Ernest Costa Savoia, un ocell de bosc

Ernest Costa Savoia (Bescanó, 1940) mai havia pensat a fer un llibre sobre Sant Aniol d’Aguja, però quan els integrants de l’associació Amics de Sant Aniol li ho van proposar, per contribuir en la conservació i recuperació de l’antic refugi, que fa deu anys que dura, no va dubtar. Així es va llançar de caps a una aventura que l’ha dut, durant quatre anys, a recórrer valls, muntanyes, a explorar racons desconeguts i retrobar-se amb altres de familiars, deixant testimoni de la riquesa natural i humana que encara preserven aquestes terres, però també a constatar la desaparició d’una manera de viure. Reconeix que la seva trajectòria voltant pels Països Catalans, més de seixanta anys de dedicació i passió, li ha permès «espigolar» algunes dades, però que aquestes representen només un insignificant cinc per cent del total. «La resta s’ha fet de bell nou», admet. El resultat, Sant Aniol d’Aguja: Valls, cims i gent del Pirineu d’entre el Vallespir i la Garrotxa que és, al marge del seu pes excepcional, dos quilos tres-cents grams, un llibre minuciós, bell, rigorós, un nou fill nascut de l’esperit de Costa, «un ocell de bosc infatigable, curiós i perseverant», com el qualifica qui ha estat l’assessora lingüística del volum, la filòloga Roser Bech. De fet, ella va més enllà descrivint Costa com «un pou sense fons de saviesa popular». I aquest llibre, talment la veritable enciclopèdia de Sant Aniol, presentat divendres passat a la Sala U d'Octubre d'Albanyà, n’és la prova.

El primer pas que va fer Ernest Costa Savoia va ser establir el marc geogràfic en el qual es mouria i que, per primer cop, aniria més enllà de la vall de Sant Aniol, abraçant totes les valls secundàries així com els territoris que, socialment, històricament i lingüísticament, havien tingut relació amb Sant Aniol: el Vallespir, la Garrotxa, el Ripollès i l'Alt Empordà. Després va venir la idea sobre la qual giraria el llibre tenint present els precedents, és a dir, les persones que ja havien contribuït a divulgar el territori. Costa destaca Joaquim Agustí amb les seves guies d’itineraris; les històries menudes de Josep Vilar a Històries de l’Alta Garrotxa i el clàssic Caminant per l’Alta Garrotxa de Ramon Sala i Narcís Puigdevall amb fotografies impressionants de Josep Maria Melció. Per a Costa Savoia, però, era prioritari «perpetuar la memòria oral que encara persisteix», aquella que conforma la història i el caràcter d’aquestes terres i la seva gent. I no ha estat gens fàcil perquè, tal com ha constatat, aquell món que encara ell havia palpat, està desapareixent. «El canvi és tan gros que, a partir d’ara, això ja no es podrà tornar a fer. Ha estat molt difícil trobar als bons informants. Aquells que tenies només fa deu o quinze anys, ja no hi són. D’aquí a cinc anys, serà impossible».

En Met de Can Sis Rals

Aquesta absència humana té conseqüències en el territori. L’autor explica que l’economia principal d’aquestes terres es basava en el carboneig i que ara trobar un carboner és quasi un miratge. «Els que trobes ho han viscut des de molt petits, quan acompanyaven el padrí a carbonar i en saben alguna cosa», diu. Recorda que a Argelaguer acaba de morir el darrer calciner, l’única persona d’aquest ampli territori que feia calç, en Met de Can Sis Rals. I com ell, «els que feien tragines; els músics sense solfa; els que anaven a escorxar aulina (alzina)». Costa rememora nostàlgic quan feia nit a l’hostal d’Albanyà, «tota una institució», i, al costat de l’estufa, trobava tots els informants: el que havia anat a picar bosc, el que havia fet carbó, el que feia tragines, el marxant que anava a peu, la dona que feia de llevadora... Ara, admet, a les valls de Sant Aniol només resta una única família que continuï les activitats de muntanya.

L’altre valor del treball de Costa, segons Quim Oliver, Xari, president dels Amics de Sant Aniol, és permetre entendre perquè «aquell territori és com és, la petjada deixada pels homes que l’habitaren i que un ull expert com el seu la fa evident en les formes dels arbres, en les feixes...». «La gent afaiçona el seu territori amb el seu fer», justifica Costa. «Hi ha persones que pensen que els boscos hi són de Déu do, però és l’home que decideix d’acord amb els seus interessos i, determina, fins i tot, la forma dels arbres». Oliver, amb el llibre a la mà, no pot amagar reconèixer com de satisfets es senten i també d'haver «pogut recuperar un patrimoni que s'hauria perdut».

Però Ernest Costa Savoia és eminentment fotògraf, tot i que ell es qualifica a sí mateix com "una persona que fa fotografies", i així, aquest llibre de més de quatre-centes pàgines, inclou vora el mig miler d’imatges, escollides entre les milers que s'han generat. Una setantena d’aquestes provenen d’arxius i volen ser un homenatge «als fotògrafs que les van fer, a les persones que hi surten». Explica que ell va néixer en una casa de pagès pobra, a bosc, envoltat «de les sentors que desprenen els arbres, sobretot dels pollancres, les gemmes, del xipolleig de l’aigua, de la neu». I, malgrat les penúries, allò se li va empeltar dins i mai més se n’ha pogut despendre. També la família li va encomanar la passió per l’excursionisme, pel fet de descobrir a peu el territori proper. «Als dotze anys, em vaig adonar que ens havien segrestat el país, que aquest no existia, que calia buscar guies d’abans de la guerra editades pel Centre Excursionista de Catalunya, que consultava mig d’amagat, perquè ni en les pel·lícules, ni en els documentals o els llibres de l’època trobava informació». Així començà i, malgrat les magres possibilitats, va estalviar i es va comprar la primera càmera, una Voigtlander Vito Automatic. Costava quatre mil pessetes, «una fortuna de l’època». Amb ella va recórrer el país i amb les imatges va fer diapositives per divulgar. «Em va semblar molt empobridor i eixorc quedar-me tota aquella informació». Aleshores, amb pocs més de vint anys, va fer muntatges audiovisuals projectant-los arreu, també comercialitzant-los sobretot adreçat a escolars.

Savi explorador

Costa Savoia, que va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2021, coneix els Països Catalans amb profunditat. Assegura que si un dia es dediqués a fer un inventari, municipi per municipi, dubta que li faltés cap. Els ha recorregut tots, pam a pam, i no amaga que li hauria agradat «veure més món, però he preferit veure’n menys i en millors condicions». Aquesta descoberta l'ha feta tota a peu i "dormint al cotxe sempre perquè no sempre tens refugis a mà. A més, guanyes molt temps perquè ja ets a lloc». No importava el temps que fes, amb gelades fortes i calors sufocants, i bàsicament sol. «No tinc cap voluntat d'anacoreta, però per fer fotografies cal anar sol perquè així et pots concentrar. A més, jo soc molt anàrquic i ho has de ser perquè les condicions de llum canvien". I més de sis dècades després d'iniciar aquest deambular, Costa Savoia no s’atura lluitant contra l’artrosi i el pas del temps. «Treballo cada dia mínim deu hores», assegura, i al seu costat, la seva dona, que l’ajuda amb la part informàtica i d’edició, de la qual ell diu ser-ne un ignorant.

La muntanya, recorda, és un espai que «cada dia em sorprèn, i és que el país és inacabable». Confessa que és «l’esperit de descoberta» el que l’empeny a seguir als seus vuitanta-tres anys, un valor que la societat està perdent, sense ser del tot conscient que sense ell «encara viuríem a Altamira». Per aquest savi explorador és fonamental «veure la bellesa natural que ens envolta i compartir-la». Els llibres, admet, són una bona eina. Em recorda que, molts anys enrere, aquests treballs audiovisuals que realitzava difonent el patrimoni català eren clandestins. Rememora quan, en un homenatge que se li va retre a Lluís Companys, organitzat per un capellà a Barcelona, que acollia perseguits pel franquisme, va acabar sortint per una finestra de la sacristia, carregant les diapositives i el projector.

Un escriptor concís, rigorós i genuí

Quelcom que obsessiona Ernest Costa és «posar nom a les coses». A les seves llibretes, anota els noms comuns, els propis i els topònims de cada territori. Són noms de llocs, de plantes, d’estris, d’accions humanes, mirall «d’una vida que s’està perdent» i que ell fixa per no oblidar-la. I les paraules formen frases i textos «de lectura plana, fluida, amable, impecable», diu Roser Bech, qui descriu Costa com «un escriptor concís, rigorós, precís» que treballa «la genuïnitat».