«L’enterrador de Paterna és una mica com el nostre Primo Levi»

Pepe Zapata diu que L'enterrador és una obra molt arriscada per a un actor, però alhora que li suposa "un plaer brutal" interpretar Leoncio Badia i mostrar la seva tragèdia. Ho fa dissabte a les 6 de la tarda al cementiri de Portbou, en una representació gratuïta, dins els actes del Col·loqui Internacional Walter Benjamin que promou Memorial Democràtic, el Mume i la Càtedra de la Universitat de Girona.

Pepe Zapata ens explica que després d’escoltar l’episodi de la sèrie Vidas enterradas de la Cadena SER dedicat a Leoncio Badia Navarro, no podia deixar de plorar. Va saber aleshores que volia dur aquella història a escena. Amb la complicitat del director Gerard Vázquez ho ha aconseguit i des de fa un any recorren l’Estat amb el convenciment que L’enterrador és una obra molt necessària per tancar ferides de la guerra civil i reconèixer uns herois anònims.

Qui era Leoncio Badia Navarro?

Després de lluitar com a voluntari a l’exèrcit republicà, en acabar la guerra civil, en comptes de fugir a França, com van fer molts, Leoncio Badia, una mica irresponsable, va tornar al seu poble. El van putejar tot el que van poder i durant mesos. Al final va trobar una única feina, que era d’enterrador al cementiri de Paterna. Amb tanta mala sort que Paterna es va convertir durant la postguerra en el paredón del llevant espanyol. En quatre anys i mig que va fer d’enterrador (del 1939 al 1945), va haver d’enterrar dos mil cinc-cents afusellats, aproximadament. I, tot i això, sabia on estaven enterrats tots, en guardava objectes, botonets, cabells, trossos de camisa, el que fos, i es va establir com una xarxa secreta de vídues que anaven al cementiri a trobar-se amb ell per reconèixer si els seus familiars estaven allà enterrats o no.

Leoncio Badia es va jugar la vida fent tot això. En certa manera, ell simbolitza la humanitat en aquells temps de barbàrie.

És una mica com el nostre Primo Levi. Algú que va fer resiliència i va encarar de la manera més positiva una situació absolutament nefasta i truculenta, fins i tot.

I va tenir la sensibilitat de pensar en aquelles altres víctimes, les famílies.

Ell posava el nom de les víctimes en un paperet, les ficava en una ampolleta de vidre i la col·locava sota el clatell de la persona afusellada perquè tenia la confiança que, tard o d’hora, algú vindria i els trauria de la fossa i els donaria una sepultura decent.

La seva història demostra que encara coneixem massa poc tot el que va passar.

És un tema que afecta i remou a tothom i ens hem trobat amb situacions emotives impensables. La més potent va ser a La Nau, a la Universitat de València, en els primers bolos. Vam anar a dormir a Paterna i el dissabte al matí vam pensar a anar al cementiri per carregar-nos d’energia directa. Va ser brutal veure les fosses, reconeixent tot allò que estàvem tractant a l’obra, vam parlar amb familiars, amb associacions, ens van dur fins al mur on els afusellaven. Ens vam amarar intensament i emocionalment. En marxar vaig preguntar si en Leoncio estava enterrat allà, i em van dir que sí, que parlés amb la seva filla, que era allà, sola, a peu de tomba, Maruja, 78 anys.

Increïble. I què va passar?

Ens vam presentar, que érem una companyia de Barcelona i que estàvem fent aquest muntatge en homenatge a molta gent. Es va desmuntar, va començar a plorar i quan es va calmar va explicar-nos coses, com que de petita ella jugava amb una capça metàl·lica que tenia el seu pare amb els objectes que ell havia guardat pels que visitaven aquells morts. Després vam plorar nosaltres. I la vam convidar a la representació que fèiem a la tarda.

Va anar-hi?

Sí, i mai a la vida he tingut la sensació que feia una obra per una única persona i aquell dia ho vaig sentir. Tota l’estona estava pensant, què pensarà ella del que estic dient en boca del que se suposa que és el seu pare. Ningú del públic en sabia res. Va acabar l’espectacle, va haver-hi aplaudiments, va ser molt emotiu perquè hi havia molta gent sensibilitzada amb el tema. I sense que ningú sabés res, la vaig treure a saludar i vaig explicar la història. Va haver-hi un aplaudiment dempeus de tothom, brutal.

Aquesta és una obra que sembla que serveix de catarsi.

Totalment, i hi ha una cosa important que cal saber de l’espectacle, que en fem dues versions diferents. Primer el vam fer per a una sala tancada i aquell text, el noranta per cent, el reaprofitem per fer una experiència de carrer que és el que es veurà a Portbou.

Què els diferencia?

A sala té una dramatúrgia contemporània, surt el personatge de l’enterrador, però és un diàleg que estableix amb l’actor que l’interpreta, que li ha passat alguna cosa semblant a això amb un familiar seu, i que serveix per transmetre empatia amb la realitat actual. Però a l’experiència de carrer s’estimula que el públic simuli ser els familiars que anaven al cementiri de Leoncio Badia a ratificar que els seus familiars estaven allà enterrats. I passaran coses. Serà molt intens.

Tràiler de l'obra 'L'enterrador', de Pepe Zapata

L’obra ens parla de la necessitat de tancar ferides, però aquest procés sembla que està costant massa a casa nostra.

És cert, la llei de memòria històrica té tots els entrebancs i acaba sent un joc polític, per desgràcia.

Veient tot el que està succeint...

Totalment, de fet, no estaven tancats, però havíem emparaulat bolos de la representació a la Comunitat Valenciana i ens han saltat.

Potser perquè L’enterrador interpel·la molt la societat actual. Un dels missatges que Leoncio va transmetre-li a la seva filla abans de morir és que no es pot sentir odi, però tampoc es pot oblidar.

De fet, la principal motivació de L’enterrador és per a les joves generacions, que sàpiguen què és el que va passar perquè no torni a ocórrer. Fa un parell de setmanes fèiem la versió de sala a Villena, a Alacant, molt proper a Paterna, i van venir alumnes dels instituts locals. Estaven molt tocats perquè el que havien escoltat a classe ho tenien allà al davant i es feien creus per entendre que això havia passat realment, com podia ser que la crueltat de l’ésser humà fos tan bèstia.

Tenim l’esperança que existissin persones com Leoncio Badia.

Exacte, per això l’obra és un homenatge a tanta gent anònima que va lluitar per la dignitat humana i que no coneixem. En el cas de Leoncio, perquè s’han recollit testimonis i s’ha pogut recuperar aquesta figura.