Quan li preguntem quin és el secret per arribar a centenària, la Sari diu rotunda: «Treballar, treballar i treballar». Recorda quan va arribar a Figueres des de Biscaia amb només quinze anys per tenir cura dels infants d’una família empordanesa, els Viñas. Va trobar aleshores –1939– una ciutat amb les ferides de la guerra civil encara sagnant, però, on es va sentir tan ben acollida que mai no en va voler marxar. Ho va fer només uns mesos quan el pare la va venir a buscar acabat el conflicte. Al poble, es va posar a servir per estalviar i tornar. «Jo m’estimava aquells nens com si fossin meus». Ho va aconseguir i a Figueres va conèixer al seu marit, Joan Catalán (1922-2012), el seu company de vida fins fa onze anys quan, amb noranta ja complerts, va haver-se’n d’acomiadar. La mort els va separar, però, diu, ell sempre resta al seu costat. Aquesta és la història de Rosario de la Herrán Diez, a qui tothom anomena Sari.

Sari i el seu marit Joan, vestit de soldat perquè feia la mili, al Parc Bosc de Figueres.

Sari i el seu marit Joan, vestit de soldat perquè feia la mili, al Parc Bosc de Figueres. ARXIU FAMILIAR

Sari viu amb la seva única filla, Roser, a Albanyà, a la casa que es van construir amb el seu home i on es van instal·lar ja jubilats quan la casa de Figueres se’ls va esfondrar just quan ells acabaven de sortir-ne. A Albanyà, pot passejar i sentir la quietud d’un poble amable que aquest diumenge passat va homenatjar-la, fent-li entrega d’una medalla pels seus cent anys fets el 7 d’octubre passat. La Sari és la dona més longeva d’Albanyà. Manté una envejable salut física: «Encara netejo el meu bany cada dia, trec la pols i em faig el llit». També llegeix revistes i li agrada veure la televisió. Diu que, per a la gent gran, «és molt bona». A ella li interessa molt la política i està al cas de l’actualitat: «Ens estan donant palos, eh, però nosaltres anem fent, a Albanyà tots som amics», diu conciliadora. Aquesta dinàmica l’ajuda a mantenir àgil la ment i preserva els records vius. La conversa que mantenim, al menjador de casa seva, és fluida i molt agradable, tal com és ella. Ho corrobora la filla: «La mare és molt bona i sempre m’ha estimat molt».

Els integrants del consistori d'Albanyà amb la Sari i la seva filla, el dia de l'entrega de la medalla. Ajuntament d'Albanyà

El català, après en sis mesos

Sari va néixer a Gallarta, Biscaia, a prop de Bilbao. «Era un poble miner on recollien mineral i el duien a fondre’l als Altos Hornos de Bilbao, on ara hi ha el museu Guggenheim», detalla. Sense adonar-se’n, ha passat al castellà tot i parlar un català perfecte. El va aprendre en els primers sis mesos d’estar-se a Figueres. «Al principi el destrossava, però jo duro perquè tothom el parlava i no els entenia», riu. L’euskera, en canvi, ocupa ja un racó remot de la memòria. Quan era menuda, a Biscaia, es parlava poc i en arribar a Catalunya va usar la llengua que escoltava. També amb el seu marit. La filla Roser lamenta no saber euskera: «Aleshores no es podia ni parlar català, imagines que m’haguessin ensenyat euskera?».

El pare de Sari era asturià, fill de Santander, i en quedar orfe, ell i els seus germans van traslladar-se a Bilbao. Va treballar primer a les mines de Gallarta i després com a xofer d’un directiu de la fàbrica Altos Hornos de Biscaia. Allà es va casar amb Josefa Diez, «una dona molt bona, treballadora i riallera», i van tenir vuit fills. Al poble, tenien hort i animals. Pertanyien a la classe treballadora i anaven progressant, però la guerra ho va «espatllar» tot. «Els bascos estaven preparats, però quan van començar els bombardeigs tot es va acabar, sort en teníem dels túnels de les mines on ens amagàvem, hi passàvem el dia». La guerra va dur altres mals moments com quan va estar a punt d’embarcar, amb un dels seus germans, en un d’aquells vaixells que s’enduien infants espanyols lluny de la guerra. «El germà es va posar malalt i sort, perquè no sé on serien ara», afirma la filla. «Una meva tia va pujar i no se’n va saber mai més res», explica la Sari. «La guerra et canvia la vida», afegeix rememorant quan, anant a comprar peix, li va caure un obús a tocar: «Dormia i ho revivia tot, era per tornar-te boja». «Quan van entrar els nacionals van arrasar amb tot». També amb el somni de la Sari de ser raquetista de frontó, esport en el qual destacava: «Jo i les meves amigues teníem la il·lusió de venir a Barcelona per competir». Elles ho van poder fer perquè les famílies eren benestants. En el seu cas, no, va haver d’anar a servir a Figueres. És, admet, una espina que li ha quedat clavada, o, almenys un interrogant sobre fins on hauria pogut arribar.

Una imatge antiga dels pares de la Sari, ella mateixa -la petita de baix- i alguns dels seus germans. ARXIU FAMILIAR

Sobre com va arribar a Figueres explica que els Viñas, originaris d’Espolla i amb recursos, tenien casa a Bilbao. El marit era sergent en un camp quan Maria Teresa, la seva dona, es va quedar embarassada i van requerir algú que els ajudés. La Sari es va oferir. Tenia dotze anys i es va fer càrrec del nen, Quique, que encara no caminava, i la nena Maria Teresa, que va néixer al cap de poc. «A casa no entrava cap sou, hi havia necessitats, eren vuit boques per alimentar i al meu pare l’havien ficat a la presó per roig –al penal de Santoña– i el meu germà gran estava en un camp de concentració». Aquest, de fet, en sortiria al final de la guerra gràcies a la mediació d’unes monges veïnes.

En acabar la guerra, els Viñas li proposaren d’anar amb ells a Figueres. Ella no ho va dubtar. No va ser un viatge fàcil. Després d’una primera parada a Tarragona, on van testimoniar com a uns nens, tot gratant, els esclatava una bomba, van arribar a l’Empordà. «El senyor era un home molt discret i la senyora molt bona», rememora. A la casa, Sari tenia cura dels infants –ho va fer durant deu anys– i també feia tasques de la llar. Amb aquells infants, que l’anomenen encara la tata, sempre ha mantingut un vincle emocional molt fort.

Sari amb la família Viñas.

Sari amb la família Viñas. ARXIU FAMILIAR

Joan Catalán, el que va ser el seu marit, era fuster, un gran ebenista que esdevindria encarregat i soci d’Umbralux, una reconeguda fàbrica de persianes del carrer Anicet de Pagès, ja desapareguda. Un dels primers encàrrecs que van tenir va ser fer tota la fusteria de l’hotel President. Sari el va conèixer quan tenia dinou anys un diumenge, la tarda que lliurava, ballant al Casino Menestral. «Era molt bon ballador, alt i prim, molt bona persona, treballador, un sant», el recorda. Van festejar cinc anys. «No podíem casar-nos abans perquè no teníem diners». Ho van fer a l’església de Sant Pere en una cerimònia íntima. La parella només va tenir una filla.

La longevitat de Sari sembla una qüestió genètica. La seva germana gran va morir amb cent tres anys i una altra en té noranta-vuit. Dins la seva rutina, la Sari s’aixeca tard i «esmorza bé». Dina cap a les tres de la tarda amb una mica de proteïna i verdura. A mitja tarda, un iogurt. No sopa mai. Fa algunes passejades amb la seva neta Gemma. De tenir cent anys, el millor, diu, és veure créixer als nets i besnets: «La família és molt important». Reconeix haver tingut «una vida feliç» tot i que no amaga l’enyorança que tenia sempre dels pares. Ho compensava, cada any, anant a Gallarta dos mesos d’estiu amb la seva filla. Malgrat tot, afirma rotunda, «com Catalunya no hi ha res».

La Pasionaria: «Una dona amb gran empenta i molt generosa»

Mentre parlem de Gallarta, surt a la conversa que una de les seves veïnes era Dolores Ibárruri Gómez, la Pasionaria. Sari era petita, però recorda els mítings que feia als miners. A aquella que defensava que les dones, fossin de la condició que fossin, eren éssers lliures, la recorda «en el frontó de pelotaris del poble, dalt d’una tarima, cridant». «Jo l’estimava molt, era molt carinyosa», assegura, «una dona amb gran empenta i molt generosa».