«El públic m’ho ha regalat tot, qui soc, estar on estic i, sobretot, perdurar»

Raphael és l’artista que havia de tancar el festival Sons del Món, aquest dilluns 14 d'agost a la Ciutadella de Roses, però al final no es celebrarà aquest concert per un refredat. de l'artista. Fa unes setmanes, però, vam entrevistar-lo per parlar de les sis dècades de trajectòria que l'avalen com una de les veus més carismàtiques de la música espanyola.

Raphael va començar a cantar als anys seixanta quan tot estava per fer. Amb més de mig centenar de discos, cançons mítiques, pel·lícules, múltiples gires, Raphael continua al peu del canó. El secret, assegura, és «tenir vocació pel que fas, exigir-te a tu mateix molt, però que mai sigui un martiri. Tot ha de fluir i la gent t’ha de veure tranquil, cantant i gaudint. Llavors, ells també ho faran».

Celebra seixanta anys als escenaris. Xifra rodona, poderosa. No sent un cert vertigen?

Vertigen no, em sorprèn que continuï amb la força que tinc i, sobretot, que el públic m’hagi agafat entre els seus braços i durant tant de temps. I que continuï estant aquí. És una meravella i una gran sort dedicar-te a una cosa que t’agrada tant i que ets tan correspost pel públic.

El concert al festival Sons del Món s’inclou a la seva gira nacional per presentar Victoria, el darrer treball que se suma als més de cinquanta discos anteriors. Com ha estat treballar amb Pablo López?

Formidable, no m’he equivocat gens. Jo sabia que donaria el do de pit i ho ha fet, i ja estem treballant per un pròxim projecte. Ha estat una sort trobar-lo en el meu camí.

Victoria, què suposa per a vostè?

Victoria és la història de la meva vida, de la meva família, dels meus amics, de la meva trajectòria. No és el nom d’una dona, sinó que és la victòria sobre tantes coses, tants anys, és increïble.

«Darrere els somnis acomplerts hi ha molta feina, les coses no te les regalen, s’han de treballar»

Sembla un treball molt confessional, com un regal que es fa.

Alguna cosa d’això hi ha, un autoreconeixement d’allò que he fet.

En moltes de les cançons es percep encara aquell foc interior.

La passió. Jo vaig néixer per ser el que soc, això és indubtable, no estic aquí perquè hagi caigut d’algun lloc i hagi vingut rodant pel pendent. No (riu). Jo vaig néixer artista i soc artista i ho seré fins al darrer dia.

En el concert a Roses no podrà fugir dels seus clàssics.

No, perquè són els que donen pòsit al concert. La gent que em segueix saben que cantaré la majoria de coses que volen que canti. Naturalment que, a part d’aquestes cançons que tots tenim al cap com Amor mío, Mi gran noche, En carne viva, Qué sabe nadie o Escándalo, n’hi haurà de noves, també.

Clàssics als quals és fidel, com també el públic que l’ha seguit.

Sobretot al públic que els ha fet importants, com són i que han passat dècades i dècades i són inamovibles. La constància de la gent és meravellosa. Passen els anys i encara es va adherint públic i sembla increïble. Gent que havien sentit a parlar de mi, però que no m’havien vist mai. Gent que no m’havia descobert encara i és un regal quan ve públic nou.

Què li aporten?

Tot, el públic m’ho ha regalat tot, qui soc, estar on estic i, sobretot, perdurar i perdurar dècada rere dècada.

Molts l’han qualificat de mite, però se sent així o pesa massa?

Aquestes coses ni tan sols m’aturo a pensar-les. Tinc molta feina amb la meva carrera i tot el meu temps està dedicat a què faré, a com ho faré. A part de gaudir de la meva gent estimada, la família, els amics i el món particular de cada un. La resta està bolcat totalment en la meva carrera, en el públic que ha fet possible que aquesta sigui el que és.

Va començar a cantar de ben petit, als quatre anys.

Això era perquè cantava en un cor del col·legi, era solista, la primera veu. Des dels quatre als deu anys, vaig estar cantant cada dia.

Què queda d’aquell nen ara?

Tot. És que no em desprenc de res. Hi ha tota la il·lusió i totes les coses que somiava aleshores i que s’han anat complint: unes sí, unes menys, com tot a la vida, que a vegades se’t posa de cara i d’altres no. Allà he estat, en la lluita, sempre, i he acabat sortint-me amb la meva, que és el més important.

De jove va defensar la seva vocació per damunt de les opinions contràries de molts, fins i tot, de la família. Aquest és un valor que val la pena transmetre a les noves generacions?

La gent jove d’ara, com la d’abans, han de tenir il·lusió per les coses i dur-les a terme. Si tu creus en tu, estàs creient en tot, en el món, en els companys. S’han d’emprendre les coses que t’agraden i emprendre-les amb decisió, que no facin tòrcer el teu camí.

Vostè va dir un dia que els somnis es compleixen, però què s’amaga al darrere?

Soc testimoni total, es compleixen. Darrere hi ha molta feina perquè les coses no te les regalen, s’han de treballar. Si els que arriben, nous, pensen viure del cuento, això ja és més difícil (riu). Però treballant quasi tot s’aconsegueix.

«És lògic que algun dia me n’hagi d’anar, però com el que no vull és patir, ni hi penso»

Fins i tot, deixar empremta.

Fer-ho no depèn de tu, depèn de la gent. Si ells volen i et deixen entrar en els seus cors, sen dubte, estàs marcant petjada. Si no volen, no.

L’octubre del 2003 va emprendre la gira De vuelta. Quasi vint anys fa ja del seu trasplantament de fetge, d’aquell renaixement. Què va aprendre d’aquell moment? Allò, creu, el va fer millor?

Em va fer molt millor, com dic jo. Sí, va ser l’esdeveniment més gran de tota la meva vida i no té res a veure amb la meva carrera, tot i que sí, gràcies al fet que tenia una carrera molt sòlida, vaig saber sortir d’aquell clot, més ben dit, els metges em van ajudar a sortir-ne. I aquí estic, amb totes les forces intactes i millor que mai.

Ha pensat alguna vegada en retirar-se?

No. Home, és lògic que algun dia me n’hagi d’anar, però com el que no vull és patir, ni hi penso. I quan ho decideixi, pel motiu que sigui, ho faré amb un comunicat, agraint com s’han portat de bé amb mi i ja està. No faré gira de comiat, perquè no podria suportar estar-me acomiadant dia a dia davant de tothom. Em moriria de pena.

Molts artistes opten per això, pels comiats allargassats.

Tothom es comporta a la vida com vol, però jo soc molt clar en aquest aspecte. Evidentment que un dia hauré de deixar-ho, però està lluny, encara.

Per cert, coneix Roses? Ha visitat alguna vegada l’Empordà?

Sí, és preciós. Tota aquesta costa ho és. Cada any canto a Catalunya, a Barcelona per descomptat. El meu passeig anual, cada any i mig, està assegurat. I sempre he estat molt ben rebut.

I abans dels concerts, Raphael fa algun ritual especial?

Intento no parlar massa, perquè l’enemic públic número u de la veu és parlar. Cantar no tant, perquè la teva veu està adequada per cantar i parlar és una cosa estranya. Així, com menys parli, millor. Tot i que també em comunico amb la gent.

La veu ha estat la seva més fidel companya.

Sí, sí, va ser el regal amb què els meus pares em van obsequiar en néixer. Va ser el meu dot.

Però tenir-ne cura i alimentar-la, això ho ha fet vostè.

Sí, ho he sabut fer, per sort.

Un prodigi.

Sembla lleig que ho digui jo, però sí. És miraculós. Però també és veritat que sempre l’he tractada bastant bé.