Rescaten la memòria de Francesc Vilà Sales, un dels primers passadors de la ruta de la Mar de l'Albera

La cruesa de la Guerra Civil Espanyola i la posterior postguerra va deixar profundes empremtes en molts homes i dones. Aquestes es van traduir en silencis densos dins els nuclis familiars que, molt sovint, només s’han trencat després de la mort dels implicats. Això és el que ha viscut en pròpia pell Montserrat Vilà (1956) que, els darrers mesos s’ha submergit en la història vital i molt desconeguda del seu pare, Francesc Vilà Sales (1916-1986), qui, durant aquells temps foscos i arriscant la pròpia vida, va ser un dels primers a passar persones que fugien del nazisme i feixisme per la ruta de la Mar de l’Albera: «Mai no hauria imaginat que havia salvat tantes i tantes vides, l’emoció és molt potent».

Montserrat Vilà va ser a Portbou la setmana passada per participar en un acte on la Fundació Reeixida presentava les Rutes de la Llibertat. Allà va explicar com va ser de casual que comencés a estirar el fil, ja que, navegant per Internet, va trobar el nom del pare vinculat a aquelles rutes i una fotografia on se’l veia en el casament del militant independentista Gregori Font. Les pistes la van dur des de Reus, on viu, a Vic, d’allà a Santa Coloma de Cervelló fins a Sant Boi on va conèixer als responsables de la Fundació Reeixida, entitat que impulsa la recuperació de la memòria històrica i nacional i de les Rutes de la Llibertat. L’escassa informació rebuda, la va dur a revisar els escrits que havia deixat el pare, però que mai havia llegit. També un llibre de Jaume Martínez Vendrell, «company de guerrilla» i on Francesc Vilà apareixia. Sentia que «tenia l’obligació d’explicar aquesta part de la seva vida». Així ha anat transcrivint els escrits que el pare va fer moltes dècades després de viure tot allò, llegint les històries dels companys, i parlant amb Aleix Font, fill de Gregori Font, qui, tot i no deixar res per escrit, va transmetre les seves vivències oralment als seus fills. En el cas de Vilà tot va ser diferent: «El pare era un home molt afable, obert al món i lleial, però parlava molt poc sobre això i, quan li preguntàvem, la mare ens deia que no li féssim recordar males estones perquè amb vint anys ja havia vist morir un company. Jo sabia que tenia unes conviccions molt profundes, que era un catalanista d’esperit, que va ser un dels primers a associar-se a Òmnium Cultural». La filla també coneixia que havia estat al camp d’Argelers, d’on es va escapar amagat en un camió, i, més tard, fou empresonat, però no en quin centre ni quant temps ni el perquè.

Lliçons amb els mestres Toldrà i Millet

Francesc Vilà va néixer a la Colònia Güell l’any 1916. La seva família provenia de l’Espluga del Francolí, a tocar Poblet. «Eren pagesos que vivien de la terra i la natura que estimaven molt». La fil·loxera, però, va posar fi a tot i es van veure obligats a marxar. El destí va ser la Colònia Güell per acabar vivint a tocar la casa de Gregori Font. En Francesc Vilà va ser el tercer i darrer fill. El germà gran, explica Montserrat Vilà, en Joan, va ser un dels promotors dels Pomells de Joventut, un moviment cultural de reivindicació catalana que ell va reproduir a la colònia. «I en aquest ambient és on el pare es va formar», comenta. Així, el pare va estudiar violí i «anava en bicicleta des de la colònia fins a Barcelona per rebre classes dels mestres Toldrà i Millet». Fins i tot formà part anys de l’Orquestra Amics dels Clàssics.

L’esclat del conflicte bèl·lic, va truncar aquella vocació artística i Francesc Vilà va marxar com a voluntari, sense ni acomiadar-se de la família, al front de Mallorca on va lluitar en l’anomenat Parapet de la mort. «En els seus escrits descriu una incompetència organitzativa brutal», diu la filla. Allò va dur la Generalitat a crear l’Escola Popular de Guerra i Francesc Vilà va formar part de la segona promoció sortint com a tinent d’artilleria. També va obtenir-hi «un alt nivell de càlcul i va perfeccionar el dibuix», cosa que l’ajudaria als anys 40 a l’hora de «falsificar molta documentació» dels passadors. Com a anècdota, la filla explica que els feia passar per mestres, és a dir, funcionaris de l’Estat de pobles inventats i la ignorància de la guàrdia civil sobre el territori els protegia. Cal afegir que, després de la guerra, tant el càlcul com el dibuix li obririen les portes del taller d’Emili Bofill, pare de l’arquitecte Ricard Bofill, on entraria com a calculista i aparellador per, després d’uns anys, esdevenir soci.

Connectar la resistència armada

Segons constata Montserrat Vilà, el primer retorn del pare a Barcelona va tenir lloc el juliol del 39. Pocs mesos abans havia escapat del camp d’Argelers i a Perpinyà va connectar amb Daniel Cardona amb qui van planificar la ruta de la Mar de l’Albera, que començava a Banyuls de la Marenda, on arribaven en tren des de Perpinyà, i seguia a peu fins a Cervera, Portbou, Colera i Llançà, on hi havia el punt de reunió, i d’aquí a Barcelona on deixaven a la gent als consolats. D’entrada, la ruta, activa fins al final de l’ocupació nazi, «no havia de servir per passar persones sinó per connectar la resistència armada, que volien muntar a Perpinyà, amb la de Barcelona». Francesc Vilà va ser passador actiu tot el 1940 i part del 1941 fins que el van empresonar a Montjuïc on va estar-se prop d’un any patint «unes condicions horribles». També a Gregori Font «a qui van torturar».

Montserrat Vilà, que té pensat juntament amb els seus fills d’escriure la biografia del pare, diu que «tenim l’obligació, per mantenir la nostra història, de donar veu i les gràcies a aquesta gent que van lluitar tant perquè estem ara on estem». El seu pare, i tots els altres companys que la Fundació Reeixida va fent aflorar, que van patir en pròpia pell aquell compromís adquirit.