats agafant el símil de la llevantada que ho destrossa tot i després s’ha de reconstruir. La protagonitzen dues persones que tenen una relació laboral sense conèixer-se però compartint una amiga comuna. Veus el camí que fan el dos a través d’ella fins a recuperar-se de la llevantada, de la vida i obrir nous camins.

Quina és la relació que manté amb aquest poble empordanès?

El pare hi va néixer i jo, des de petita, passava els estius al Mas de les Figueres on, per cert, hi tinc ubicada una novel·la. El meu amor per Roses neix aleshores. Li tinc molt carinyo i molts records. Quan em vaig casar, vam marxar a l’estranger. Quan vivíem a Londres, vam planejar tornar a Roses i ens hi vam quedar. I ara que tinc ja vuit nets, no perdonem una setmana tots junts a Roses cada estiu.