«Hi ha persones que apareixen un moment a la teva vida i et salven»

Amb la seva primera incursió en la literatura, Gemma Ventura Farré (El Vendrell, 1990), s'ha endut el premi Josep Pla. La llei de l'hivern (Destino) és un llibre íntim i màgic on l'autora reflexiona entorn del dol, la mort i la soledat, però de l'amor, el pas del temps i la necessitat de viure i fer-ho amb llibertat.

Des de fa uns mesos, Gemma Ventura Farré volta pel país, i més enllà, amb aquest primer fill literari sota el braç, un monòleg interior on una neta vetlla la mort del seu avi acompanyada de la memòria i la imaginació. Aquest recorregut la va dur, divendres passat, a visitar, per primer cop, Agullana, concretament el cicle Punt de Lectura, i a seduir prop d’un centenar de lectors entusiastes.

Fa uns anys que es dedica al periodisme a Catorze. Així s’ha anat preparant per escriure La llei de l’hivern o l’interès ja existia prèviament?

Les entrevistes segur que ensenyen a escriure perquè, d’una banda, per entrevistar has d’escoltar, mirar i després, una altra cosa que és tant o més important, has de transcriure. Una feinada on has d’anar podant, que quedi ben neta, com comença, com acaba. Per mi, una entrevista és literatura, perquè és alhora el retrat de l’altra persona. Segur que m’ha ensenyat a escriure, però jo, prèviament, ja ho volia fer. Era el primer de tot. El segon han estat les entrevistes i aquestes et donen unes idees sobre la vida que segurament són en aquest llibre. Aquí hi ha un recull de moltes coses que he escoltat i que he après, sobretot d’un pastor, en Pep Divins, que diu que si sabéssim ser pobres, seríem molt més lliures perquè no hauríem de donar tant el nostre temps a canvi d’un preu. És una idea que em va fascinar. També el neuròleg Joaquim Jobert que deia que si vols ser lliure, actua com si estiguessis mort.

Primer llibre i primer premi, el Josep Pla. Aquest és un autor referent en la seva escriptura?

No és un referent, sí que és una persona que li tinc un respecte immens, és dels grans escriptors que tenim, amb gran capacitat d’observació. Però, com a referent, jo diria Mercè Rodoreda, Stefan Zweig, la poeta polonesa Wislawa Szymborska, Antònia Vicens, Dostoievski, Faulkner, Manel Forcano. Tots ells els posaria al meu altar. Però aprens dels llibres bons i dels dolents, de tot arreu, i tenir un premi com aquest és un honor, un regal i així ho visc, perquè sé com n’és de complicat publicar un llibre, que et facin cas, que estigui ben acompanyat. És excepcional.

Li dedica a la mare perquè ella l’acompanya en aquest camí?

Perquè té una paciència d’un sant i perquè aguanta les meves cabòries, bestieses mentals gegants, les escolta, les atén i les dilueix, i això té un mèrit considerable. Ella és una de les persones més importants de la meva vida, sempre hi ha sigut. Sempre he sentit respecte pel fet d’escriure. Quan escric per Catorze ja em neix, ja em torna aquesta por, és estrany. Hi ha qui presumeix de la síndrome de l’impostor, però a mi no m’agrada. És com que el teu cap et fa una mena de boicot i has de lluitar en contra, perquè, si li fas massa cas, pots acabar sent un desagraït i un corcó, i això no ho puc ser. És una mena de batalla que té sentit perquè potser t’està avisant d’alguna cosa.

També el dedica a l’atzar que, a voltes, ens porta als millors llocs.

I als pitjors. L’atzar mana les nostres vides, les infinites possibilitats que hi ha. En Josep Maria Espinàs deia: «La tarda d’avui no existeix». M’encanta. Això que passarà d’aquí a una hora encara no existeix i no saps què serà. Te n’han fet una idea, però hi haurà coses imprevistes. El futur és ple de sorpreses, és incontrolable i jo crec en això. Tinc de prova la meva vida: no soc periodista, en volia fer i he fet el pi pont. A part del camí pautat, n’hi han d’altres, apartats, en els quals, segurament, hi has de creure i apostar, que et porten a llocs imprevistos.

Enceta el llibre escrivint: «I llavors et preguntes si un final pot ser un inici i busques per tot arreu on és que va començar».

Subterràniament hi ha moltes idees. Aquest llibre, que és inventat, és la història de diversos finals, és anar posant veu perquè una de les coses més difícils de la vida és saber acabar coses. És saber deixar per rebre allò nou.

És la llei de l’hivern, acabar per tornar a començar.

És la natura la qui parla, la qui ensenya. Jo m’hi fixo molt. Al Vendrell, hi ha molts ametllers i a l’hivern els veus completament despullats, com electrocutats, i a la primavera torna aquella flor blanca, rosa, tan delicada. Per mi és una esperança veure això. Quan creus que tot està acabat i predestinat, i que la vida sempre serà com avui, doncs, no. M’agrada la idea de la coberta. La vaig veure en uns documentals a Escòcia, on vaig anar sola a escriure el llibre. Explicaven que en un bosc, sota terra, a través de les arrels, els arbres s’ajuden. És el llenguatge d’allò que és invisible, que tot el que tinc al costat i no es veu, viu subterràniament, tot de gent que no tens a prop, però sí dintre, hi estàs connectat i et sustenta.

L’escriptura li ha servit per treure enfora tot això?

Escriure és una forma de dir el que no dius mai. És un descobriment. Començo i em sorprenc en veure què ha sortit, em pregunto d’on ve: de la imaginació, de la fantasia, d’un impacte. Delibes explica a Cinco horas con Mario que allò que fa l’escriptor no és només la capacitat d’imaginar, sinó de desdoblar-se: no soc aquest, però ho podria ser.

Viu l'escriptura com un acte egoista o és conscient que pot ajudar?

El millor és que la gent hi trobi coses, però no escric pensant en qui ho llegirà. Escric, surt i algú ho llegeix. No, no, perquè estaria condicionada, acomplexada, pressionada. No hi pot ser entremig aquesta idea perquè ho pervertiria tot. Has de fer una mena de búnquer, que només existeix tu i allò, i després ho treus i el llibre va on hagi d’anar.

La llei de l’hivern arrenca amb la vetlla d’una neta a l’avi moribund. No escatima la cruesa, però alhora n’extreu bellesa.

Jugo amb els oposats. Per parlar de la llum has de parlar de la foscor, per ser delicat has de ser cru. El que sí que el to agafat era amb una mica de mala llet: vaig imaginar una noia de vint-i-cinc anys a tota castanya i era un esforç per mi escriure això perquè havia creat un personatge, en primera persona, i pensava com podria aguantar aquesta intensitat, aquest torrent de pensaments. Va sortir això potser perquè venia de llegir Faulkner i Dostoievski que ja tenen aquesta cosa enrabiada. Si hagués sabut que guanyaria aquest premi i que ho llegiria tanta gent, no hauria anat amb aquesta desimboltura, tot i que estic contenta.

La noia, però, es va calmant.

Comença amb aquesta solitud, el pes d’estar en un lloc de desolació, per després trobar un amor idealitzat en la figura d’un rodamon i anar traient una part més innocent, més naïf. És la idea també de persones que apareixen un moment a la teva vida i et fan de pont cap a un altre lloc, et salven, no cal que sigui el gran amor, pot ser una persona que passa per allà i et pot ajudar.

Situa la protagonista en un poble amb uns personatges sorprenents.

Representen idees. El que va amb un carro que va robant rellotges i cridant que no té temps, és una caricatura de com vivim, sempre posposant-ho tot al futur. O una escola en unes golfes amb uns nens amb un cartell penjat on diu inútil. Un retrat de com funciona l’educació encara avui, que la carrera de magisteri pràcticament es regala i molts dels mestres que ho són no ho haurien de ser. És una feina molt seriosa, un ofici molt humà i tan important com el de metge. És reivindicar el saber, el plaer d’aprendre, perquè, si no, per què hi anem?

L’avi transmet a la neta uns sabers ancestrals que esdevindran missatges de vida.

Ell li recorda que quan estigui sola pensi que està dins un tronc i que les seves arrels es toquen. Aquest saber de l’avi m’interessa perquè és el que l’acompanyarà tota la vida. És com, un dia, a casa, tot fosc, quan ell treu un llumí i li diu que ella pot ser un punt de llum a la vida d’algú. Ja no és que són els altres per tu, sinó tu què ets per als altres.

En un moment donat, la protagonista diu que vol tornar a ser la nena que travessa la foscor sense espelma.

Quan ella arriba a l’habitació on està l’avi li fa com cosa, no el reconeix i s'hi va apropant i se li’n va aquesta por. Aquesta és una qüestió de distància, també. Quan estàs a prop la venç, i quan estàs lluny la magnifiques.

Ella el torna a humanitzar a través de la memòria.

El reconeix, va estirant records. Hi ha també una cosa egoista aquí perquè l’altre no parla. És el que passa quan es mor algú, és fascinant que la gent comença a parlar-ne i aquest no pot dir res. I a vegades es transforma en bona persona quan no ho era i el dia abans l’estaven insultant. Els morts s’idealitzen.

I s’amaguen. Fins i tot, se’ns nega la possibilitat.

Veure-ho de cara. Vaig anar a un poble, a Vallclara (Tarragona), on hi seré tot l’agost. De fet, és el poble de la meva besàvia i ho vaig posar com a pseudònim en presentar-me al premi. Allà, una dona em va dir que sabia amortallar els morts. Li va ensenyar la mare quan era petita. I també quan naixia un nen al poble, no era un doctor de fora. La mort i la vida, veure-la. Abans era així. O tenien un conill i el mataven i cuinaven. Ara ho hem externalitzat.

Altres cultures ho han preservat: amortallen, vetllen els morts i els acompanyen en braços al lloc de repòs.

És naturalitzar-ho. La mort existeix perquè existeix la vida. I és una celebració. Vaig entrevistar la filòsofa Fina Birulés i parlava de la Hannah Arendt. Que no és que les persones morirem sinó que hem nascut, això és el més important. Podríem no haver-ho fet.

En el llibre és puntal la reflexió sobre el pas del temps.

És una obsessió perquè a mi em fascina. Tot va passant com si tinguessis aquest rodet de fotos i vas veient diapositives. L’atenció és ara, aquí. Però el passat i el futur també són un lloc i això també m’interessa pensar-hi. És una necessitat. Quan et diuen, viu el present, sí, però també el passat ens acompanya, potser el present no ens agrada i és un refugi. O el futur, allò que t’imagines. Tot i que a mi m’interessa tenir els peus aquí, perquè la resta és invenció.

A La llei de l'hivern evoca la força dels mots quan la protagonista diu: «Si hi ha paraules que m’han fet malbè, també n’hi ha d’altres que m’han salvat».

Sí, és importantíssim. Amb una paraula pots destrossar algú o el pots il·luminar. A vegades ho pots fer sense voler, però altres saps que aquella paraula farà mal. Per això no cal ser escriptor, amb la paraula ja estem fent o desfent als altres.

I en un altre moment admet: «Allò de què t’escapes és allò on tornaràs».

És una frase que es va repetint i ve d’una entrevista que vaig fer al psicoanalista Miquel Bassols, molt especialitzat en Jacques Lacan, qui parlava molt de la repetició. A mi em va espantar haver fet aquesta idea, què és allò que es va repetint a la nostra vida. No som tan originals. Hi ha coses que repetim: la forma d’estimar, el lloc que ocupes en la feina, entre les amistats. Hi ha una sèrie de repeticions, canvien les persones però tu les vas repetint. Tinc l’esperança que aquestes coses es poden tallar, però a vegades hi ha aquest bucle i no hi ha manera de sortir-ne.

Quina solució hi veu?

Penso que potser canviant de lloc de viure perquè tota l’escena, com un teatre, canviï.

Diria que és el que intenta la seva protagonista.

Sí, per no quedar-te estancat.

Subscriu-te per seguir llegint