«En poc temps podrem donar a llum fora del cos humà»

L'escriptor Martí Domínguez (1966) ha publicat Mater (Proa), una novel·la ambiciosa on construeix una societat dividida en humans i posthumans en què la gestació de les dones es fa fora del cos femení. L'autor valencià, que va ser al cicle Punt de Lectura d'Agullana la setmana passada per presentar-la, planteja interrogants sobre l'ètica de la ciència, la natura humana i la maternitat. En aquesta entrevista, Martí Domínguez confessa que Mater és de les novel·les que més li ha costat escriure: «He hagut de salvar molts obstacles». El resultat, la història de la fugida de Zoe, quan s’adona que ha quedat embarassada, el satisfà plenament. No hi falta aventura, un ritme intens i moltes capes per desvetllar.

Escriu en la llengua que parla, el valencià, avui, més que mai, veient tot el que està passant, és un acte de fe que el defineix.

Hem passat anys molt bons, però ha tornat la dreta d’una manera molt salvatge. És trist que una qüestió tan cultural estigui tan polititzada, com si el fet de parlar en català, o valencià, com diem nosaltres, ja et definira políticament. És un gran error, des del punt de vista cultural i social. Jo escric en català, valencià, castellà, francès i en anglès, si m’ho demanen. Però la meva llengua materna i vehicular és el valencià.

No entendre que la llengua és un instrument és reduccionista.

Ho és i al mateix temps produeix una polarització. La identitat política no ha de vindre tan sols per la llengua, sinó per molts altres elements. No veig perquè la gent de dretes no han de parlar valencià o per què s’ha de polititzar l’idioma. Ho està i la prova és que el primer que han fet és eliminar educació en valencià, noms d’amfiteatres dedicats a prohoms de la cultura valenciana i coses així. Tot decebedor.

La cultura és un reducte de resistència.

Jo duc molts anys d’exili intern, en el sentit que escric en català des d’ací a València, però que és una situació en què constantment has d’estar batallant per la llengua, has de ser activista. I és trist que pel fet d’escriure hagis de ser-ho.

Algú ha classificat Mater de ciència-ficció, però, el cert és que no ho és. El llibre ens parla d’un futur molt possible.

I tant, i més veient com tot avança, que cadascú va a la seva i com no hi ha manera de mantenir una política il·lustrada i raonable. Si els grans holdings empresarials veuen negoci en això, endavant. La qüestió ètica està cada vegada més perduda. Efectivament, la novel·la és una revisitació d’Un món feliç d’Aldous Huxley que va escriure com a resposta a un amic que havia fet un assaig en el qual li contava que l’any 2070 la majoria de les dones donarien a llum per ectogènesi i Huxley se li va donar risa a tota aquesta història i va aparèixer amb la paròdia. El seu és un llibre molt anticientífic. A hores d’ara, doncs, tenia raó el seu amic. Estem vivint aquest moment, que en poc temps podrem donar a llum fora del cos humà i en unes condicions, a priori, molt favorables per a la dona. Elimines incerteses, molts traumes fisiològics i t’assegures de la salut del nadó, per mi l’element més complicat de negar aquesta tècnica i buscar un part natural biològic.

Però suposa allunyar-se de la pròpia natura.

És clar, a partir d’eixe moment ja no serem humans, serem una altra cosa. Se perd molt del lligam familiar i es produirà aquesta dicotomia entre els que han nascut d’una manera avançada i els que mantenen la seva naturalesa humana.

On ens porta el progrés?

A mi, el que m’agrada de la novel·la és que està ple de disquisicions i que no hi ha una resposta clara. Si tens un fill amb una malaltia hereditària i està impedit, vols qualsevol tècnica que puga alliberar-lo. No pots dir que el progrés no millora l’espècie, senzillament aquest ens conduïx cap a aquestos atzucacs, carrerons sense sortida clara, que ho canvien tot. En el moment que la dona puga donar a llum per ectogènesi d’una manera regulada és molt difícil que permitisca un part natural. Tant les assegurances com les pròpies empreses en què estiguin contractades les dones no estaran disposades a assumir el que pot suposar un part amb complicacions. I si no fas una teràpia gènica, perquè el part és completament natural, no hi ha una revisió de l’embrió, ni una millora en qüestions senzilles de regular, el teu fill també t’ho pot retreure haver-lo fet natural, haver-li llevat unes actituds que els altres tenen.

Tot això ho viu Zoe, la protagonista del llibre.

Ella és una dona normal, dels posthumans. Nosaltres trobem normal tantíssimes coses perquè hem nascut en aquesta societat, fins que ens diuen que no ho són. La cultura és un element poderossíssim que et permet veure les coses normals. I allà és néixer fora del cos de la dona. De cop i volta, per una qüestió de tipus biològic (la bactèria Wolbachia) queda embarassada i descobreix, a les pròpies carns els seus orígens i d’on ve tot. I li crea una angoixa existencial important i un interès a la societat de per què ha passat això i com controlar-ho.

Zoe emprèn amb Charles, sense desitjar-ho, una fugida que serà un viatge per trobar el sentit de la vida.

Sí, descobrix el lligam a la natura que, fins i tot, a les nostres societats industrials tenim molt oblidat. És cert que moltes vegades es descobrix la teva pròpia naturalesa durant els períodes del part, és quan descobreixes tantes coses de qui eres, com eres, com estàs format i com entren en acció processos hormonals, el lligam maternofilial i tants elements fascinants. Però si t’ho han eliminat per complet i hi ha un altre tipus de règim, quan tornes a la teva naturalesa autèntica, o siga als teus orígens, descobreixes un món que és fascinant i espaordidor, al mateix temps. És portar un àlien dins de tu, que et pot matar, que pot decidir aparèixer en qualsevol moment, coses que tenim assumides, però no donar-les per fetes perquè en alguna societat poden estar del tot oblidades.

El llibre conté molts elements simbòlics: Zoe significa plena de vida en grec, l’estada en una cabana recordant Thoreau i la vida als boscos o a l’illa tal qual Robinsons.

Hi ha molta metaliteratura. Vaig passar dos estius a Boston, vaig visitar la cabana de Thoreau i vaig pensar en totes aquestes qüestions i em va animar a introduir-les. Aquesta illa és la mateixa on acaba el personatge de Huxley, però a mi el que m’importa és que la novel·la funcioni d’una manera independent de tot. Però hi ha una resposta a aquella visió tan pejorativa de l’ectogènesi, terme que va crear el genetista Haldane, un personatge fascinant molt amic de Julian Huxley, germà d’Aldous, un gran evolucionista. Tots dos donant per segur en un futur, precisament per a regular la igualtat entre homes i dones, que la millor manera era eliminar problemes de maternitats. Això passava a principis de segle XX quan les dones tenien quatre i cinc fills i això dificultava una igualtat social entre els dos sexes.

Amb els humans i la seva religió, però, va a l’altre extrem.

Sí, però cada vegada està més present a la nostra societat. Qui anava a dir que a la societat d’Internet, l’Església seguiria tenint un poder impressionant o els fanatismes religiosos de tipus integristes. La religió és un element consubstancial a la naturalesa humana i especialment important en els moments de crisis. Per tant, en un moment de persecució, com estan els humans al llibre, la religió forma una mena de matalàs espiritual, una vàlvula d’escapament de les ansietats humanes per poder resistir tota aquella persecució. Per a persones com Zoe i Charles, que venen d’una societat profundament materialista i escèptica en qüestió de religió, és una descoberta.

Hi ha molts actes heroics. També al final. Es diu que l’inici d’un llibre és complicat, però, com ha estat construir aquest final?

En vaig escriure set, de finals, perquè no sabia quin d’ells m’agradava més i no volia escapar les possibilitats. I vaig fer-les totes, com si fora una partida d’escacs. La més neutra i oberta era aquesta. No se sap bé què li passa a Charles, és un descens als inferns com Orfeu buscant a Eurídice que apareix diverses vegades en el text.

El llibre el narra tot Zoe.

Va ser un repte posar-me a la pell d’una dona jove. No tant pel fet de ser dona, sinó perquè no és com nosaltres, no té la maternitat com una cosa pròpia. Jo m’imaginava que això li passara a un home, que es queda embarassat. Per a ella és extraordinari. El repte era que tinguera veu pròpia i que no grinyolés la seva personalitat.

Trobo moltes connexions amb l’anterior llibre, L’esperit del temps: l’interès per la ciència, l’experimentació genètica...

Per això, quan es dona la sensació que els posthumans són molt dolents, doncs no ho són molt més que els que tenim en aquest moment, llançant bombes de raïm sobre la població ucraïnesa. Aquest llibre és un punt més en L’esperit del temps, una revisitació en clau de futur. Quan el presentava ja tenia l’embrió d’aquesta novel·la perquè porto molts anys conreant, quasi tants com quan jo estudiava Biològiques, trenta anys. El bacteri Wolbachia, associada al món dels insectes i dels invertebrats, la vaig treballar quan era doctorant. Vaig decidir arriscar-me perquè no és un pas fàcil. De vegades, he trobat a faltar, per part dels crítics, la dificultat de construir la novel·la. Crees un món des de zero i ha d’estar justificat. Al mateix temps té el risc evident que et fiquin dins de la ciència-ficció. I tot allò que entra dins el gènere té un menyspreu absolutament ridícul. Estic completament en contra dels gèneres literaris, no crec en absolut que hi hagi novel·la històrica, hi ha narrativa, i això és l’important. És una novel·la que diu moltes coses i molt complicades de dur a terme, és de les que més m’ha costat d’escriure.

I un jurat així ho va percebre i li va atorgar el premi Proa.

Era important per a mi que hi haguera un jurat que diguera que això no era un desgavell. Un jurat solvent del qual no coneixia pràcticament a ningú. Em va donar una tranquil·litat, però crec que és una llàstima que la gent l’hagi vist com una cosa de ciència ficció perquè potser no li ha donat l’aire que hauria d’haver tingut.

És, a més, una novel·la força diferent de les set anteriors.

L’escriptor ha de buscar canvis de ritme a la seva pròpia escriptura, intentar no repetir-se, buscar altres construccions per seguir manifestant les seves idees.