De Figueres al món: com Mónica Naranjo i la seva música van transformar l'Espanya dels 90

«Pels meus collons que venc discos de Mónica Naranjo a Espanya». La frase la va pronunciar el 1997 Manolo Moreno, màxim responsable de la companyia Epic al país, durant una reunió que havia començat amb el mateix Moreno agenollat davant de l’artista pregant-li «Mònica, perdona’ns, per favor, perdona’ns!». Per trobar la raó a aquest acte de constricció cal remuntar-se al 1994. Aquell any, Epic, subsidiària de Sony Music, havia tret el primer disc de l’artista nascuda a Figueres l’any 1974, que no va acabar de funcionar. Desencantada, la cantant va acceptar la proposta de la discogràfica de provar sort a Mèxic, on es va convertir en tot un fenomen. Mentre que a Espanya les vendes amb prou feines havien superat les 1.500 còpies, al país nord-americà va despatxar un milió de discos.

Avergonyits, a Epic es van plantejar rellançar el disc a Espanya però, per no paralitzar la carrera mexicana de l’artista, es va decidir gravar un segon treball. Titulat Palabra de mujer, el nou disc havia de ser la consagració de Naranjo a Espanya però, per a disgust de tots, les expectatives tampoc es van complir. «Si Manolo Moreno s’havia entossudit que Palabra de mujer sonaria pels seus collons, molts popes de la intel·lectualitat van reaccionar amb la mateixa actitud: Mónica Naranjo no tindria prestigi cultural per als seus», escriu Juan Sanguino en un dels passatges de Apriétame más fuerte. El año que Mónica Naranjo desató a un millón de chonis, maricas y marujas, publicat abans de l’estiu per Lengua de Trapo. El títol juga amb un vers de Desátame, el gran hit de la cantant que s’incloïa en aquell àlbum.

El llibre, segons el seu autor, és un «híbrid»: «No és una biografia, però té dades biogràfiques; no és un llibre sobre la indústria musical, però hi té molt de pes aquest tema i hi ha una part d’assaig perquè arribi als que, sense ser fans de Mònica, els interessi un disc que, de tots els que van aparèixer a l’època, va ser el que va funcionar millor com a vector sociocultural», explica Sanguino, el treball del qual és, en el fons, una anàlisi de la dècada de 1990.

«Els noranta són el cant de cigne d’una forma de vida. Si la cultura de la celebritat va començar a finals del segle XIX, amb les estrelles de teatre, les models, les grans estirps com els Vanderbilt o els Kennedy i l’aparició dels ídols del cinema, és als noranta quan viu tot el seu apogeu. A més, és la dècada en què la civilització va estar més desenvolupada abans de l’aparició d’internet, que ho canvia tot. De fet, és una època en què encara no han aparegut els famosos d’internet o dels realities i encara es mantenen aquests famosos que ho eren per desenvolupar una activitat artística, aquest és el cas de Mónica Naranjo, que va ocupar un espai que estava buit a Espanya. Aquí encara que teníem referents internacionals, no hi havia una estrella del pop femenina o masculina que impactés d’aquesta manera. El més proper havia estat Miguel Bosé als 80, que era, alhora, l’estrella femenina i masculina més gran perquè de dones no n’hi havia».

A l’hora d’abordar aquest període històric, Sanguino ha evitat narrar-lo amb els ulls del present. El periodista ha preferit mostrar al lector la percepció que es tenia llavors de moviments com el feminisme o el col·lectiu gai, els membres del qual, que encara no tenien reconeguts drets com el del matrimoni igualitari, van ser clau perquè Palabra de mujer acabés sent el disc de més èxit de Mónica Naranjo.

«Els noranta van ser una època frontissa perquè, si bé no s’havia deixat enrere el costat sinistre que envoltava l’homosexualitat, com demostrava el Cas Arny, aquesta imatge començava a coexistir amb la del marica dels 2000. Un marica simpàtic, que queia bé, que no era una figura amenaçadora i que podia viure la seva sexualitat més o menys obertament... De fet, encara que el més fàcil hauria estat penjar-li una medalla a Sony Music dient: ‘fixa’t, que trencadors amb la inèrcia social conservadora, que es van recolzar en els gais per promocionar el disc’, no és cert. Molta gent que hi treballava em va insistir que van recórrer al públic gai per desesperació. Cap mitjà generalista els agafava el telèfon i el mateix passava amb la revista Shangay, a la qual cap discogràfica li parava atenció per ser una revista adreçada al públic gai. En aquest sentit, es van ajudar mútuament», comenta Sanguino, que recorda com Sony ja havia desenvolupat una estratègia de promoció semblant amb Raphael.

«Sense ser Raphael una icona gai, el 1992 va publicar Escándalo, el seu comeback comercial després d’uns anys en què no només no va tenir èxits, sinó que se’n va haver d’anar d’Espanya perquè se l’associava amb el franquisme. Escándalo era molt ‘kitsch’, molt hortera i jugava amb aquesta ambigüitat sexual que sempre ha envoltat el cantant. Elles veien Raphael cantant Escándalo a Noche de fiesta o a l’especial de la nit de Cap d’Any i els semblava molt simpàtica, però no sabien que era un autèntic boom a les discoteques gais, perquè en qualsevol mitjà de comunicació en què se’n parlava s’esmentava el públic gai, va ser la primera vegada que en els mitjans generalistes se citava el col·lectiu gai com un grup demogràfic que podia interessar a la indústria perquè era econòmicament viable».

Apriétame más fuerte és també un homenatge sincer a la figura de Mónica Naranjo per part del seu autor que, malgrat els reiterats intents, no va aconseguir que l’artista accedís a participar al llibre. «El que Mónica va patir amb el seu primer disc va ser un trauma. Fins i tot després de triomfar va continuar estant dolguda per tot el que havia passat amb Sony, i això ha fet que no vulgui mirar el passat. Tampoc cal oblidar que s’ha esforçat per ser l’única narradora del seu propi relat i, quan van sorgir altres veus, va preferir tancar-se en si mateixa i no entrar en discussions... En tot cas, crec que aquest llibre eleva el llegat de Mónica Naranjo, la reivindica com a artista i fa el mateix amb Palabra de mujer».