«L’Església acumulava el deute i hi havia gent interessada que petés»

Sebastià Villalón (1975) va néixer i créixer a tocar el Parc Bosc de Figueres. D'aquells anys de formació, una figura emergeix, la del professor de l'institut Deulofeu, l'historiador Pere Gifre, «un referent, el millor, una persona que va despertar moltes vocacions». També en ell que, amb la seva tesi doctoral reconeguda amb un cum laude, n'ha seguit les passes. Després d'anys de treballar-hi, Villalón ha defensat amb èxit la seva tesi doctoral on estudia les causes i conseqüències de la substitució del censal pel debitori a l'etapa final de l'Antic Règim (1768-1840) traient a la llum dades sorprenents d'un moment de canvi.

L’objecte del seu estudi ha estat el crèdit hipotecari català al final de l’Antic Règim. Què ha descobert?

Que l’Estat pot reprimir no només políticament a les persones sinó també des d’un punt de vista financer. En un moment de crisi de l’Antic Règim, l’Estat, per finançar el dèficit fiscal i el deute públic, engega una sèrie de polítiques i normatives que li permeten eixugar part d’aquest deute. Ho fa amb els vals reials i engegant una maquinària que fa que el sistema de crèdit d’aquell moment entri en crisi. D’una banda, hi ha la primera desamortització, la de Godoy, el 1798, que fa que l’Església, els bancs d’aquell temps, perdin part del capital que prestaven. També fa que la gent en lloc de prestar diners compri deute de l’Estat i aquest, a l’estar molt necessitat, anuncia que es pot utilitzar aquest paper moneda com una moneda corrent i pagar els deutes. El paper moneda s’estava devaluant molt perquè la gent veia que l’Estat no podia pagar, com va passar a Grècia, i l’utilitza per cancel·lar els deutes. Això fa que l’Església s’empobreixi i entri més en crisi. I també explica la seva postura envers la revolució liberal d’aquell moment.

Quin paper jugava l’Església?

El de mantenir l’ordre socio-econòmic, no feia cap obra de caritat sinó que s’aprofitava del sistema.

El que va venir després va millorar la situació?

No, encara va ser pitjor i va fer que les classes populars tinguessin més dificultat per accedir al crèdit. Van començar a aparèixer noves figures, els usurers.

La usura no estava prohibida?

Sí, canònicament, tot i que hi havia mecanismes per esquivar-la. Amb la revolució liberal la prohibició desapareix.

«A Girona, les estructures eclesiàstiques van aguantar millor i això fa que hi haguessin més censals»

També la funció de prestar diners de l’Església?

Sí, junt amb el seu instrument de crèdit per excel·lència, el censal, i n’apareix un de nou, el debitori, associat a la burgesia comercial i industrial. L’Església tenia un sistema molt ben muntat perquè estava molt implantada en el territori, coneixia la gent i li permetia tenir una xarxa que arribés a tothom i el crèdit fos relativament barat. Però quan això desapareix i ha de néixer un nou sistema, durant aquest temps és un terrabastall. Per començar, el crèdit formal, el que passava per les notaries, decreix. I això és una contradicció perquè hi ha menys crèdit formal, però està naixent el capitalisme, s’estan desenvolupant els mercats sobre unes bases menys sòlides des d’un punt de vista financer.

Què el va dur a dedicar la tesi doctoral a aquesta temàtica?

Primer estudiava sobre els notaris i els registres d’hipoteques, que és la institució que estudio i que és un banc d’informació per conèixer la solvència de la gent o la solidesa de les garanties hipotecàries, també. Però em vaig adonar que el nombre de censals, en un moment donat, cau en picat i en el segon buidatge que faig, al cap de vint anys, pràcticament no hi ha censals i l’única cosa que hi ha són debitoris. Això em va cridar l’atenció i vaig voler estudiar què estava passant en el moment que baixaven els censals.

L’Estat es carrega el sistema financer en pocs anys.

Del 1798 al 1828 ja noto el canvi. Una de les coses que explico, dins la línia de Josep Fontana, és que la desamortització de Mendizábal (1836) no és l’explicació de per què desapareix el censal. A l’anterior, la historiografia no li ha donat la importància que se li hauria de donar i més en el tema del crèdit.

A nivell social, què provoca?

Que els sectors que prestaven diners canviessin totalment i que de l’Església es passés a la burgesia. Deixo clar, però, que el nivell d’especialització de l’Església era molt més alt que els comerciants i negociants. Els mecanismes que tenia per obtenir informació i el capital acumulat durant segles no tenia res a veure entre uns i altres. Això explica perquè, en un segon període, és molt més difícil trobar un préstec, empenyorar terres, tot s’encareix. És com si ara els bancs deixessin de donar diners. Hauríem de buscar sistemes alternatius.

L’Església perd poder?

És la gran perdedora. La Guerra del Francès també erosiona molt el seu poder. Els convents i monestirs a Barcelona eren igual d’importants que els seculars i al 1830 han desaparegut del mapa.

Vostè formula hipòtesis a la tesi.

Una és que, segurament, hi havia una estratègia de classe per treure més rendiment del capital per part d’alguns grups i desendeutar-se. Qui estava interessat? La burgesia, els capitalistes, els que fan els debitoris. Però també la pagesia o els treballadors deixen de pagar pensions, de manera lenta i silenciosa.

A l’estudi fa comparacions amb altres països europeus.

A França va passar una cosa molt similar durant la Revolució Francesa quan l’Estat es carrega les rentes onstituées (censals). I no es torna a recuperar el volum de crèdit fins passats més de cinquanta anys. Aquí passa una cosa similar. La gent ja no confia en els censals. Pot arribar algú amb un paperet i dir-te que amb això ja no tenim cap deute quan en realitat no val ni una dècima part del que diu el paper.

Em pot explicar la diferència entre un censal i un debitori?

Un censal, per exemple, un paga una pensió i fins que no decideixes tornar els diners segueixes pagant-la. Tu, que m’has prestat els diners, no em pots obligar a tornar-te’ls. Amb el debitori és com ara, tu estableixes els terminis. Pots marcar el temps pel retorn i sinó es renegocia. En aquell context convuls, era més flexible un contracte de curt termini com el debitori, que s’adaptava millor a les circumstàncies econòmiques i polítiques canviants. I és que, a més, tenia una altra avantatge: que podien posar una clàusula que digués com havien de tornar-los, per exemple, amb moneda.

S’avalava amb propietats?

Clar, per això passaven pel registre d’hipoteques perquè podien tenir una garantia general sobre tots els béns de la persona o especial sobre un bé concret.

Vostè centra l’estudi a Barcelona i Girona. Troba diferències?

A Barcelona, una regió urbana, gran part dels diners que es prestaven eren retinguts pel prestador per pagar altres deutors, cosa que podria haver ajudat a la cancel·lació de censals amb vals reials. Només una petita part es cobrava en metàl·lic per fer una inversió més productiva. Així, veus que la societat barcelonina estava molt endeutada. L’Església acumulava el deute d’aquella persona, feia que li pagués a ella i ella pagava els seus deutors. Hi havia molta gent interessada que l’Església petés. A Girona, una regió eminentment rural, les estructures eclesiàstiques van aguantar millor i això fa que hi haguessin més censals.

Diu que va créixer el crèdit informal. Què és això?

És el que no passava per la notaria, no s’escripturava, sinó no s’explica que l’economia funcionés perquè hi havia menys crèdit.

Quines fonts ha utilitzat per elaborar la tesi?

El registre d’hipoteques, l’antecedent del Registre de la Propietat, que no està en arxius. Per entrar havies de demanar permís i vaig tenir sort del Col·legi de Registradors de Catalunya. Vaig escriure’ls una carta amb la directora de tesi (Rosa Congost) per consultar i m’ho van facilitar. He anat a pisos on tenien aquests llibres acumulats d’un valor incalculable. La majoria han estat transferits a arxius comarcals, però en aquell moment no.

Són documents molt importants?

Molt. És com tots els protocols notarials resumits en un llibre amb la certesa que no en falta ni se n’ha perdut, que és el que passa normalment. Tots hi passaven, els obligava la llei hipotecària. De fet, el registre d’hipoteques era una institució d’èxit perquè la gent hi anava sistemàticament a inscriure els seus contractes i a veure la solidesa de les garanties dels altres. A diferència de Madrid o altres llocs, aquí va funcionar molt bé. La gent arribava a inscriure fins i tot títols perquè els hi donava seguretat jurídica.

Sembla una font privilegiada.

De primer ordre i fa anys que el Grup de Recerca d’Història Rural de la UdG hi treballem. La meva directora de tesi deuria ser de les primeres i jo vaig descobrir, picant portes, que no s’havia perdut. En alguns casos els tenien exposats al despatx del registrador per fer maco. Era una font històrica de primera mà que la majoria d’historiadors ni sabien que existia. Vaig ser dels primers a explotar-ho a través dels índex registrals.